Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers amb la finalitat de millorar l'experiència de navegació. L'accés i ús del web implica la seva acceptació. Per a més informació, pot accedir a la nostra Política de Cookies

"Les companyies dels EUA dedicades al carbó són les que més van pujar a la borsa el dia que va guanyar Trump"

Xavier Mena, catedràtic d'Economia d'Esade
Francesx Xavier Mena
Accedeix
Renata Moitinho: "Una dona a qui li agraden els diners ha d'explicar per què"
Neus Navarro Sant Cugat del Vallès 07|01|2017
0
La creadora de FINenFEM, especialista en banca i finances, assegura que les dones han de superar la relació "d'amor-odi' envers els números
L'empresària brasilera Renata Moitinho . Cedida
LES CLAUS

"Les dones ens sentim una mica òrfenes d'espai on se'ns parli clar"

"El meu producte pot ser espectacular, però si no entra facturació, no hi ha negoci"

"Acceptem que som de lletres i no veiem que hi ha dades de l'empresa que hem de conèixer"

No deixa indiferent ningú quan Renata Moitinho diu "comencem dient la veritat: ens agraden els diners". L'empresària brasilera, fincada a Barcelona des de fa 13 anys, és la responsable del primer fòrum de finances en femení, FINenFEM, celebrat recentment a Sant Cugat del Vallès, una trobada dedicada a empresàries a les quals ha animat a disseccionar cada dia el seu compte bancari sabent en què gasten i quant ingressen. "Si no tinc diners, no pago la factura de la llum, no menjo. Els diners són part del nostre dia a dia i ens agradi, o no, estan aquí. Llavors com més aviat fem les paus amb aquesta relació d'amor-odi, més fàcil serà portar la teva vida personal i la teva empresa", sentencia.

S'adreça a les dones, per què? Vol dir que tenen menys coneixements financers?
No, tot i que també. Però la barrera està abans, parlar del tema ens provoca incomoditat per temes culturals, ja que la dona està educada per ser bona nena, però una dona que és empresària, necessita tenir una certa agressivitat ser competitiva i no estem acostumades perquè no vam ser educades així. No vam ser educades per conviure amb el risc: als nens els estimulem a fer patinet, skate, però cap a les nenes el missatge sempre és "vés amb compte, et faràs mal". No aventurar-se i no arriscar-se ens va creant un patró mental que quan arribem al món dels negocis, on hi ha un risc inherent, ens agradi o no, ens sobrepassa. A més, estan els problemes emocionals: "Si parlo de diners, és que sóc oportunista". Un home que diu que li agraden els diners és ambiciós, no hi ha un però, una dona que ho diu ha d'explicar per què, perquè si no, queda malament.

Vostè no ha tingut por de convertir-se en empresària.
Era una inquietud. En el meu cas ha estat vocacional, en la meva família hem treballat per compte d'altri però també hem tingut negocis, i d'altra banda també hi havia un desig. Vaig voler ser empresària perquè volia guanyar més però saps que hi ha un sostre com a empleada i jo volia superar-ho. I segon, volia tenir un estil de vida que s'adaptés al que jo volgués. Tenir els meus horaris més flexibles, poder treballar tot un dia i després el diumenge anar-me'n a la platja. I em considero empresària perquè la definició de 'la reina Wikipedia' és la d'una entitat que genera béns i/o serveis.

I què és el que li diferencia d'una autònoma?
És que tots som empresaris. La paraula autònom em grinyola molt perquè som autònoms com a espècie. Tu camines sola, et vesteixes sola, ho fas tota sola... Ets autònoma per definició! Llavors dóna la sensació que quan es diu que s'és autònom és perquè no creu que això va de debò i automàticament no va de debò, però si jo no creo, per què m'ha de creure l'altre? I sobretot l'altre, que paga. Em dóna la sensació que és com dir que ets freelance. Però ho fas per viure? "Sí". "Ho fas cada dia?" Sí. Doncs la definició de freelance és 'de tant en tant'. Si aquest és el teu treball i la teva professió, tira-li valor i estigues orgullós de ser empresari. Unipersonal, però empresari!

I si li afegim el tercer concepte, el de ser 'emprenedor', quina diferència troba?
A l'autònom no li veig cap sentit, però el d'emprenedor crec que és per donar-li un look més modern, més cool. Al cap i a la fi, som empresaris... Podem ser microempresaris, empresaris de gran empresa, però tots som empresaris perquè generem productes i o serveis per satisfer una necessitat. No hi ha més. Tots els altres termes crec que són resultat del màrqueting.

L'etiqueta que decideix posar-se cadascun és també una barrera per poder fer més coses?
Completament. Sempre que li pregunten a una persona "a què et dediques?, respon "sóc autònom". Però, quina és la teva activitat professional? Això és un senyal de no valorar el que un fa i si no ho valoro, com vols que el teu client senti aquesta confiança per pagar-te? De vegades escolto gent dir el que fa i triga cinc minuts a explicar-m'ho, com si s'estigués justificant. Cal dir "tinc un quiosc, sóc propietari d'una tenda de roba, sóc venedor, etc.", és igual el títol. L'important és que ho creguis tu, si no, és difícil avançar.

FINenFEM és un fòrum dedicat a les dones. Per què s'ha focalitzat en aquest sector?
El discurs és transversal però les dones ens sentim una mica òrfenes d'espai on se'ns parli clar. Hi ha espais femenins però el missatge ha de ser més clar. Seré més contundent: de vegades cal doldre una mica, cal provocar incomoditat per estar còmodes. Quan alguna cosa t'incomoda, és que no la tens assimilada o assumida. Les dones de negocis negocien malament els seus preus, sempre ens preocupem de fer-ho bé, fer-ho perfecte, però... jo visc d'això i això té un valor.

A les seves ponències també parla de fer rendible l'empresa perquè la majoria d'empresàries –i és cita seva- "acaben vivint com un mileurista". Per què es dóna aquesta situació?
Pel que comentava abans. Els gurus de l'autoajuda sempre diuen que cal controlar els pensaments perquè si penso, genero una sensació que em fa actuar en conseqüència. Ser mileurista és per què faig però per vocació, és circumstancial ser empresària, i vaig actuant sense creure'm que ho aconseguiré. A l'Informe GEN, les dades diuen que el 70% de les empresàries, i som 650.000 a Espanya, ho fan perquè van veure una oportunitat, però només el 20% creuen que poden créixer. I aquesta és una dada espectacular, aquí passa alguna cosa.

Quina és la clau per superar aquest percentatge de desconfiança en una mateixa?
No hi ha fórmula màgica, jo no tinc fórmules màgiques però advoco perquè hem de començar a parlar de les coses. En el meu cas, dels diners, perquè sóc consultora financera. Hi ha altres aspectes, no siguem simplistes, però els diners són la peça angular d'un negoci. Si no hi ha venda, no hi ha ingressos, no hi ha negoci, ho mirem com ho mirem. El meu producte pot ser espectacular, però si no entra facturació, no hi ha negoci, tens solament una idea molt bonica i un hobby molt car.

Llavors, és un problema de creença?, d'autoestima?
No direm ara que totes les dones tinguin un problema d'autoestima, no és això, però sí que hi ha un problema. Acceptem que som de lletres, no de números, i no volem veure que hi ha dades i informació de la nostra empresa que hem de conèixer, com saber quant facturem, qui ens paga, qui no, etc. Cal saber-ho, t'agradi o no, venguis una samarreta o una app.
T'ha interessat aquest contingut?
Subscriu-te al butlletí de VIA Empresa i rebràs la informació més destacada al teu correu electrònic