Des de fa uns mesos, el panorama dels digitals generalistes a Catalunya es troba revolucionat: canvis de propietat, aparició de nous mitjans, fitxatges estrella... Sembla un moment prou adient com per fer una aturada i esbossar un mapa d’aquest sector -els dels diaris nadius digitals- tan agitat. I encara que és impossible encabir en un sol article tota la constel·lació de diaris existents avui dia, hi ha alguns que destaquen -en aquest cas cinc- per criteris com trajectòria, audiència, visibilitat, potencial del grup propietari, etc.
La capçalera degana de tot el panorama és Vilaweb, fundada per Vicent Partal Montesinos i la seva muller Assumpció Maresma Matas el 1995, quan internet encara era lluny d’haver entrat a totes les llars i la majoria dels seus escassos usuaris locals hi tenien accés des de l’oficina. El nom inicial del mitjà va ser Infopista. En aquells anys centrals dels noranta, Partal va fer-se un nom com un dels pioners de la xarxa al nostre país, participant en el llegendari programa de Catalunya Ràdio L’internauta (1995-2011), on el tàndem que formava amb Jordi Vendrell Cirera ens desvelava els secrets d’això que en aquella època s’anomenava “les autopistes de la informació”. Els gestors de Vilaweb defineixen la capçalera taronja com “el primer i principal diari electrònic en català tant en nombre de lectors com en reconeixement públic”, i asseguren que “actualment és també el degà dels diaris digitals a Europa”.
L’empresa editora, Partal, Maresma & Associats, la formen el mateix Vicent Partal i Assumpció Maresma. Amb la seva llarga i cuidada trajectòria s’han guanyat el dret a ser considerat un mitjà rigorós i independent i, sobretot, allunyat de les tècniques més barroeres de pesca de clics que sí practiquen amb intensitat alguns dels seus competidors. El seu model de negoci està fortament decantat cap a les subscripcions, que costen 60 euros anuals i permeten accedir a continguts amb anticipació respecte al públic general, a més d’oferir la possibilitat de llegir el diari sense publicitat. A banda d’això, els subscriptors tenen avantatges addicionals que van més enllà de la simple lectura, com ara la participació en assemblees. Per sobre del nivell de subscriptor adherit encara hi ha el de col·laborador, que costa el doble. Precisament aquesta base de clients els permet mirar-se de lluny els diners que procedeixen de les administracions públiques i que arriben a les capçaleres digitals per diversos camins (publicitat institucional, subvencions directes, subvencions a projectes). Els darrers resultats econòmics de la societat que han estat publicats són anteriors a la pandèmia (2018) i mostren una facturació d’1,8 milions d’euros, amb un resultat positiu superior als 100.000. Tenint en compte que només un parell d’anys abans les vendes eren de poc més d’un milió, no hi ha dubte que Vilaweb estava en una dinàmica de creixement accelerat. A la seva nòmina de periodistes propis i de col·laboradors externs hi ha algunes signatures de renom, com Andreu Barnils, Jordi Goula, Julià de Jòdar o Marta Rojals, entre d’altres, a més de comptar amb el jove Ot Bou, la gran promesa de l’opinosfera catalana.
El model de negoci de Vilaweb està fortament decantat cap a les subscripcions (60 euros anuals), que permeten accedir a continguts amb anticipació respecte al públic general
El 2021 van rebre prop de 160.000 euros de publicitat institucional i gairebé 95.000 euros en subvencions directes. El 2022 han renunciat voluntàriament a concursar per accedir a les noves subvencions discrecionals per projecte que ha repartit la Generalitat. En totes les xifres que donarem al llarg de l’article ens referirem només a la capçalera de la qual parlem i no pas a tot el grup de mitjans.
Un any després del naixement de Vilaweb va aparèixer el Nació Digital (1996), que històricament ha format part del grup SCG Aquitània SL, de Miquel Macià Arqués. Aquest 2022 s’ha produït el canvi de mans, i la capçalera ha passat a formar part del Grup Edicions de Premsa Local (firma continuadora de Novapress Edicions SL), que també té el Diari de Sabadell i el Diari de Terrassa, i que és propietat de Marc Basté Alujas. Entremig va estar dirigit pel periodista Salvador Cot Belmonte (2010-2015), abans de la seva marxa al Món. Avui dia el director és el mateix Marc Basté, mentre que la subdirecció l’ocupa Ferran Casas Manresa, amb passat a l’Avui, Público i Ara.
En els darrers temps el Nació Digital -sobretot mitjançant el seu compte de Twitter- ha mostrat una tendència molt destacada cap a aquella pràctica coneguda com a clickbaiting, és a dir, la publicació de notícies poc rellevants, però que pretenen despertar la curiositat del lector i així guanyar-se un clics amb què convèncer els anunciants. Potser és una activitat que acabava transformant-se en ingressos, però no ajuda gens a dotar de credibilitat un diari. En aquest sentit, el de la credibilitat, tampoc hi suma gaire el fet que els seus posicionaments massa sovint estiguin sorprenentment alineats amb les directrius que marca el principal partit al govern. I sense relació amb el seu posicionament polític, un altre dels problemes d’aquesta capçalera és directament d’usabilitat: llegir-hi una notícia pot arribar a ser una missió realment enutjosa. Això ho vam reflectir fa temps amb aquest tweet-metàfora que crec que explica bé la situació en què es troba un lector que accedeixi a la web:
Quan entro al @naciodigital em sento com en Percy Fawcett; ell tallant lianes i tiges llenyoses i jo tancant bàners publicitaris. Esgotador.
