Un cafè amb Picasso, Gaudí i Gamper

El patrimoni artístic i cultural del F.C. Barcelona és el millor ambaixador del 'Més que un club'

Els Quatre Gats situat als baixos de l'edifici modernista de la Casa Martí. | Antonio GIl Els Quatre Gats situat als baixos de l'edifici modernista de la Casa Martí. | Antonio GIl

Finals de novembre de 1899 a Barcelona, algú s'ho imagina? M'agrada fantasiejar amb la idea que es creuessin per les Rambles Hans Gamper, camí al Gimnàs Solé situat a El Raval, i Pablo Picasso en el seu tràfec habitual que desembocava al triangle màgic Barri Gòtic - Carrer d'Avinyó - Els Quatre Gats. Però encara podem afinar una mica més l'equació si incloem a Antoni Gaudí i la possibilitat que aquests dos artistes llegendaris, coincidissin en la tertúlia d'algun cafè de la ciutat comtal amb el fundador del Barça i de manera fortuïta comentessin els projectes que tenien al cap per dur a terme en un futur.

El que sí que va passar durant la segona dècada del segle XX va ser una intensa amistat entre l'estrella musical, Carlos Gardel i alguns membres de la plantilla barcelonista, especialment Josep Samitier. Les seves taboles nocturnes pel Paral·lel eren sonades a l'època, però producte d'aquesta complicitat, l'argentí va canviar la lletra del seu tango Patadura per incloure als asos blaugranas Vicenç La Bruixa Piera (extrem), Josep Sastre (migcampista) i Ferenc Plakkó (porter), al costat del ja esmentat Home Llagosta, enfrontant-se al seu excompany Ricardo Zamora:

“Querés jugar de forward y ser como lo es Piera

Pa'hacer como hace Sastre,

De media cancha un gol,

Querer hacerle goles al colosal Zamora

Y ser, como lo es Sami, el mago del balón.

 

Chingás a la pelota,

Chingás en el cariño,

El corazón de Platkkó

Te falta, che, chambón”.

Precisament l'hongarès Platkkó és el protagonista de la famosa Oda de Rafael Alberti a la seva figura el 1928, després d'aquella accidentada final de Copa del Rei contra la Reial Societat, en la qual el porter va tornar al terreny de joc amb el cap embenat entre solcs de sang després de ser atès, a causa dels cops proferits pels davanters bascos. Això va servir d'inspiració al famós poeta andalús que es trobava present en els Camps de Sport del Sardinero de Santander on es va disputar el partit. Aquí un extracte:

“No nadie, Platkkó, nadie,

Nadie se olvida.

Fue la vuelta del mar.

Fueron diez rápidas banderas

Incendiadas sin freno.

Fue la vuelta del viento.

La vuelta al corazón de la esperanza.

Fue tu vuelta.

Azul heroico y grana,

Mandó el aire en las venas”.

El gadità, coetani de generació literària de Federico García Lorca, la relació de la qual amb un altre artista català, Salvador Dalí, ha estat objecte d'una gran quantitat d'estudis i anàlisis, ens porta al 75 Aniversari, on el de Cadaqués realitza una litografia commemorativa de caràcter surrealista, encara que el cartell definitiu el va dur a terme Joan Miró. Una tradició a les Arts Gràfiques que va donar començament a les Noces d'argent i d'or, el 1924 i 1949, culminant Antoni Tàpies el 1999 amb el seu llenç del Centenari.

Perquè l'activitat diària dels de Gamper va adquirint protagonisme des dels seus primers passos, i a poc a poc, inunda portades i pàgines en premsa, amb especial atenció al setmanari esportiu Xut! amb les seves vinyetes humorístiques. No podem deixar passar l'article de Manuel Vázquez Montalbán Barça! Barça! Barça! a la Revista Triomfo (1969), on el genial escriptor analitza el sentit i la idiosincràsia del club més enllà del merament esportiu. Així com les cançons de Joan Manuel Serrat en les quals fa referència a la mítica davantera del Barça dels Cinc Copes i a l'astre hongarès László Kubala, vehicles conductors dels records infantils i el seu llegat sentimental, que acompanyen a l'aficionat culer al llarg de la seva vida.

El F.C. Barcelona és el millor ambaixador possible del eslògan 'Més que un club'

En matèria cinematogràfica tenim dos curiosos exponents que estan connectats gràcies a la icònica Lliga aconseguida el 1974: Fúria espanyola, una sàtira grotesca d'ambientació costumista que explica la història d'un aficionat que canalitza la seva existència en funció dels partits del Barça, de què em sona això? Tot això impregnat d'una crítica social que posa de manifest les passions que genera el futbol. Mentre que en El profeta del gol tenim un publirreportatge sobre la figura de Johan Cruyff. Una cinta pionera en matèria de presentar a l'ídol mediàtic davant la càmera, amb la seva consegüent exposició mediàtica, barrejant les seves gestes futbolóitiques en els estadis amb imatges del seu àmbit privat familiar.

En els últims anys, els documentals Barça Dreams i Take the ball, pass de ball, presents en les plataformes digitals, són bons exponents per calibrar la dimensió adquirida i apreciar els èxits recents, concloent que el patrimoni artístic cultural del F.C. Barcelona és el millor ambaixador possible del eslògan Més que un club.

Avui és bon dia per fer una passejada pel Carrer de Montjuïc del Carme. Jo ho faré, encara que sigui per google maps…

Més informació
Plaer cum laude
Fermí Puig, més que un cuiner
Avui et destaquem
El més llegit