Si consultem estadístiques oficials, comprovarem que el país amb més empreses a Catalunya és Alemanya, seguida molt de prop de França i els Estats Units. Aquest trident de països supera les 1.000 firmes establertes a Catalunya cadascun d’ells. Des del punt de vista del seu pes, representen gairebé el 40% de les multinacionals establertes al país.
D’entre les alemanyes, i per ordre de volum, trobem Seat, Lidl, Basf, Siemens, Bayer, Henkel o Boehringer. Si deixem de banda la companyia d’automoció i els supermercats, comprovarem que la resta corresponen al segment químico-farmacèutic, un sector estratègic d’alt valor afegit. Podria pensar-se que la presència d’aquest repòquer de grans empreses germàniques és quelcom modern o fruit de la casualitat, però en realitat les arrels catalanes d’aquestes empreses són profundes.
"El 40% de les multinacionals establertes a Catalunya són alemanyes"
Un dels fils on estirar per desentrellar els orígens de la presència germànica a Catalunya és la fundació d’una empresa el 1922 anomenada Fabricación Nacional de Colorantes y Explosivos (FNCE), que té una nòmina d’accionistes inicials molt reveladora. Allà hi trobem a Leopoldo Sagnier Villavecchia, Antonio Sagnier Costa, Pablo Sagnier Costa, Josep M. Milà Camps, Artur Sedó Guichard i Francisco Belil Roure, la major part d’ells ben coneguts pels seus cognoms amb regust d’alta burgesia i amb un últim membre de la llista que deixarà empremta en les relacions germano-catalanes en anys futurs. Només un any més tard, va néixer a Barcelona l’Associació Econòmica Alemanya, embrió de l’actual Cambra de Comerç Alemanya per a Espanya (CCAE).
Una fusió de Nadal
Empesa per l’oficina a Barcelona del Deutsche Ueberseeische Bank (el Banc Alemany Transatlàntic, embrió de l’actual Deutsche Bank), el 1926 la firma alemanya IG Farben va entrar al capital de la FNCE, adquirint-ne un 50%, en el que va ser un pas clau en les relacions entre tots dos territoris a l’àmbit del sector químic.
La IG Farben era una societat creada el dia de Nadal de 1925 a partir de la fusió de diverses grans companyies que ja operaven conjuntament des dels temps de la Primera Guerra Mundial. Per fer-nos una idea de la magnitud del consorci, tinguem en compte que les empreses que van unir-se per formar aquesta nova entitat eren Bayer, la BASF, la Hoechst i Agfa, a més d’altres indústries de menor rellevància.
Un cop finalitzat l’altre gran conflicte bèl·lic, la Segona Guerra Mundial, moltes empreses alemanyes van ser expropiades per ordre dels aliats, vencedors de la guerra, i això va afectar també a les industries establertes a sòl espanyol. El paper de la IG Farben a la guerra no va ser en absolut secundari, perquè era la societat que tenia patentat el temible pesticida Zyklon B, que produïa una de les seves filials i amb què van ser exterminats milions de persones a les cambres de gas dels camps de concentració.
El 1951 la IG Farben va ser trossejada -tot i que formalment va continuar existint fins ben avançat el segle XXI- en les empreses que l’havien constituït, de manera que Bayer, BASF, Hoechst i Agfa van tornar a operar de manera independent i no es van veure esquitxades per les responsabilitats penals de la seva companyia matriu.
En temps recents, Hoechst també tindria la seva pròpia implosió per transformar-se en un grapat de firmes, quan va cedir part dels seus negocis a companyies més petites com Clariant, Nutrinova o Celanese, mentre que el nucli vinculat al negoci farmacèutic va ser fusionat amb la francesa Rhône-Poulenc, per esdevenir el que avui dia és Sanofi, que té la seu espanyola precisament a Barcelona.
Mentrestant, a Catalunya, el 1955 tant la Bayer com la BASF van recuperar posicions a la FNCE comprant-ne un 25% i alhora es produïa el relleu generacional, que va permetre que Francisco Belil Palau heretés la posició influent del seu pare -Francisco Belil Torres- a l’empresa, qui per cert, havia accedit al càrrec per ser fill d’un dels fundadors, el Belil Roure que vèiem fa una estona.
Fils alemanys a l'ombra espanyola
No és cap secret que en molts casos la pèrdua de titularitat alemanya dels negocis després de la Segona Guerra Mundial va ser només formal, perquè alguns ciutadans espanyols van exercir de testaferros d’uns socis alemanys que seguien movent els fils a l’ombra. En aquest període -i també en els següents- trobem, com dèiem, el cognom Belil vinculat als negocis germànics a Catalunya.
Des d’aquell primer membre de la família, el del 1922, els Belil sempre han mantingut una relació extraordinària amb la Bayer, fins al punt que a cada generació hi han tingut càrrecs rellevants i n’han sigut quatre, ni més ni menys, els tres que ja hem vist i un últim cas és el de Francisco Belil Creixell. Aquest darrer va començar la seva carrera a la firma de l’aspirina el 1972, a la seu central, per arribar a ser conseller delegat de Bayer Hispania (la principal filial a Espanya) entre 1994 i 2006. Curiosament, va posar punt i final a la seva carrera exercint de primer executiu d’una altra companyia alemanya, la Siemens.
En paral·lel a l’aposta de Bayer per FNCE durant els anys seixanta, l’empresa alemanya va fer servir una estratègia alternativa per tornar a entrar a Espanya, com va ser l’accés a l’accionariat de Productos Electrolíticos, de la família Cantarell. El 1966 els alemanys es van convertint en socis dels germans Francesc (1911-1988) i Lluís Cantarell Cornet (1919-2012), en un vincle que perduraria al llarg dels anys.
Un membre de la següent generació, Javier Cantarell Fontcuberta, ha estat directiu d’empreses en l’òrbita del grup empresarial Bayer durant molts anys. Resulta significatiu que el seu cosí germà, Lluís Cantarell Rocamora (1952), també hagi tingut una relació estreta amb una empresa centreeuropea, perquè va ser un dels principals directius mundials de Nestlé, fins a la seva jubilació, el 2016. Un altre càrrec ocupa aquest darrer protagonista és el de membre del Consell d’Administració dels laboratoris Uriach, on, curiosament, comparteix responsabilitats amb Francisco Belil Creixell.
La història dels vincles entre empreses alemanyes i Catalunya no acaba aquí, sinó que té encara més gruix com veurem a la propera entrega, on seguirem parlant d’empreses químico-farmacèutiques, però també de bancs, d’automoció i, fins i tot, de cervesa.