— Roger Vinton 🎩 (@RogerVinton) November 19, 2021
Des del punt de vista empresarial, la que era societat matriu del diari fins fa poc, SCG Aquitània, va facturar el 2021 1,3 milions d’euros, deixant un petit marge sobre les despeses. Respecte a les captacions de diners públics, la capçalera va rebre el 2021 al voltant de 455.000 euros de publicitat institucional i gairebé 105.000 en concepte de subvenció. Pel que fa a les noves subvencions per projecte del 2022, han percebut 210.000 euros.
Seguint amb l’ordre cronològic, el tercer és El Món, nascut el 2015 sobre una antiga capçalera anomenada Singular Digital, que s’havia establert el 2006 i que estava en mans del grup Totmedia. Amb l’entrada de Salvador Cot, procedent del Nació Digital, el Singular va canviar de dalt a baix per esdevenir El Món. Recentment, aquest 2022, ha passat a mans del seu director, Cot, en una operació que podríem qualificar de management-buy-in duta a terme mitjançant la societat Comunicació Vinària. La directora continuarà essent Sílvia Barroso Pallàs, que exerceix des del 2020. El gran fitxatge per a aquesta nova etapa ha estat el de Vicent Sanchis Llàcer, que després d’haver abandonat la direcció de TV3, ara encapçalarà la marca d’economia del grup, batejada com a Tot Economia. No és difícil d’entendre que aquesta denominació hagi causat cert malestar al si del grup Totmedia, ara del tot desvinculats d’El Món. A banda de liderar la capçalera d’economia, Sanchis també serà el director general del Grup Món, l’estructura que agrupa tots els diaris de l’empresa. Un graó per sobre de l’exdirector de la televisió pública hi ha el propietari i editor, l’esmentat Salvador Cot.
L’any 2021 van ingressar una mica més de 130.000 euros per publicitat institucional i uns 63.000 euros de subvenció. En aquest 2022 han mostrat públicament la seva decepció perquè les noves quotes de diners públics destinades a projectes només els han assignat 61.000 euros.
En aquest 2022, El Món ha mostrat públicament la seva decepció perquè les noves quotes de diners públics destinades a projectes només els han assignat 61.000 euros
L’any 2016 va aparèixer al mercat El Nacional, un digital generalista molt ambiciós que va triar el color groc com a carta d’identitat. Quan Pepe Antich (José Antich Valero) va plegar de la direcció de La Vanguardia, el 2013, va pensar que la millor manera de capitalitzar el seu fons de comerç com a persona influent en la societat catalana seria la creació d’una capçalera digital on ell fos el principal referent. Tres anys més tard naixia El Nacional. L’empresa editora del diari és Grup Les Notícies de Catalunya, que agrupa, a més del diari de referència, la marca El Caso i un producte anomenat En Blau que paradoxalment es dedica a la premsa rosa i que no és gens apte per als lectors amb certa sensibilitat ètica i estètica.
Segons les últimes dades publicades, el grup va tancar el 2020 amb una facturació de 3,5 milions d'euros i uns beneficis de 300.000 euros. En les llistes de recol·lecció de diners públics acostumen a sortir molt ben parats, com és el cas del 2021, en què van rebre més de 660.000 euros per publicitat institucional i 123.000 en concepte de subvenció. També en el 2022 han liderat el rànquing sectorial, amb una aportació de Generalitat de 330.000 euros per a nous projectes.
Finalment, sense gaire trajectòria perquè acaba de néixer, trobem Principal, el digital del grup de mitjans del hòlding de Nicola Pedrazzoli, que té com a pal de paller el canal 8tv, adquirit recentment a la família Godó. També Principal ha optat per un fitxatge estel·lar que doni visibilitat al nou mitjà; si en el cas del Grup Món es tractava de l’exdirector de TV3, en aquest cas la incorporació és l’exdirector de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo Bernàrdez. Mentre alguns mitjans fan l’aposta d’oferir lectures reposades i de qualitat, tot sembla indicar que aquest nou diari vol situar-se al pol oposat, sobretot si tenim en compte que un dels seus lemes és “Sortir ben informat, avui t'ocuparà 1:20 minuts”. Queda clar que la profunditat intel·lectual no serà un dels seus arguments, força en línia amb les produccions que Pedrazzoli -que es considera a ell mateix un producte de la factoria Berlusconi- acostuma a oferir als canals de televisió que controla.
Si en el cas del Grup Món el fitxatge estel·lar és l’exdirector de TV3, en el cas de Principal la incorporació és la de l’exdirector de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo Bernàrdez
Gairebé en el terreny anecdòtic, una de les circumstàncies que més ha cridat l’atenció del naixement de Principal és el seu compte de Twitter, que va sorgir molt ben dotat de seguidors quan el mitjà encara era desconegut. Segons es diu, la clau va ser reciclar el compte que havia tingut el periodista Josep Cuní Llaudet durant la seva experiència a 8tv i arrossegar l’ingent nombre de seguidors que posseïa el tianenc. Per altra banda, mentre tots els mitjans segueixen un bon grapat d’altres comptes de Twitter que els interessen -centenars o milers, segons el cas- el gestor del compte de Principal ha optat per seguir-ne només tres: els seus dos caps (Pedrazzoli i Gordillo) i el canal de televisió del grup. En aquesta sitcom que és Catalunya, tot és possible i mai deixarem de sorprendre’ns.
No és cap secret que les injeccions de diners públics són fonamentals per mantenir amb vida la gran majoria de productes digitals, un fet que potser algun dia hauríem de començar a valorar si té sentit o no. En tot cas, veurem cap on ens porta aquest nou panorama periodístic i com estem d’aquí, posem per cas, cinc anys.