Costos de la descarbonització

Quasi mai es parla dels costos de la digitalització, però sembla que caminar amb pas ferm cap a una economia descarbonitzada és una dèria dels governs i l'opinió pública

La descarbonització de l'economia i els costos de la transició | iStock La descarbonització de l'economia i els costos de la transició | iStock

Els costos de la transició cap a una economia descarbonitzada són aquests dies en la boca de molts analistes. Els contundents informes de l'ONU sobre el canvi climàtic i el compromís de la nova administració nord-americana en aquest sentit han convençut els més refractaris que es tracta d'un camí sense retorn, si més no, per part de les economies occidentals.

És curiós com no es parla quasi mai dels costos de la digitalització o de la incipient robotització, que n'hi ha, i força elevats. Deu ser perquè són fenòmens que es produirien de forma inexorable en el desenvolupament tecnològic de les economies capitalistes. En canvi, caminar amb pas més ferm que fins ara cap a una economia descarbonitzada sembla -per aquestes opinions- que sigui una dèria dels governs i de l'opinió pública, que no haurien avaluat prou bé els costos i els problemes que els ocasionarien.

Deixen de fabricar pistons a Vilanova

Aquests dies, una altra factoria de la indústria auxiliar de l'automòbil -Mahle- ha anunciat que plegava. Són 345 treballadors que es dedicaven a fabricar pistons de motos de combustió a Vilanova i la Geltrú. Aquests segurament tenen alguna raó per queixar-se de les turbulències de la primera indústria del món, i també de Catalunya. Unes turbulències efectivament vinculades a la descarbonització i a l'abandonament progressiu dels vehicles amb combustibles fòssils. Les elevades inversions necessàries per mantenir la competitivitat amb el nou paradigma de mobilitat combinades amb l'aparició de nous competidors que han nascut ja especialitzats en els vehicles elèctrics, generen unes tensions accelerades que comencen a deixar els menys competitius pel camí.

Si al món empresarial la màxima felicitat s'expressa amb 'business as usual', qualsevol canvi disruptiu com el de la descarbonització genera tota mena de moviments tectònics i terratrèmols

Aquestes turbulències les podem estendre a la quasi totalitat de sectors productius. Començant per l'energia, on les posicions d'oligopoli -empresarial però també territorial- es resisteixen encara més a assumir uns canvis induïts i difícils de controlar. Si al món empresarial la màxima felicitat s'expressa amb business as usual, qualsevol canvi disruptiu com el de la descarbonització genera tota mena de moviments tectònics i terratrèmols.

Especulació amb les eines de descarbonització

Però si a la indústria de l'automòbil els perjudicats es limiten de moment als treballadors de les factories i empreses menys competitives -recordem el cas de Nissan-, en el cas de l'energia ara ja rebem tots, si més no, els europeus i, molt especialment, els súbdits de l'estat espanyol.

Estem sotmesos a una tempesta perfecta: augment de la demanda per la recuperació postpandèmica, amb els principals subministradors de gas natural -Rússia i Algèria- nerviosos per esprémer al màxim una mamella amb data de caducitat i un sistema de formació de preus avalat per una Europa que, amb l'excusa de garantir el subministrament, premia els més ineficients -en el nostre cas, les centrals elèctriques alimentades per gas natural. Tots plegats ens duen al desastre actual.

Ah! I l'increment de la fiscalitat -els drets d'emissió- que suporten els usuaris d'energies fòssils. Durant molts anys, aquesta mena de fiscalitat verda de la Unió Europea -implantada també en algunes altres zones del món- ha estat poc rellevant. Però ara la UE ha reduït els drets que s'atorgaven a cada indústria emissora de CO2, de forma que els exigeix menys emissions si no volen acabar pagant per continuar emetent-ne. Aquests drets es poden vendre per part dels qui s'han afanyat més a descarbonitzar-se. Els compradors són els que van endarrerits o, simplement, ara fan funcionar centrals elèctriques amb gas quan abans aquestes no entraven en servei si hi havia energia més barata disponible.

Els especuladors preveuen que els drets d'emissió de CO2 pujaran de preu i volen fer negoci acaparant-los

Els drets d'emissió són un mecanisme creat  teòricament per dotar de flexibilitat les empreses a l'hora d'adaptar-se a la descarbonització. Però quan per fi sembla que pujarien prou de preu per estimular les empreses en aquest procés, ara el cost es dispara per l'especulació. I és que els especuladors preveuen que els drets d'emissió de CO2 pujaran de preu i volen fer negoci acaparant-los. Evidentment, n'augmenten ja la cotització a curt termini.

