L'altre dia, una sabateria reconeguda de Barcelona es tancava per convertir el seu espai comercial en un gastro-bar. Cada dia hi ha llista de comerços, anònims o més reconeguts, que baixen la persiana dient adéu a la seva història professional, als neguits personals i familiars entorn del negoci, i al servei a una clientela i al barri, a causa de la pandèmia. Barcelona Oberta va avançar fa uns mesos que una de cada tres botigues del centre –entès com la primera milla al rovell de la ciutat- tancarà definitivament; aquesta setmana ha mantingut el mateix percentatge.
La ciutat sembla als darrers anys un gruyère, amb més forats a mesura que tanca un nou establiment. Cinemas, com el Texas o el Méliès de Villarroel; restaurants, com el Gran Café, el Set Portes, o el grup Elbarri; la camiseria Xancó de La Rambla; la botiga Castañer de sabates, del carrer Rosselló; els Pianos Puig o el Musical Emporium..., mostren la dimensió de la tragèdia. La crisi no ha respectat a ningú. Grans o petites, l'estrall s'ha notat més al centre, però carrers sencers de barris perifèrics es troben en la mateixa situació. Hi haurà sense dubte ara durant unes setmanes una explosió de consum a bars, restaurants, concerts, clubs i serveis personals, i també als cinemes, museus o sales d'art. Vindran forçats delegats presencials al MWC, a l'ISE, a l'ISF i a altres congressos menors, abans de l'estiu, i semblarà que això revifa.
La pel·lícula "Paisatge després de la batalla", d'Andrzej Wadja, guanyadora del festival de Cannes a 1970, i la novel·la quasi homònima "Paisatges després de la batalla", de Juan Goytisolo, publicada a 1982, a part del títol tenen una cosa en comú: la sordidesa i la tristor de les persones i dels entorns després d'una devastació. Encara que es produeixen en dos indrets distints, el París dels 70 i la Polònia de postguerra, es respira el mateix ambient. La pandèmia ha deixat marcada la ciutat que es va llançar en braços del turisme, creixent i creixent desbocadament en oferta presencial. Tornaran els viatgers urbans, com al passat. Però podem dubtar seriosament que arribin en la mateixa proporció com per mantenir oberts tantes empreses i tants llocs de treball dedicats a ell, emplenant palaus de congressos, monuments, hotels, oficines, bars, restaurants, comerços, taxis, museus i sales d'art, serveis de lleure i professionals,... Hi ha dades fefaents que afirmen que amb la pandèmia desapareixerà entre el 20 i el 25% dels viatges de treball al món (The Economist, 3/3/2021). I més encara a les capitals més atractives del món, com Barcelona.
La pandèmia ha deixat marcada la ciutat que es va llançar en braços del turisme, creixent i creixent desbocadament en oferta presencial
Durant aquests tretze mesos, a escala empresarial, molts han amagat el cap sota l'ala, esperant que la situació fos reversible i tornés a ser com abans, com si esperessin desvetllar-se d'un malson; altres han decidit que això era inaguantable i han plegat; i un tercer grup ha aprofitat l'avinentesa per idear quina podia ser la nova posició en aquest nou entorn, roman obert trampejant com pot i es mostra il·lusionats. Els dos primers grups, amb ajuts –minsos- o sense, han perdut la batalla i difícilment hi haurà paisatge per ells.
Què fem sense turistes?
Sense turistes, no hi ha model turístic que valgui. Enfront dels que sempre han volgut créixer continuadament a impuls de la demanda –excitada-, fa anys que la nostra opinió és que els 10 milions de turistes és un sostre més que suficient per desenvolupar un model sostenible a Barcelona: "divisa" turística a canvi de planificació controlada. L'aspiració de TurismeBarcelona per aquest estiu és aconseguir la meitat dels 12 milions de 2019. Dels 58.000 hostes diaris allotjats als hotels de Barcelona aquell any, a setembre 2020 n'hi havia 3.200 (Gremi d'Hotels, setembre 2020). A final del mes passat, la mateixa font afirmava que el 70% dels hotels de la ciutat romanen tancats i el 131 oberts ho fan amb una ocupació diària del 10 al 15% a una mitjana de la meitat del preu de referència. Aconseguir el 30% d'ocupació durant 2021 –la nostra aposta sensata- serà una odissea i arribar al 50% a l'any que ve, una altra.
En molts anys no tornaran els quasi 12 milions del 2019 ni a la Sagrada Família entraran un de cada dos visitants de la ciutat; semblant podem dir dels restaurants, bars, comerços i altres establiments. Queda la clientela catalana, que a la Setmana Santa va protagonitzar una esperançadora aposta; i, malgrat l'entorn polític i social a l'Estat vers Catalunya, els turistes espanyols que venien, que tenen lligam familiars estrets o han viscut a Catalunya hauran de fructificar tard o d'hora. Són dues clienteles, la interior i l'espanyola, que si es conreen adequadament, poden substituir als estrangers absents; poc valorades, exigeixen més, però estan disposats a pagar serveis de nivell superior i són els que ens abandonaran menys. Tant mirar cap a fora i ves per on, aquest és el futur turístic més esperançador. Tornarà el cicle presencial. Ara bé, cal no oblidar que els visitants estan canviant ràpidament els seus hàbits viatgers cap a formats molt més íntims, més desconcentrats, més dispersos, més rurals, i menys multitudinaris. El turisme urbà, que arrenca a la dècada de 1990 quan els europeus descobreixen les seves capitals, com a complement de les vacances estiuenques a la Mediterrània, arriba al final d'un cicle.
