Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers amb la finalitat de millorar l'experiència de navegació. L'accés i ús del web implica la seva acceptació. Per a més informació, pot accedir a la nostra Política de Cookies

"El que l'Estat anomena pirateria jo en dic intercanvi d'informació"

Simona Levi, fundadora de Xnet
Simona Levi
Accedeix

Voluntats digitals: les fotos que no veuran els nostres besnéts

Barcelona 16|03|2017
0
Josep M. Ganyet
Josep M. Ganyet Etnògraf digital
LES CLAUS

Entre l'única foto de la meva rebesàvia i les 10 que fem cada dia amb el mòbil han passat 120 anys

Es pot donar la paradoxa que una persona mori físicament però que segueixi viva a la xarxa

Som el que publiquem

Aquest divendres se celebra a Barcelona una jornada sobre les voluntats digitals a tomb de la llei que impulsa el Parlament de Catalunya que regula el tractament de continguts i arxius digitals en cas de mort de les persones. La llei permet que una persona pugui manifestar quin ha de ser el destí de les seves dades o bé designar una persona encarregada d'executar la seva voluntat.

Sabem transitar bé pel món físic però no tant pel digital. Es pot donar la paradoxa que una persona mori físicament però que segueixi viva a la xarxa. Us haurà passat que Facebook us va recordant any rere any l'aniversari d'algun amic vostre ja traspassat.

Aquesta senyora que veuen a la foto és la meva rebesàvia Anna. Ella i els seus dotze germans eren fills de cal Frare de Comabella a la Segarra a Lleida. La foto és de finals del segle XIX i té un indubtable valor documental —tota foto d'aquella època en té— i pels seus centenars de descendents, a més, un valor sentimental.



Probablement aquesta foto és l'única que es va fer la meva rebesàvia en tota la seva vida i segur que fer-se el retrat va ser una de les seves experiències vitals. En aquell temps anar a cal retratista era un esdeveniment excepcional en la vida d'una persona; seure immòbil 10 minuts davant d'un aparell estrany que et mira amb un senyor amagat darrere, que és alhora enginyer i artista, devia ser una experiència entre màgica i esfereïdora. He provat de buscar-ne l'equivalent actual i no se m'acut res equiparable que sigui legal (la realitat virtual no em serveix).

A banda del valor material (objectiu) i del sentimental (subjectiu) la fotografia porta enganxada una informació —metainformació— que no és accessible a tothom i que és molt difícil de quantificar: qui la va trobar, en quin estat, en quin calaix, amb quines altres fotos, qui me'n va fer la còpia en paper; una metainformació que també tenen llibres, diaris i discos de vinil i que inevitablement es perd en el procés de digitalització.

Entre l'única foto que es va fer la meva rebesàvia i les 10 de mitjana que fem cada dia amb el nostre mòbil han passat 120 anys i dues revolucions industrials: l'elèctrica de finals del segle XIX —la segona— i l'electrònica dels anys 60 del segle XX —la tercera—; dues revolucions que han accelerat el tempo del desenvolupament tecnològic, especialment la tercera.

La tercera revolució industrial va començar els anys 60 del segle XX i els ordinadors de la NASA ens va permetre mirar el món des de la Lluna; als 70 els ordinadors personals van canviar la manera d'explicar el món amb el copiar i enganxar; i als 90 Internet ens va connectar a tots convertint el món en un poble gran.

Aquest escenari ha comportat una convergència dels mitjans de comunicació, de l'electrònica de consum i de les xarxes de telecomunicacions; ràdio, tele, cinema, premsa, telèfon, walkman, vídeo i xarxes s'han digitalitzat en una cosa que en diem Internet i s'han substanciat en una altra cosa que en diem mòbil. Com a resultat els canals de tele s'han tornat apps, els programes de ràdio podcasts (un dia parlarem dels indicadors horaris), els telèfons ordinadors i nosaltres ens hem convertit en mitjans de comunicació. Som el que publiquem.

Escric sobre la meva rebesàvia perquè en tinc una foto que m'arriba des del segle XIX i que algú va trobar en un calaix. Suposant que els meus rebesnéts tinguin la tecnologia necessària per veure les meves fotos (no és clar, proveu de mirar fotos emmagatzemades en CDs de fa només 10 anys) la nova llei de voluntats digitals els hauria de permetre que després de passar de generació en generació els arribessin.

El que no està tan clar és que els meus rebesnéts tinguin ni el temps i les ganes per veure les 10 fotos al dia de mitjana que cadascun dels seus 16 rebesavis farem cada dia d'aquí fins que ens morim.

T'ha interessat aquest contingut?
Subscriu-te al butlletí de VIA Empresa i rebràs la informació més destacada al teu correu electrònic