Evitar el malbaratament de la roba que ens posem

Aquests exemples es poden generalitzar a tota l'activitat industrial, des de les empreses químiques -grans consumidores d'energia- fins a les tèxtils. A Europa, aquestes darreres, davant el malbaratament de fabricants i compradors -que originen immensos abocadors als països perifèrics- també hauran de començar a pagar pels residus que generen. La roba de baix preu, quasi d'usar i llençar, és l'objectiu prioritari. El resultat, com en el cas de l'energia o de tots els productes que incorporen una fiscalitat verda, acabarà traslladant-se al consumidor final amb preus més elevats dels productes adquirits.

Fins aquí podríem aplicar allò de l'advertiment de "ho pagareu, perquè no us ho heu pensat prou". Avui, desaparegut Trump d'escena, pràcticament ningú -Bolsonaro al Brasil i algun altre- nega l'existència del canvi climàtic i la necessitat urgent d'afrontar-lo, de manera que ara no entrarem en cap argumentació al respecte. Parlem dels costos, però.

Pagar per internalitzar i minimitzar els costos ambientals

Durant tota l'era industrial i, sobretot, després de l'època del consum encetada a quasi tot el món accidental després de la Segona Guerra Mundial, hem actuat com si el planeta i els seus recursos fossin infinits. Ara, cal assumir que no és així i que aquests recursos són cada cop més escassos. I no em refereixo precisament als recursos minerals o d'energies fòssils. Sinó més aviat a l'aire que respirem, a la salut de rius i mars, a la biodiversitat, als espais abans sense presència humana i ara cada cop més ocupats. Tot això que abans usàvem a cost quasi zero -les externalitats negatives- ara cal internalitzar-les fent-les pagar. Tot plegat, amb l'esperança que variem les nostres formes de producció i de consum per utilitzar o desgastar cada cop menys aquests recursos ambientals.

Treball infantil i impacte ambiental

Avui, tothom assumeix que cal desterrar el treball infantil -sigui de les mines angleses del s. XIX o de les naus tèxtils de Bangladesh d'ara mateix. Erradicar-lo encara que haguem de pagar el carbó o les samarretes una mica més cares. De la mateixa manera, tampoc no ens podem permetre la contaminació massiva de les aigües continentals, les immenses illes flotants de materials plàstics a l'oceà o l'escalfament accelerat del planeta i totes les turbulències climàtiques cada cop més freqüents que provoca, encara que això encareixi els costos de producció i els preus de venda final al consumidor.

Podem pensar que això només és cosa de gent pobra i de països pobres. Total, tenim els rius molt més nets que abans -ho paguem a la factura de l'aigua- i no hi ha illes de plàstic al Mediterrani -tot i que els peixos que mengem cada cop tenen un major percentatge de microplàstics al seu cos.

Ens hem de fer a la idea que tots els béns de consum material, inclosa l'energia, seran forçosament més cars a mitjà i llarg termini si internalitzem tots aquests costos que no pagàvem

Però a Europa som històricament els primers i més importants generadors de residus i d'escalfament derivat de l'acció humana. A més, vivim en una zona temperada i amb situacions climàtiques poc extremes, un fet que ha ajudat sens dubte al nostre actual desenvolupament i benestar. Per això som els primers interessats -i perquè som una zona tan densament poblada- d'evitar al màxim els efectes de l'augment de les temperatures i la destrucció del sòl i de l'espai habitable.

Per tant, tots plegats ens hem de fer a la idea que tots els béns de consum material, inclosa l'energia, seran forçosament més cars a mitjà i llarg termini si internalitzem tots aquests costos en què abans incorríem i que no pagàvem.

Costos i oportunitats ben repartits

Dit això, en tots els canvis disruptius i menys disruptius, hi ha hagut guanyadors i perdedors. Hi ha qui veu perillar el seu benestar o els seus privilegis, i qui troba noves oportunitats, siguin de feina o de negoci. Per afrontar les conseqüències de la transició a la descarbonització de forma més equilibrada i justa del que s'ha fet en anteriors períodes de crisi i de canvis, caldrà esmolar les eines de la igualtat d'oportunitats -també als mercats-, de la protecció als qui no poden seguir i de les oportunitats empresarials i de negoci que genera el nou paradigma descarbonitzat.

Abans parlàvem de Nissan. Sembla que la feina conjunta de les administracions aconseguirà d'aquí poques setmanes dues fites de primera magnitud en aquest sentit que apuntàvem: incorporarem noves indústries de futur als terrenys que ocupava l'empresa francojaponesa i s'assegurarà l'ocupació de la gran majoria dels treballadors sortints. Si això es confirma, n'haurem d'estar satisfets i donar l'enhorabona a tothom qui hi ha treballat. Ara, només caldrà que trobem solucions igualment eficients per als 345 treballadors de Mahle i tantes altres.

Més informació
París és la victòria de Glasgow
La sostenibilitat que ven a l’estranger
Avui et destaquem
El més llegit