Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers amb la finalitat de millorar l'experiència de navegació. L'accés i ús del web implica la seva acceptació. Per a més informació, pot accedir a la nostra Política de Cookies

"El que l'Estat anomena pirateria jo en dic intercanvi d'informació"

Simona Levi, fundadora de Xnet
Simona Levi
Accedeix
L'anàlisi
Què ha après Catalunya de la crisi econòmica?
Ivan Aguilar Barcelona 15|02|2017
0
L'economista Ivan Aguilar veu essencial millorar la qualificació del capital humà, reformar el sector públic i impulsar les infraestructures per canviar la situació prerecessió
Les cendres de la crisi econòmica haurien de servir per millorar les imperfeccions del sistema . Getty
LES CLAUS

"Qui conegui només una mica el món sap que Catalunya no ha après absolutament res de la crisi"

"És imprescindible que les empreses competeixin al seu mercat"

"Donar-li un banc a un polític és com donar-li un Fórmula 1 a un nen que surt de l'autoescola"

L'economia catalana té una forta dependència del sector exterior, el turisme i, en menys mesura, de la indústria. Durant el període 2000-2007 Catalunya creix a base d'hores treballades mentre que el creixement de l'estoc de capital ho fa a base d'habitatge i obra civil. Sovint s'ha argumentat que el shock demogràfic d'aquests anys serveix per justificar aquest comportament però el cert és que l'augment de la població és el resultat de la bombolla i, per tant, no justifica que una economia en teoria capitalista com la nostra no acumuli capital no residencial/obra civil en períodes de forta expansió.

Als darrers articles he explicat que estalvi i finançament són dos conceptes independents i que Catalunya ha d'aprendre a modular la demanda interna (Consum Privat i Públic) per tal de maximitzar el seu sector exterior. En canvi, la tradició nostrada és just la contrària: maximitzar la demanda interna a base d'endeutament per tal d'aconseguir una alineació planetària perfecta i que les empreses exportin avui el que no van produir ahir. És a dir: astrologia nua i crua. L'esclat de la bombolla de crèdit i la crisi bancària -encara no resolta- han obligat els agents econòmics a no endeutar-se i, per tant, a adoptar una senda de creixement sana. La mala notícia és que els canvis regulatoris que calia fer brillen per la seva absència i és que encara avui dia els incentius a l'endeutament són exageradament elevats.

L'exemple de muntar un bar 'gratis'
Per exemple, si vostè vol obrir un negoci de restauració, pot contractar els smartphones gratis, li posen la màquina de cafè i de sucs gratis o li posen la caixa tàctil gratis. El país del tot gratis. Naturalment, no és gratuït, ja que porten associats la compra de béns i serveis a preus superiors als de mercat. Són leasings encoberts, és a dir, un préstec a tots els efectes però molts pensen que han muntat un negoci sense endeutar-se i, el que és pitjor, sense que en quedi constància.

Això té dues conseqüències. Per una banda, aquests mercats es converteixen en proveïdors de serveis financers, ja que la competència en qualitat/preu és baixa perquè aquesta es dóna en les condicions del lease i no tant en el producte que, en última instància, es vol vendre. Per una altra, provoca la bancarització de l'economia. Aquesta activitat financera intensa d'empreses alienes al sector financer es converteixen en competidors dels bancs que veuen com se'ls extreu valor afegit. És per això que els bancs compren empreses d'aquest tipus de seguida que poden, per què no fer-ho implica que per competir amb empreses que fan negoci financer però no estan subjectes a la supervisió del Banc d'Espanya han de rebaixar els estàndards crediticis que, juntament amb la dificultat d'assignar ràtings de solvència de clients que tenen leasings encoberts, provoca un risc sistèmic financer difícil de controlar. Aquest marc regulatori basat en l'endeutament perpetu i poc procliu a incentivar la creació de valor explica, en part, per què Espanya és la primera potència mundial creant bombolles creditícies. Quatre en 40 anys. Caldria una agència de la competència professional i amb potestat per anar als tribunals i amb instruments per salvaguardar la lliure competència. És imprescindible que les empreses competeixin al seu mercat i deixin el mercat financer per les entitats financeres.

Tres elements a resoldre
Hi ha tres aspectes més que cal afrontar amb urgència. El primer és el capital humà. Barcelona té el 30% de la població resident amb un nivell educatiu per sota del batxillerat. A més, Catalunya té una taxa d'abandonament escolar que fluctua entre el 19 i el 25%. No hi ha excuses per defensar aquestes xifres però malauradament només he escoltat a un Molt Honorable President parlar d'aquests temes. Un país que no aconsegueix que els seus nens vagin a l'escola no té ni ofici ni benefici.

