Si d'alguna cosa pot presumir la Comunitat Valenciana en els últims anys, és d'un salt qualitatiu en matèria gastronòmica, que l'ha posicionat definitivament entre les referències reservades únicament a regions com el País Basc o Catalunya. No només s'han incrementat exponencialment el nombre d'Estrelles Michelin a la regió. També s'ha donat, per fi, protagonisme als referents femenins, que com en els dos casos anteriors solien néixer eclipsats pels rutilants noms del gènere oposat.
Així mateix, existeixen pocs sectors on el suport entre persones del mateix gremi sigui tan palpable en l'àmbit de, si bé, com en totes les professions, la proximitat interna no tingui la mateixa cohesió.
Però és la Comunitat Valenciana un lloc, no obstant això, amb immensos contrastos. Que encara permet als comensals locals menjar molt bé i molt variat amb tiquets mitjans per sota dels 25 euros. Però que a partir de l'increment d'aquestes tarifes comença a perdre recurrència pròpia per haver d'atreure els forans.
Si d'alguna cosa pot presumir la Comunitat Valenciana en els últims anys, és d'un salt qualitatiu en matèria gastronòmica
Els restaurants gastronòmics són un cas a part per diverses circumstàncies. Per a la població mitjana són ambiciosos, però no inassolibles, amb menús que oscil·len entre els 90 i els 325 euros. Tanmateix, si els mesurem amb els quals se situen fora del territori, es troben en rangs de preus baixos malgrat la qualitat de les seves propostes.
Però, sobretot a la calor del boom turístic experimentat en l'última dècada (i només frenat, que no extingit, durant els dos anys més durs de la pandèmia), han aparegut moltes opcions la rotació de les quals és gairebé exclusivament d'habitants arribats de fora de les ciutats. I, de fet, moltes de les campanyes de xarxes socials van enfocades a aquest tipus de perfils.
El creixement de l'oferta culinària
És cert que en qualsevol bar amb història pot menjar-se bé, però no ho és menys que en llocs anomenats 'de producte' la denominada classe mitjana ha de caminar amb cura perquè no s'extralimiti el compte. El que, unit a les conseqüències de la covid-19 i de la inflació, dificulta molt els hostalers i clients obtenir una regularitat de pas.
No ho és menys el fet que, depenent de la zona, et trobis preus a l'alça. La qual cosa és normal en entrants o peticions especials, però ja no ho és tant en arrossos. Que, com qualsevol valencià sap, és una de les receptes més barates de preparar. Encara que el càrrec pugi pel lloguer d'un gran local o un servei d'alt nivell.
Està el model de creixement sent sostenible o pot convertir-se en una bombolla amb perill d'esclatar?
En aquest sentit, se li uneix un creixement constant de restaurants als molts hotels que han obert o obriran a la Comunitat. I que, per regla general, solen disposar de preus una mica més alts que un local a peu de carrer (amb escasses excepcions, com per exemple l'Ampar de l'Hospes Palau del Mar a València).
De manera involuntària, el creixement de l'oferta culinària té tendència a concentrar-se en llocs concrets. I això suposa que la rotació local sigui menor, si bé s'aprecia un increment habitual de peticions de taules els caps de setmana.
La pregunta que cal fer-se és la següent: coneixent els riscos pandèmics que encara queden per resoldre, les ràpides transicions d'obertura a tancament en barris de moda i la pèrdua de poder adquisitiu (confrontada, això sí, amb les ganes de sortir d'aquelles persones que més han sofert les restriccions o els confinaments), està el model de creixement sent sostenible o pot convertir-se en una bombolla amb perill d'esclatar?