Truca el banc dient que només els renoven la meitat de l'import de la pòlissa de crèdit. Eren les primeres setmanes de la pandèmia. Igual que a la crisi financera de feia deu anys, quan comencen a anar maldades, els bancs s'afanyen a tancar l'aixeta.
Els crèdits ICO com a estendards de la política espanyola de suport empresarial
Però al cap d'uns dies, torna a trucar el banc i els ofereix un crèdit avalat per l'ICO i, a més, no només no els restringeix la pòlissa, sinó que els l'amplien en un 50%. Ràpidament, reconverteixen els préstecs en vigor en crèdits ICO. El banc s'estalvia riscos perquè tenen la garantia de l'Estat i la pime veu rebaixats els tipus d'interès i s'estalvia estar pendent de l'humor de la banca per fer les renovacions anuals perquè són crèdits a cinc anys.
Han d'aguantar periòdicament la tabarra que contractin assegurances amb el banc i fins i tot alguns -almenys així consta a les denúncies a la CNMC- els intenten col·locar la compra de de l'últim model de televisor (per cert, ahir vaig anar a la meva oficina bancària després de molts mesos i pràcticament tot el finestral que dona al carrer estava ocupat per un SUV; això sí, dels que fabriquen a Martorell).
Com que és una empresa de serveis tecnològics, amb molt pocs actius fixos, sempre els ha costat més accedir al crèdit perquè els bancs reclamen garanties físiques. Sort que ja fa dècades que són al mercat i tenen una solvència contrastada. Les empreses emergents -les startups-, en canvi, ho tenen realment difícil per trobar finançament. Abans i encara més durant la pandèmia.
Montero sempre responia que les ajudes del Govern espanyol eren els crèdits ICO
Quan a la ministra Montero l'acusaven de no donar ajudes directes a les empreses -a diferència de la resta de països on també s'havien tancat sectors arran de la pandèmia- ella sempre responia que les ajudes del Govern espanyol eren els crèdits ICO. Finalment, i després de quedar ubicats a la cua de la Unió Europea en ajudes empresarials, es desplegà un paquet urgent d'ajudes directes que sembla que arribaran aquests dies. Vora un any i mig després de l'inici de la pandèmia.
A Catalunya, en funció del nombre de treballadors en ERTO -per establir una mesura objectivable- n'hi haurien hagut de tocar més de 1.400 milions d'euros. En canvi, no han arribat als 1.000 milions d'euros. I encara, en opinió de molts, la Generalitat s'ha donat una pressa extraordinària a l'hora de gestionar-ne la distribució.
Reactivació i crisis especulatives i de subministrament
Les locomotores d'Alemanya i França tiben del creixement europeu i milloren l'optimisme generalitzat desencadenat amb la vacunació massiva. Espanya, a rebuf d'Europa, també millora les expectatives, però tot i ser dels països en què més ha caigut l'activitat, no està entre els capdavanters a l'hora de la recuperació. Les ajudes directes a les empreses segur que hi tenen a veure. A Catalunya, on la indústria concentra el 60% de les exportacions als països centrals europeus, també es nota l'estrebada europea.
Mentrestant, l'impacte de les expectatives en les matèries primeres, començant pel coure i la fusta, també es fa notar en els preus internacionals, sotmesos a oscil·lacions especulatives. I Seat ha de tancar tres dies per manca de semiconductors. Les cadenes de proveïment a nivell internacional es trenquen amb facilitat després de d'un any i mig de tancaments i tensions. La concentració asiàtica de molts d'aquests subministradors hauria de tornar a posar sobre la taula la necessitat d'internalitzar a Europa una part significativa dels proveïments estratègics.
Un adéu a l'ortodòxia monetarista conjuntural o permanent?