Resistir o transformar
L'alcaldessa posa l'èmfasi en la "capacitat de resistir i superar les adversitats". El primer tinent d'alcalde Collboni parla obertament de transformar la ciutat vinculant-la amb les economies verda i blava, l'eHealth, l'alimentació intel·ligent, les indústries creatives, la innovació i les noves tecnologies digitals. D'entrada sembla un bon plantejament, similar al que estan desenvolupant altres grans ciutats turístiques. Re-Act ha estat l'instrument de mobilització d'esforços, encara que molts actors de la ciutat que han participat activament a tots els plans estratègics des de 1984 no s'han sentit cridats a participar. En si mateixes aquestes línies d'actuació no garanteixen la substitució dels recursos aportats pels turistes que s'han perdut pel camí.
L'èxit serà mobilitzar totes les forces de la ciutat i aplicar amb eficiència els recursos del Next Generation o d'un nou endeutament com l'històric dels JJOO. En aquest cas, Collboni tindrà raó. El que no sembla convenient en aquestes circumstàncies és titubejar -o experimentar, com demana Joan Subirats, sisè tinent d'alcalde (La Vanguardia, 30 abril 2021)-. És millor dissenyar el full de ruta amb calma i convidar a participar en tots els actors i ciutadans per consensuar-lo, que no pas començar a pintar els carrers de colors i haver-los de despintar dintre d'uns mesos.
És millor dissenyar el full de ruta amb calma i convidar a participar en tots els actors i ciutadans per consensuar-lo
Transformar significa canviar l'objectiu de la ciutat. Comporta el redimensionament, que no vol dir pas desmantellar a cops de destral. Si s'assoleix el consens entre tots els actors urbans, al qual la ciutat està acostumada des de fa més de trenta anys, els passos són: primer, identificar i impulsar altres activitats adoptant els nous models de negoci; després, reconduir moltes de les actuals; i finalment, no abandonar a la seva sort als que s'han quedat pel camí.
En quan al primer, les noves activitats per la ciutat estan estretament lligades a la digitalització, la qual cosa exigeix un pla massiu per afrontar el repte de les noves tecnologies entre les persones, les empreses i les administracions; i això va massa lent. Pel que fa al segon, la reducció d'activitats empresarials menys útils, demana mesures de substitució. Hi ha una urgència, per exemple, que és trobar sortida als locals buits que estan canviant la fesomia de la ciutat. L'Ajuntament ha preparat un pla per recuperar 5.300 espais comercials disponibles i cerca idees per realitzar-lo. Es tracta d'un esforç econòmic considerable, encara que 17 milions donen pel que donen.
Totes les crisis, immediatament després de la Febre d'Or, fins a la guerra civil, o la més recent del 2008 han dibuixat paisatges de desfeta
Totes les crisis, immediatament després de la Febre d'Or, fins a la guerra civil, o la més recent del 2008 han dibuixat paisatges de desfeta. Aquesta dimensió immobiliària de la crisi no serà fàcil de resoldre, si no es planteja l'habitabilitat a peu de carrer, els canvis d'usos, la flexibilitat dels lloguers, la socialització del sol comercial i l'emergència d'una nova cultura de relació ciutadana. Per què la digitalització no és només vendre per internet o obrir una pantalla virtual a les fires presencials. Es tracta d'un canvi radical en les persones, les empreses i les administracions. Significa col·locar als consumidors i als ciutadans al centre de tot, a base de comunitats, principalment virtuals. Les ciutats mediterrànies mantindran un plus presencial considerable respecte a altres indrets, que els hi donarà una major vida al carrer. I finalment quan al tercer, transformar significa també tenir en compte els que cauen, als que han de sortir. Tancar un establiment, abandonar el taxi, abaixa la persiana d'un hotel..., representen un daltabaix personal i familiar.
Estem pensant en la meitat dels comerços, bars i restaurants barcelonins que facturen per sota dels 70.000 euros bruts a l'any, negoci que és l'única font d'ingressos de la família; i en la munió de pimes que encara que facturin més es troben en la mateixa situació. Caldrà cercar un pla de sortida digne, com s'ha fet en qualsevol reestructuració sectorial, la minera, la siderúrgica, la naval,… tan justificades com aquesta. És veritat que molts petits i mitjans negocis no tenien des de fa temps l'eficiència necessària per competir, però la majoria de les empreses grans reestructurades tampoc i per això calia reconvertir-les.
A aquesta transformació de la capital s'està esperant des de fa temps al Govern.
La presencialitat ha deixat de ser la principal oportunitat de negoci i hem de cercar-ne d'altres que ens permetin enfilar el 2030 amb el mateix esperit imaginatiu i d'innovació que ha demostrat la ciutat en nombrosos moments de la història. Cal afrontar la realitat amb un esperit públic, privat i ciutadà diferent del que estem acostumats als darrers anys.