El segon és el paper i el disseny del sector públic. Quan la dictadura franquista va demanar assistència a l'FMI als anys 50 -i que va donar com a resultat el Pla d'Estabilitat-, la corrupció i la ineficiència dels funcionaris era gegant. L'FMI va explicar al Govern espanyol que els països en vies de desenvolupament havien de fer tres coses per solucionar el problema: 1) Contractar funcionaris amb nivell educatiu elevat per incentivar l'educació 2) Pagar salaris força més elevats que els de mercat per desincentivar els suborns i 3) Assegurar la feina de per vida per eliminar l'efecte arbitrarietat que una dictadura té sobre la població.

El Generalíssim va aplicar les recomanacions de l'FMI fil per randa i l'economia espanyola va millorar ràpidament. Amb l'arribada de la democràcia, però, molts d'aquests comportaments típics dels països en vies de desenvolupament no han evolucionat i un d'ells és la regulació del sector públic. Cal posar fi als funcionaris de per vida, perquè té un impacte molt negatiu sobre la productivitat i l'eficiència i, a més, genera bombolles de solvència que es tradueix en un sobreendeutament. Per exemple, un banc prefereix donar targetes de crèdit als funcionaris -rendes assegurades per l'Estat- que atorgar pòlisses de crèdit a les empreses -factor d'alt risc perquè sempre hi haurà recessions-. Per altra banda, el sector públic paga lleugerament per sobre del salari de mercat, cosa que es tradueix en un matching molt perjudicial per al sector privat, ja que el capital humà d'alta qualificació acaba marxant al sector públic i això limita al sector privat. Això explica les dificultats de l'economia catalana per aconseguir alta productivitat i salaris del món lliure. Aquests canvis, junt amb la liberalització del mercat de treball a l'estil suís, ens proporcionaria creixement econòmic intensiu. Com vaig explicar, Catalunya té productivitat contracíclica.

El tercer, com he comentat en altres articles, és la nefasta política d'infraestructures i inversió pública. Cal abandonar la planificació urbana perquè mai cap obra ha proporcionat ni la meitat de productivitat que "els estudis previs" han dit que donarien -cosa gens sorprenent perquè els llicenciats en Dret i els enginyers no saben res de productivitat- i cal utilitzar la inversió pública per augmentat la productivitat de l'economia catalana, no pas per moure-la de lloc, que és el que es fa actualment. El resultat d'aquestes polítiques, com vàrem saber recentment, és la desertització de la província de Lleida. És el mateix fenomen que li passa a Espanya. No és clar si els catalans espanyolegen o si els espanyols catalanegen, però el cert és que tant aquí com allà es cometen les mateixes infàmies amb diners públics. Cal prohibir la Responsabilitat Patrimonial de l'Administració i triplicar la transparència de l'Administració, així com derogar la llei d'obra pública i de contractes. No cal inventar, només ens cal mirar què es fa al món civilitzat. Hem d'aconseguir alliberar recursos financers per a les pimes catalanes per tal que puguin augmentar la productivitat, créixer i cotitzar a mercats borsaris.

Per últim, caldria valorar la possibilitat de crear bancs comunitaris de capital públic i gestió privada. La dificultat rau, com les caixes ens van ensenyar, en com evitar la colonització d'aquestes entitats públiques per part dels partits polítics. Donar-li un banc a un polític és com donar-li un Fórmula 1 a un nen que surt de l'autoescola. Per exemple, els EUA són un exemple perfecte del que implica la desertització bancària. Entre 2008 i 2016 han desaparegut més de 2.200 bancs, molts d'ells al Midwest, el que ha impedit literalment que aflorés activitat econòmica. Aquests microbancs –entre 4 i 10 empleats- no han tancat per la crisi sinó perquè no poden pagar els advocats per complir amb les tones de regulació. Per valorar la mida del drama: l'any 1950 el llibre regulatori que cada any la Reserva Federal entrega als bancs tenia 100 pàgines. El d'aquest any 900. La victòria de Trump en aquests estats no és gens sorprenent. La lliçó és que aquest procés de concentració bancària és altament perjudicial per a l'economia i a més, augmenta considerablement el risc sistèmic. Avui en dia, el 70% del PIB espanyol depèn de tres bancs. Saben què passarà si un d'ells té problemes greus?

En definitiva, és evident per tothom que conegui només una mica el món que Catalunya no ha après absolutament res de la crisi. De totes les reformes sensibles que cal fer per assemblar-nos als països amb estàndards vitals més elevats no s'ha fet absolutament res. Avui dia ser empresari a Catalunya és masoquisme i sadisme amb un mateix. A més, el discurs de les forces sobiranistes és tan populista i allunyat de la realitat com el de les forces espanyolistes. Catalunya viu en una bombolla absurdament dogmàtica i les empreses catalanes ho pagaran molt car.
T'ha interessat aquest contingut?
Subscriu-te al butlletí de VIA Empresa i rebràs la informació més destacada al teu correu electrònic