Europa ha esmenat l'ortodòxia monetària i fiscal amb què afrontà la crisi de fa una dècada. Ara, l'important és reactivar l'economia encara que sigui a costa de dèficits i nivells d'endeutament mai vistos des de Maastricht. El Constitucional alemany valida la decisió que per primer cop a la història la Comissió Europea emeti endeutament per finançar els Fons de Next Generation. Tanmateix, el candidat conservador que aspira a succeir Merkel d'aquí uns mesos ja ha avisat que no ens hi acostumem, que amb la pandèmia estava justificat, però que un cop superada caldrà tornar a la normalitat de sempre: que cadascú s'espavili com pugui. Tot fa pensar que enyorarem la Sra. Merkel.
Portugal i Espanya, les baules més febles del front sud, han estat els primers països a obtenir el vistiplau de Brussel·les en els seus plans de reformes
De moment, però, Portugal i Espanya, les baules més febles del front sud, han estat els primers països a obtenir el vistiplau de Brussel·les en els seus plans de reformes i, per tant, accediran de seguida als anhelats nous recursos europeus.
De les reformes ja sabem -era inevitable- que ens tocarà pagar per usar les carreteres d'alta capacitat. Tot i que aquesta vegada sembla que també pagaran els que mai no ho han fet mentre catalans i valencians pagarem força menys que fins ara. Sabem que, seguint les recomanacions de la darrera actualització del Pacte de Toledo, es començarà per penalitzar les jubilacions anticipades. Això sí, a partir de l'any que ve, no fos cas que afectés l'esbandida general de personal que la banca té en curs. Una esbandida beneïda, per cert, pel Banc d'Espanya com a fórmula principal de mantenir la viabilitat de la banca tradicional després de tants anys de baixos interessos i aprimament de marges.
Torna el lament d'un increment imminent dels tipus d'interès
En el món empresarial és creença molt estesa que en un parell d'anys la situació pot canviar significativament. Per això, molts empresaris s'han afanyat a apuntar-se a la pròrroga dels crèdits ICO, que primer es van allargar a vuit anys i fa poques setmanes, per a aquells sol·licitats durant la pandèmia, a 10. Cal tenir en compte que els tipus d'interès oscil·len entre el dos -o menys- i el tres o tres i mig per cent. Uns interessos que si ara són molt favorables, encara s'hi poden tornar més si d'aquí dos anys acabés encarint-se el preu de la moneda.
La inflació nord-americana – del 5%- ajuda a reforçar aquestes expectatives i potser també hi influeixen les ganes de la banca de col·locar crèdits com sigui, perquè no és la primera vegada -ni segurament serà l'última- que corre la brama que aviat el Banc Central Europeu abandonarà la política de liquiditat monetària i els tipus tornaran a pujar. De tant pronosticar-ho, potser alguna vegada ho encertaran.
Mentrestant, personatges com el governador del Banc d'Espanya insisteixen en les velles -o ara noves- tesis d'ortodòxia monetària i fiscal. Clamen per afanyar-se a rebaixar l'endeutament de l'Estat -disparat al 120% del PIB- i, de passada, per anul·lar un eventual increment de 15 o 20 euros mensuals del salari mínim. L'excusa és la de sempre: apujar-lo desincentiva la creació de llocs de treball poc qualificats destinats a joves o aturats. O a immigrants, com el governador s'està d'esmentar. I és que el model de creixement basat en salaris baixos continua sent la panacea per a molts.
Cap a un endeutament perpetu?
En l'extrem oposat, el mateix Pedro Sánchez ja es va atrevir a parlar d'un eventual endeutament perpetu. N'hi hauria prou a generar la seguretat que es poden pagar els interessos de l'endeutament acumulat, del que mai no es retornaria el principal. No és un plantejament tan forassenyat quan el que abunden al món són capitals. Uns capitals que cerquen desesperadament l'inestable equilibri entre seguretat i rendibilitat. I aquesta, la rendibilitat, fa temps que -més enllà d'operacions especulatives- s'ha reduït arreu del món, incloent-hi els que abans es consideraven països emergents.
