"Seguir accelerant, més i més?". L'enginyer i president de la comissió d'energia de Pimec Joan Vila es fa, al seu darrer llibre Economia en el Canvi Climàtic; Full de Ruta cap a la Societat Frugal, una de les preguntes nuclears del capitalisme contemporani. Si el mandat central del mode de producció en els seus prop de dos segles d'història ha estat el creixement sense límits, què cal fer ara que l'emergència climàtica ensenya, precisament, els límits metabòlics del planeta?
El gironí, conseller delegat de l'empresa besaluenca LC Paper, troba la clau de volta de tot plegat en un model de consum expansiu que considera absolutament insostenible. Segons Vila, cal acabar amb un model que ha basat el seu creixement a crear necessitats fictícies en la ciutadania – una ciutadania que, segons opina l'empresari, ha arribat a confondre "plaer i felicitat", en un entorn que se n'aprofita per vendre i produir més i més. El consum és la darrera pota, per Vila, que acaba per sostenir i justificar una forma de produir i distribuir que està devorant els recursos del planeta.
El camí cap a l'economia sostenible és un que opera a tota la cadena de creació de valor i consum, segons la tesi que Vila defensa al seu assaig. Des de la implantació de noves tecnologies per fer més eficients les energies renovables o per retallar les necessitats de matèries primeres i energia dels processos productius, a una banda de la cadena de producció; fins a un canvi, prou radical, segons les tesis de l'enginyer, en els hàbits, els costums i els mètodes de consum de la població en general.
La qüestió d'un creixement diferent, un de sostenible, demana una petita frenada per poder canviar el rumb
Més enllà de l'economia productiva – producció, distribució i consum de béns i serveis com a tal – la reflexió al voltant de la transició ecosocial de Vila també passa per una regulació de l'economia financera. Les finances especulatives – que, a la seva darrera entrevista amb VIA Empresa, l'enginyer va considerar un "paràsit" per les economies i les societats – haurien de ser regulades per posar el focus de la creació de valor, afirma, en activitats intel·lectuals com l'educació, la salut o l'oci i la cultura: és a dir, que aquelles inversions que no fossin dirigides a la producció com a tal anessin cap a activitats amb valor afegit per sí mateixes.
"No m'agrada parlar de decreixement perquè genera rebuig – afirmà Vila – però és evident que una economia que una economia que redueix el seu consum d'energia, que fabrica amb més eficiència, que elimina aspectes especulatius, és una economia que decreix". El mercat i la innovació que, segons Vila, l'acompanya són necessaris, imprescindibles de fet, per poder portar a terme una transició ecològica que s'ha de començar, afirma, en la propera dècada. La qüestió que planteja no és la de frenar el creixement, sinó la d'impulsar-ne un de diferent, un de sostenible – una qüestió que demana una petita frenada per poder canviar el rumb.
Una lluita cultural
L'abandonament històric dels postulats keynesians és, per Vila, una de les derrotes que ha portat a la situació d'emergència ecosocial en què ens trobem. Un canvi en el paradigma econòmic dominant esdevé, doncs, imprescindible per a la construcció d'una societat sostenible – un concepte que, de fet, Vila no recull de plantejaments econòmics tan contemporanis, sinó que agafa el guant d'una declaració de la Comissió Mundial del Medi Ambient de les Nacions Unides de finals dels 80: "Una societat sostenible és una societat que respon a les necessitats del present sense comprometre la possibilitat que les generacions que vindran puguin satisfer les seves".
Vila: "Les idees, per impensables que siguin, han canviat el món, i ho tornaran a fer"
Les economies occidentals, doncs, saben fa anys quin és el tipus de societat al que, per mantenir l'equilibri ecològic i per tant social, s'hauria d'aspirar. Una societat, afirma l'autor, en què "l'altruisme hauria de tenir prevalença sobre l'egoisme, la cooperació sobre la competició, la importància de la vida social enfront del consum il·limitat, el que és local sobre el que és global i l'autonomia respecte del fet de viure amb regles imposades per un poder central i autoritari". Això suposa un canvi en el nucli mateix de l'organització de la vida contemporània – una, en paraules de Vila, "Revolució pendent".
El nucli d'aquesta revolució, es pregunta Vila, potser està en una gran operació ideològica i cultural que substitueixi les idees de l'antiga organització econòmica per uns nous principis rectors que serveixin de guia per aquesta Economia Frugal. Igual que la societat Mont Pelerin de Hayek i Friedman van encarregar-se de "dibuixar nous conceptes per desmuntar l'economia socialista de postguerra". La necessitat d'un Mont Pelerin climàtic, un nou nucli dur d'idees per una transició ecosocial, es troba en relació amb tot el que proposa Vila al seu darrer llibre. No en va tanca un dels darrers capítols recollint, de nou, el guant de Keynes: "Les idees, per impensables que siguin, han canviat el món, i ho tornaran a fer".