Diu el refrany que “a la fi d'agost, l'hivern s'acost”. Per això, en acabar aquest mes, hem de saber ben bé on som, per no trobar-nos al cap del carrer quan acabi aquest trimestre. Perquè aleshores, encetarem el 2022, i aquell any no tindrà res a veure amb el 2020 i el 2021. Ha estat un estiu dens, desesperant, però eixerit. Dens i desesperant perquè, en primer lloc, costava que passessin els dies a l'espera de si s’acabava d’emplenar la planta turística del nostre litoral, quan tots sabíem que, en l’estat actual de la pandèmia, en el millor dels casos mai superaria el 30% o el 40% dels estrangers; i, en segon lloc, perquè confirmàvem el que ja era evident: la pandèmia ha impactat fonamentalment el turisme urbà i caldrà plantejar-li un futur diferent. La resta dels sectors econòmics enfilen prou prests la recuperació. Ha estat a la vegada eixerit, perquè ens hem retrobat amb un referent indispensable de les nostres vides, el lleure. És a dir, els que ens hem pogut permetre el luxe de fer vacances, hem disposat de més temps per als amics i la família, per als llibres, per a la cultura, per a l’esport... L’estiu -els caps de setmana, els dies de lleure- és el complement dels 11 mesos anteriors, tan important una com l’altra cara de la moneda.
Aquesta finestra estiuenca ens ha apropat una mica més, per una banda, a la gent que fa funcionar el territori, les botigues, els restaurants, els hotels, les indústries culturals i tots el serveis; i per una altra, ens hem sentit poble amb els turistes de proximitat que anys enrere quedaven enfosquits, enmig de la multitud de turistes internacionals.
En aquest trànsit entre agost i setembre, hi ha dos fils que cal tornar a seguir de molt a prop. El primer és el de la pandèmia, que ha ingressat en una altra fase, que va per llarg, i en seguiran d’altres; les que venen caldrà afrontar-les, si pot ser, amb menys tensió, menys irascibilitat, sabent que és un problema de tots i que només ens podem salvar junts. I el segon, del salt definitiu que la UE ha decidit realitzar en aquesta dècada cap al canvi radical dels hàbits de consum dels europeus que significaran una actitud diferent envers el medi ambient.
Saltar de pantalla
El primer dels fils que hem de reprendre aquest setembre ja no és si salvar l'economia o salvar la salut. Hem saltat a una altra pantalla. Per una banda, la vida i el benestar són objectius fonamentals de la societat i hem de treballar plegats per evitar més morts. Tanta angoixa provocada pel distanciament necessari; s’han pogut cometre errors polítics, mèdics i científics en la gestió de la primera fase de la covid-19, i també de la ciutadania, però el pitjor ha estat l’espectacle d’enfrontament entre els partits, entre les distintes escoles del camp sanitari i investigador, entre els nihilistes i els positivistes. La humanitat avança “imaginant el futur” (El infinito en un junco, Irene Vallejo, Siruela, 2020) i no a cops de bastó com a les guerres de l’antiguitat.
Aquesta finestra estiuenca ens ha apropat a la gent que fa funcionar el territori, les botigues, els restaurants, els hotels, les indústries culturals i tots els serveis
Per una altra banda, és hora d’afrontar amb cruesa els desgavells econòmics que la pandèmia ha causat. Hi ha recursos. Només cal usar-los adequadament. Ningú es pot quedar enrere, la qual cosa no vol dir que no hagin de tancar empreses. N’hi ha moltes que la pandèmia ha evidenciat la seva manca de competitivitat, a la vegada que algun sector s’haurà de redreçar profundament. Juntament amb les polítiques actives de foment de la innovació, de la digitalització i de l’impuls als nous sectors, cal afegir els plans de sortida per a la munió d’empreses que no han sobreviscut aquests mesos o que no ho podran fer els propers. Entre allò que deia John Kenneth Galbraith dels serveis a canvi d’impostos (The culture of contentment, Houghton Mifflin Company, 1992), també hi entra això. El nou escenari competitiu serà, sense dubte, poblat per empreses més robustes.
Moda ecològica
El segon fil és el canvi de rumb que la UE ha dissenyat per a la dècada 2020-2030 cap a un escenari radicalment distint en matèria mediambiental. Es tracta d’una política treballada, debatuda i consensuada durant anys, i, sobretot, sustentada en dues vies de finançament magnànimes. La primera, els programes de fons estructurals i d’inversió europea (EIE), adreçats a la investigació i innovació, a la implantació de les tecnologies digitals, a la gestió sostenible dels recursos naturals i a les pimes, que suposen la meitat del muntant global dels fons. I la segona és la dels Next Generation EU, per pal·liar els efectes de la pandèmia, incentivar la digitalització i rellançar Europa a llarg termini, que ja han començat a fluir.
"No es tracta de fer augmentar l'economia, sinó el benestar sostenible", segons Wilkinson i Pickett
El focus està clar i els recursos financers, també. Es tracta de canviar la mentalitat de consumir i de produir dels europeus. Això afecta als tipus de productes i serveis, a l’ús de les matèries primeres i les energies, a la distribució, a les infraestructures... Sense dubte, aquesta dècada és la definitiva per trencar amb el model de desenvolupament de dècades, basat en la sobreproducció, en el malbaratament de recursos finits, en el creixement descontrolat de l’oferta i en la cursa per incrementar els beneficis de les empreses. No es tracta només de reduir l’impacte negatiu de l’aviació o dels automòbils a les carreteres, de menjar menys carn o d’apuntar-se a la moda ecològica. Tot això esdevé indispensable. Es tracta d’analitzar cada activitat humana i cada negoci a la llum de la seva petjada ecològica i revisar-la convenientment per seguir sent productiva per a les persones i, a la vegada, no destructiva per al medi ambient.
Wilkinson i Pickett, al seu llibre Igualdad, aporten tres reflexions molt interessants. La primera és que la sostenibilitat se’ns escaparà de les mans si no “emprenem canvis fonamentals en l'organització social”. La segona és que, a part dels negacionistes del canvi climàtic, “una de les principals raons en contra del canvi és la necessitat d’estrènyer-se el cinturó”; i això no agrada a ningú. I la tercera és que “no es tracta de fer augmentar l’economia, sinó el benestar sostenible”, entès com la disposició de més temps per als amics, per a la família i per a la comunitat.
Aquesta darrera reflexió sobre el benestar sostenible lliga perfectament amb el que hem fet a l’agost i ens ajuda a afrontar setembre en millors condicions anímiques.