Enmig del soroll polític i mediàtic d'aquests dies entorn a la llengua, ha passat molt desapercebuda la renuncia del Govern espanyol al nou sistema europeu de registre de patents perquè el castellà no s'hi podia fer servir al costat de l'anglès, el francès i l'alemany.
El poder tou de la llengua
L'anomenat soft power (el poder tou) és una pràctica que va conceptualitzar fa relativament pocs anys el professor JS Nyer Jr. Aquest va definir el poder tou com "l'habilitat d'obtenir el que vols a través de l'atracció abans que a través de la coerció o de les recompenses". I ho propugnava per a la política exterior nord-americana, aleshores immersa en la Segona Guerra del Golf.
La teorització data del 2004, però la pràctica prové de molt abans. Pel capbaix de després de la Segona Guerra Mundial. Als Estats Units, Hollywood i la indústria discogràfica són dos dels exemples més coneguts d'aquest poder tou. Per no parlar dels esforços de la CIA per posar les arts plàstiques nord-americanes i la ciutat de Nova York al capdavant de l'avantguarda mundial de l'art i superar l'hegemonia de París i d'Europa en l'art occidental. L'american way of life -el somni americà-, ha esdevingut durant dècades sinònim de progrés i benestar per a la immensa majoria del món. L'hegemonia de l'imaginari col·lectiu de matriu nord-americana a tot el món capitalista durant dècades ha contribuït enormement a acceptar el lideratge dels Estats Units sense oposicions gaire efectives fins a començaments d'aquest segle.
Des dels romans, l'hegemonia lingüística ha estat una forma clara d'exercir el poder
És curiós que Nyer deixa la llengua, l'anglès, fora de la seva conceptualització del poder tou. Potser perquè la comparteix amb l'antiga metròpoli i la resta de les excolònies britàniques. Però almenys des dels romans, l'hegemonia lingüística ha estat una forma clara d'exercir el poder. Felip V i tots els seus successors també ho han tingut ben clar en relació amb Catalunya.
El català, una nosa per a Madrid
El Govern "no nacionalista" espanyol també ho té ben clar. Mentre la reina obria una delegació de l'Instituto Cervantes al Senegal -potser perquè els immigrants que arribin amb patera ja ho facin ben preparats-, a Madrid s'aconseguia amb penes i treballs un forat per al català i la resta de llengües cooficials en la regulació dels nous reis de l'audiovisual, les plataformes cinematogràfiques. Una petita escletxa que haurem de convertir en la falca per configurar, a més, un imaginari col·lectiu propi, que des de l'aparició de les televisions privades s'ha anat aprimant de mala manera. I si no, que ho preguntin a aquesta generació Z, que sap el català, però que ha deixat d'utilitzar-lo.
Com deien des del Govern espanyol, no és que tinguin res contra del català. El que passa és que amb la nova legislació es pretén crear la millor pista d'aterratge perquè les plataformes facin d'Espanya -és a dir, de Madrid- un centre mundial de producció audiovisual. I, evidentment, com menys exigències i noses, millor. I el català, en el millor dels casos, és això, una nosa per a Madrid. El castellà, o espanyol, no cal dir-ho, és la normalitat invisible i descomptada per qualsevol que vulgui operar a Espanya.
Marques i patents entre Alacant i Madrid
La moderna relació entre Espanya i les marques i patents a Europa té una dilatada trajectòria. El 1994, i dins la repartidora de seus europees de segon nivell, Espanya va aconseguir que se li adjudiqués l'Oficina de Propietat Intel·lectual de la Unió Europea (EUIPO), que va ubicar a Alacant: "la millor terreta del món" esdevinguda des de fa dècades la platja de Madrid.
Des d'Alacant es gestiona el registre de marques de la UE i de dissenys comunitaris registrats
Des d'Alacant, doncs, es gestiona el registre de marques de la UE i de dissenys comunitaris registrats. S'estima que unes 800 persones treballen de forma directa o indirecta al voltant d'aquesta oficina que registra anualment 135.000 marques i vora 100.000 imatges o anagrames corporatius.
Tanmateix, és a Madrid on hi ha la delegació espanyola de l'Oficina Europea de Patents (OEP), que és un organisme privat que inclou fins a 38 països, inclosos alguns de fora de la Unió Europea i de la mateixa Europa. Fins ara, una patent europea es pot demanar a l'OEP, que l'accepta o la denega. Si l'accepta, després cal validar i pagar a cadascun dels països on es vol obtenir protecció jurídica per a la patent en qüestió.
La patent unitària, que es preveu que comenci a ser operativa l'any que ve, pretén simplificar els tràmits de protecció de la propietat intel·lectual a la UE o, si més no, als països que s'hi adhereixin. Quan algú demani una patent unitària, automàticament quedarà validada a tots els estats adherits mitjançant un únic pagament. Sembla que hi seran tots, excepte Polònia -un fix en aquestes excentricitats europees- Croàcia i Espanya.
D'altra banda, per a empreses dels Estats Units o de la Xina, els grans generadors de patents mundials, juntament amb Alemanya, serà molt més fàcil aconseguir protecció europea amb una sola gestió que no pas havent-ho de fer estat per estat europeu.
Catalunya concentra un terç de les patents espanyoles
Com quasi sempre, la posició d'Espanya en aquests àmbits vinculats a la innovació és poc destacada, tot i que Catalunya sí que despunta entre la mediocritat general. Espanya se situa al voltant de la quinzena o setzena posició mundial en termes de generació de patents, per sota d'Itàlia i dels Països Baixos i tot just per sobre de Bèlgica i els seus onze milions d'habitants. Catalunya concentra al voltant d'un 34% de les patents sol·licitades a Espanya, seguida per Madrid amb un 19%. Els sectors que demanden més patents són el farmacèutic, el de l'automòbil i de la tecnologia mèdica.
Els laboratoris Esteve, la UAB i l'Institut de Ciències Fotòniques són les empreses i organitzacions catalanes que van registrar més patents el 2019. A Espanya, l'organisme públic de recerca -el CSIC-, Telefònica i Tecnalia, estretament vinculada al Govern basc, són els principals sol·licitants de patents europees.
Barcelona podia aspirar a captar algun dels organismes europeus vinculats a les patents
Com en el cas de l'EUIPO d'Alacant i tants d'altres, Barcelona podia aspirar a captar algun dels organismes europeus, en aquest cas vinculats a les patents. Amb el Brexit, cal cercar nova ubicació a l'oficina de Londres del Tribunal Unificat de Patents, que actua en l'àmbit farmacèutic. L'autoexclusió d'Espanya de la patent unitària europea, un cop més, perjudica decisivament les aspiracions catalanes.
Les pimes, també esgrimides com a excusa per atrinxerar-se en la defensa del castellà, hauran de demanar una patent espanyola i presentar -això sí, en anglès, francès o alemany- una patent europea. Doble feina que les seves competidores europees. I és que allò dels suposats 500 milions de parlants, en termes de patents, no sembla que compti gaire.
Afortunadament, avui dia la innovació va molt més enllà de les patents i marques. Els models de negoci -siguin d'Amazon, de Zara o de Glovo- no es poden patentar. Les aplicacions del mòbil, tampoc. Barcelona figura entre les primeres ciutats d'Europa en termes d'innovació i d'empreses emergents. Com en tants altres aspectes, sense el suport d'un estat o, directament en la seva contra. Imaginem-nos on podríem arribar amb un estat a favor nostre.