Poques idees han estat tan cremades al discurs català dels darrers anys com la de les "400 persones que es troben a tot arreu". El mirall català de the Four Hundred que van dominar l'alta societat novaiorquesa durant l'edat daurada dels Estats Units, que va posar al centre del discurs Fèlix Millet en una declaració recollida a L'Oasi Català, volia descriure la reduïda estructura en què es concentrava llavors – l'any 2001 – i continua fent-ho ara el poder polític, econòmic i social barceloní. El context de la cita, l'esdevenir de la figura i la llunyania de la vida social del país respecte de la dels patricis de la capital arrisca una certa alienació, una separació conscient d'aquesta alta societat – ja separada per se – que pot entelar l'enteniment i la fiscalització dels entorns de poder per part de la societat catalana.
L'Oasi Català va ser un dels intents més reconeguts d'elaborar una cartografia de la vida, l'activitat econòmica o la presa de decisions als palauets capitalins i els àtics al Passeig de Gràcia – tota una disciplina al país, cultivada per firmes com la de l'antropòleg Gary Wray McDonogh o el col·laborador de VIA Empresa Roger Vinton, autor de La Gran Teranyina. El més recent d'aquests mapes ha estat Els que manen: Vida i miracles de les 50 famílies que mouen els fils a Catalunya (Edicions Saldonar, 2022), una recerca estesa per més de 600 pàgines pels periodistes Miquel Macià i Pep Martí al voltant de desenes de noms i cognoms al centre del tauler econòmic, polític i social del país durant dècades: de Samaranch a Grífols; de Vidal-Quadras a Roures i Benet. El volum comparteix amb altres del seu camp semàntic el focus en l'activitat empresarial, tot i que el que fa especial Els que manen és una aproximació, si es vol, filosòfica al poder econòmic català.
On altres autors han caigut en la temptació utilitària de seguir massa els diners – una tasca indubtablement necessària per comprendre l'estructura de l'empresa al país – Macià i Martí, sense renunciar a endinsar-se en balanços, compres i inversions, complementen l'estricta economia amb la seva integració en el fet social català. Les línies de continuïtat a les grans famílies i figures del país s'expliquen amb una mirada amplia, multifacètica: per les relacions personals, per les fílies i fòbies ideològiques o, important, per la fe. De la mateixa manera que han fet alguns dels cognoms amb més pompa de la ciutat, Els que manen ofereix una perspectiva holística de la construcció dels diversos poders catalans – i, en tant que relació, dels marcadament diferents tarannàs que han adoptat els patrons del país a l'hora d'exercir-lo.
Els exemples del caràcter ideològic que adquireix a Catalunya – com arreu – la gestió empresarial dibuixen un poder decidit a ocupar tot el tauler. Des de nissagues històriques lligades en el seu moment a la dictadura a vells militants comunistes; del cristianisme social al judaisme. Un exemple especialment descriptiu és una declaració sobre Joan Molins Amat, actual president de Ciments Molins – descendent d'una dinastia, com confirmen els mateixos periodistes, imbricada amb l'Obra a Catalunya. Una font propera a l'empresari declara als autors que és "més jesuític que opusdeísta", i afegeix – en una línia complementària – que comparteix "una tradició capitalista del tot allunyada de l'especulació financera i que té una visió paternalista dels treballadors".
La memòria de l'antisemitisme de mitjan segle XX apareix també com una de les línies de continuïtat a la carrera de Lluis Bassat, un dels grans noms de la comunicació i la publicitat al país, fundador de l'agència Bassat Ogilvy – tot i que la condició jueva "tenia més a veure amb la cuina que amb la fe", com recorden els autors. En el mateix gremi, el de la comunicació – que compta amb un extens capítol al llibre, amb històries de noms com Godó o Lara – i des d'una perspectiva més política, es descriu també l'herència del trotskisme que queda a la gestió empresarial de Mediapro, de la mà d'un Jaume Roures que reivindica no repartir dividends per "complir amb la funció social de l'empresa i crear llocs de treball". La gran influència de la democràcia cristiana sobre la figura del president de Foment del Treball Josep Sánchez Llibre o l'avenç i la innovació de Grífols al front de l'Ebre durant la Guerra Civil dibuixen, entre altres molts punts i línies, un poder empresarial català que els autors són prou hàbils per a ubicar i interpretar des de la seva integració en el conjunt de la història, la vida social i els conflictes del país.
De família o fet a si mateix
Tot i que la idea de les "50 famílies" que apareix al subtítol del llibre suggereix la primacia de grans nissagues, d'arbres genealògics gegantins que estenen les seves branques per tota l'economia del país – el mateix Millet explicava que les 400 persones "coincideixen siguin parents o no" – abundants patrons de la Catalunya moderna no responen a aquesta lògica dinàstica. Si bé és cert que Macià i Martí dediquen abundant tinta a viatjar per les històries familiars de Güells, Cambós, Millets o Godias, quan es refereix al valor empresarial floreixen les figures criades en entorns relativament convencionals.
