Als més veterans, el nom de Carlo Umberto Bonomi els ressonarà vagament per l’aventura frustrada de Picking Pack, una petita empresa catalana que just amb el canvi de segle va encetar una agressiva política de compres que la va dur engreixar el seu volum de facturació de manera accelerada i que producte d’aquest creixement sobtat va arribar a formar part de l’Ibex35, l’índex selectiu de la borsa espanyola. En aquells temps de glòria efímera, l’empresa menjava a la mateixa taula que -per emprar la metàfora que anys enrere li vam sentir dir a un futbolista francès d’infaust record- grans companyies com Telefónica, Santander, Endesa o Gas Natural, per posar alguns exemples de renom. Aquella estrella fugaç que va ser Picking Pack es va consumir ben aviat, sobretot a partir de la mala digestió que la compra de la firma Ola Internet els va provocar. Des d’aleshores, el valor en borsa de Picking Pack va iniciar un descens continuat que va provocar que en pocs anys arribés a perdre un 99% del seu valor. En efecte, l’ideòleg i líder d’aquell projecte va ser Carlo Umberto Bonomi. Per la seva banda, l’empresa que havia fundat va continuar durant anys amb respiració assistida i sempre al caire de la fallida, però ja sense Bonomi a l’accionariat. Temps després la companyia va passar a dir-se Service Point Solutions i des de l’estiu passat es diu Innovative Solutions Ecosystem. Avui dia continua cotitzant a borsa, encara que la majoria del capital pertany al grup irlandès Paragon.
Però Bonomi és molt més que Picking Pack. I, de fet, tampoc no és Bonomi sinó Campanini, però això ho veurem més endavant. El cas que Bonomi no és un empresari qualsevol, sinó que pertany a una de les famílies més adinerades d’Itàlia, amb una fortuna que va començar-se a gestar el segle XIX. L’any 1990 van posar en funcionament un vehicle financer anomenat Investindustrial, que inicialment era per gestionar el patrimoni familiar, però que és un fons obert a capitals de tercers. Per cert, aquesta societat durant molt de temps havia tingut la seu a la Via Augusta de Barcelona, a una de les plantes de l’edifici corporatiu que l’asseguradora suïssa Zurich té en aquella avinguda. Una de les principals activitats d’Investindustrial consisteix en adquirir empreses no cotitzades, allò que coneixem com a private equity, fer-se càrrec de la gestió amb professionals de confiança i intentar millorar els resultats que tenia la companyia abans de la compra. En molts casos, un cop optimitzades, les empreses són venudes per generar una plusvàlua. La cartera total del hòlding avui dia totalitza uns 11.000 milions d’euros i a l’Estat té com a inversió emblemàtica el parc temàtic català PortAventura, que va ser adquirit el 2009. La instal·lació factura 260 milions d’euros anuals i en èpoques de prepandèmia havia fregat els 50 milions d’euros de benefici. Una altra inversió rellevant als Països Catalans és la xocolatera valenciana Natra, adquirida el 2019 i que tot just ara ha sortit a la venda, un cop ha deixat enrere els números vermells. Fa anys, Investindustrial havia entrat al capital d’Applus (venuda el 2014), Euskaltel (2015), Logic Control (2005), Grupo Recoletos (editors d’Expansión i Marca, 2007) o de Panda (empresa d’antivirus, 2015), per esmentar alguns exemples.
L’any 1990 els Bonomi van posar en funcionament un vehicle financer anomenat Investindustrial, que inicialment era per gestionar el patrimoni familiar
La cartera internacional inclou marques conegudes, com Ermenegildo Zegna, Morgan Motor, Jacuzzi, Aston Martin, Ducati o Eutelsat, aquestes tres últimes ja venudes. Precisament, quan eren propietaris del fabricant de motocicletes Ducati, els germans Bonomi van sortir a premsa pel regal que van fer al Papa Benet XVI consistent en dues Ducati Multistrada, aparells de 1.200 centímetres cúbics. Sembla que ser que les dues motos van acabar al servei d’escorta del pontífex. Si busquem la família Bonomi a la llista dels més rics d’Itàlia probablement no els trobarem, no per manca de patrimoni, sinó perquè a la llista on apareixen és la de Suïssa, i és que allà resideix el germà gran i responsable d’Inverindustrial Andrea Bonomi. Segons els mitjans suïssos, posseixen un patrimoni entre 2.000 i 3.000 milions d’euros.
A finals del segle XIX els Bonomi ja eren titulars d’una important empresa constructora, que va liderar el mercat immobiliari de Milà durant mig segle. A partir de la Segona Guerra Mundial, i sota el lideratge d’Anna Bonomi, la signora della finanza, el grup es va diversificar per passar a ser capdavanter en el món industrial i financer del país. Prova del seu poder, va ser la construcció de l’edifici corporatiu de Pirelli (1960), el gratacels més alt de tota la Unió Europea fins el 1966. La generació actual dels Bonomi són els nets d’Anna Bonomi, a qui tenen un respecte reverencial i de qui mantenen el cognom tot i dir-se oficialment Campanini Bonomi.
Tornant al protagonista inicial del relat, Carlo Umberto, cal dir que té molts vincles amb Catalunya, perquè aquí es va casar i aquí va residir molts anys (fins que es va mudar a Londres per raons fiscals). La seva dona és l’aristòcrata catalana Ana Isabel de Sentmenat Vilà, marquesa d’Orís des de l’any passat. El títol nobiliari que llueix va ser creat per l’Arxiduc Carles el 1708, però va ser suspès en acabat de la Guerra Successió. 200 anys després, Alfons XIII el va rehabilitar en la figura de Carlos de Sentmenat y Sentmenat, besavi d’Ana Isabel. La família està emparentada amb els Güell i amb els Urruela, aquests últims amb un membre pioner del FC Barcelona, Juan de Urruela y Morales Palomo de Ribera y Valenzuela, porter en el primer partit de la història del club. Per cert, Juan de Urruela era també el besavi de la dissenyadora Ágatha Ruiz de la Prada.
El matrimoni Bonomi estan molt implicats en les causes socials, figuren com a donants a l’hospital infantil de Sant Joan de Déu i també patrocinen la fundació Talita, destinada a nens i joves amb discapacitat intel·lectual i necessitats educatives especials. A banda d’això, Investindustrial té la seva pròpia política d’obra social.