Però aquesta és una proposta perillosa si es posa en boca del primer mandatari d'un estat del sud europeu. No fos cas que els mercats pensessin que no està en disposició de omplir les seves obligacions amb el deute. Fins que no sigui una iniciativa de l'amic americà, només se'n poden fer especulacions acadèmiques.
L'amic americà
I si el canvi de rasant en les polítiques econòmiques europees estava sent espectacular, ara ha arribat Biden amb l'esforç inversor més elevat des de fa 70 anys als Estats Units i l'abandonament, a curt termini, de tota disciplina monetària. No és per casualitat que l'actual Secretaria d'Estat d'Economia, Janet Jellen, sigui l'antiga presidenta de la Reserva Federal en època d'Obama. Així, els tipus baixos del preu dels diners es mantenen malgrat l'espiral inflacionista que ha destapat l'eufòria expansiva de la despesa pública nord-americana.
Això sí, un o altre ha d'acabar pagant la festa i Biden considera que els primers han de ser els grans grups multinacionals -i no només pertanyents a les TIC- que s'emparen de la laxa fiscalitat que molts petits països -també europeus, com Irlanda, Luxemburg o els Països Baixos- ofereixen a aquestes grans multinacionals. Precisament Europa acaba d'aprovar l'obligació que cada divisió nacional pagui els impostos corresponents al volum real de facturació que té a cada país per evitar que mitjançant compres i intercanvis interns tots els beneficis aflorin precisament a les seus europees ubicades als països de més baixa fiscalitat.
Biden ha fet assumir aquests principis als membres del G7 i dimecres passat féu que 130 països de l'OCDE, la Xina inclosa, també s'hi afegissin. Entre els països que de moment no s'hi han adherit hi ha Irlanda, Estònia i Hongria. Veure si aquests compromisos acaben complint-se o només ens quedem amb una declaració de bones intencions. En tot cas, la iniciativa de Biden ha anat molt més enllà de la de qualsevol mandatari internacional en unes tesis que fins ara -com en el cas del deute perpetu- se circumscrivien a acadèmics i especialistes etiquetats sota la bandera progressista.
Biden ha volgut remarcar que Europa continua sent el seu soci preferent
Per si de cas, també Biden ha volgut remarcar que Europa continua sent el seu soci preferent. No fos cas que a la UE se li acudís jugar un eventual paper de tercer home en la disputa per l'hegemonia mundial que els nord-americans mantenen amb la Xina. Biden fa alinear al seu costat tots els països occidentals, que vol tornar a encapçalar, per guanyar una batalla que cada cop és més aferrissada. Això tot i els equilibris d'Alemanya, per a qui la Xina és el principal mercat exportador.
El turisme i la temuda K
Tot i aquesta alineació dels astres per primer cop favorable en molt de temps per als interessos econòmics del sud d'Europa, una nova ombra plana damunt del cap. Té el nom de variant Delta del coronavirus. Abans li deien Índia, però els 1.000 milions d'indis pesen prou per haver aconseguit treure's de sobre la identificació amb la nova mutació del coronavirus.
Si com l'any passat, una nova onada epidèmica frustrés les bones expectatives de començaments d'estiu, ens fallaria un element central en la nostra favorable conjunció astral: el turisme. De moment, a casa nostra, ja n'hem tingut un primer tast en forma de viatge de fi de curs a les Illes i la recomanació de suspendre aquest tipus d'activitats.
I és que si ens tornés a fallar l'estiu, potser sí que seria inevitable pensar que ens encaminem cap a un futur immediat en forma de K: uns que es recuperen acceleradament mentre d'altres s'enfonsen sense remei. Això que ja passa a totes les crisis a nivells d'empresa i de treballadors, ara tindria un element diferencial: recuperació i caiguda anirien per sectors i el turisme i tots els serveis i activitats que hi estan associats -que són moltes- rebrien la pitjor part. Tot serà que acabem escrivint IKOs amb K.