De la mateixa manera que Els que manen és capaç de copsar i transmetre com ideologia o religió formen part del fet empresarial de moltes de les grans fortunes del país, el substrat social és també un factor central en l'ascens, les formes i les relacions de figures de la mida dels mateixos germans Sánchez Llibre, el president de la Fundació 'La Caixa' Isidre Fainé o el president de Saba i dirigent empresarial per excel·lència de Barcelona, Salvador Alemany. En el cas del que fora president d'Abertis, des de la presidència de la Fundació del Gran Teatre del Liceu, recorda com, havent crescut al Raval, la institució cultural "era a prop de casa, però lluny conceptualment, econòmica i social".
A la gran banca del país emergeix un exemple de capità del sector amb una línea de "successió dinàstica". Josep Oliu, president del Banc Sabadell, va fonamentar amb una ampla carrera acadèmica – en la que va coincidir amb el que fora Conseller d'Economia Andreu Mas-Colell – la cessió de la direcció general de l'entitat que fins a l'any 1990 va ocupar el seu pare, Josep Oliu Pich; una operació que va servir d'inici de la transformació de Sabadell en "un poder financer global".
La bretxa del procés
El catalanisme és una continuïtat històrica en bona part dels nuclis de poder empresarial de Catalunya. Des de les grans famílies lligades a la fundació de la Lliga Regionalista – els mateixos Cambó són l'exemple més clar – a aproximacions més actuals a l'especificitat i les demandes catalanes, bona part de les grans figures barcelonines i del país s'hi han vist reconegudes d'una manera o una altra. Fins i tot les famílies i figures properes a institucions tradicionals de l'Estat com la monarquia troben aquí un fil amb què lligar-se a la resta dels que manen. Tot i això, el conflicte obert amb l'Estat durant el procés, arran – entre altres coses – del rebuig del llavors president del Govern Mariano Rajoy de les reivindicacions econòmiques elaborades pel CAREC, presidit per cert pel mateix Alemany, ha estat una font de distanciament entre moltes de les estructures empresarials històriques.
A l'extrem de la forquilla hi ha, per exemple, la gran bel·ligerància de figures com l'advocat Emili Cuatrecasas contra les aspiracions nacionals catalanes i el procés en si mateix. A l'altra banda se situen figures com Víctor Grífols, que, en la inauguració de la nova planta de l'empresa a Parets, va expressar al llavors president de la Generalitat Artur Mas que "te una determinació, tiri endavant, no s'arronsi" – unes declaracions que, com recullen els autors, li van valdre la condemna i la crida al boicot per part de figures com Josep Ramon Bosch, de Societat Civil Catalana. Si bé és cert que moltes de les personalitats més rellevants de l'estructura empresarial catalana es van posicionar sempre en postures de diàleg, Els que manen recorda que alguns van moure les seves seus socials fora del país encara conservant l'activitat i la presa de decisions a Barcelona.
Hi ha poder fora de la capital
Si quelcom té l'organització social catalana durant el darrer més d'un segle és el rebuig a la centralització. Tot i que les mateixes tendències productives han forçat la concentració de bona part de l'activitat econòmica – així com la majoria dels serveis i inversions – a Barcelona, la proximitat i l'arrelament al territori són un valor en tots els estrats socials del país; també als més alts. Macià i Martí reconeixen aquesta distribució amb un capítol sencer dedicat al "contrapoder de Barcelona", els noms i iniciatives sense les quals no es pot entendre l'economia catalana contemporània, però que operen fora dels límits de la ciutat. El gran protagonista als quadrants del mapa que s'allunyen del centre és, així, el sector agroalimentari.
Amb grans patrons a la producció d'aliments i begudes com Josep Tarradellas (Casa Tarradellas) o Mar Raventós (Codorníu) entre l'elit empresarial catalana que concentra la seva activitat al territori, els dos més destacats són, precisament, els que s'encarreguen de la seva distribució: Jaume Alsina (bonÀrea) i Joan Font (BonPreu). Més de sis dècades després de l'inici de l'actvitat de la Cooperativa Agrària de Guissona, l'arrelament a Ponent és clau per explicar, com reconeixen els autors, l'èxit d'un Alsina que sempre ha mostrat "la visió estratègica que calia arribar a ser una empresa de grans dimensions". "La gent el para pel carrer, el saluda, el reconeix i li agraeix el progrés econòmic", recollia el 2009 la periodista Mar Galtés. Per la seva banda, l'enorme creixement de BonPreu en els prop de 50 anys que porta activa la cadena ha anat lligat a una aposta per la llengua i el producte català en tota la seva oferta, amb diversos reconeixements per "haver desenvolupat un model econòmic pensat i dirigit des del territori i arrelat al país".
L'ambició humanística d'Els que manen, l'intent d'implicar tots els factors que informen el caràcter, les decisions i l'evolució dels diferents centres de poder catalans de les darreres dècades, fan d'ell un llibre extens que demana una aproximació del lector similar a la que ofereix. Una mirada ampla i general afavoreix que la lectura dels capítols individuals, dedicats a cada família o figura, prenguin un sentit conjunt, una col·lectivitat que explica de forma transversal les forces i relacions al país. Tot i la gran digestió que suposa el volum, però, converteix l'exercici d'apropament a les elits catalanes en un accessible, menys aliè, més entenedor. Una lectura completa i comprensiva del llibre de Macià i Martí serveix, de fet, per desentelar el vidre des del qual observar, entendre i vigilar el poder a Catalunya.