Aviat mancarà oferta turística

El sector intenta sobreviure a la crisi de la covid-19, però s'oblida del futur. Cap on ha d'evolucionar?

El sector turístic durant i després la pandèmia | iStock El sector turístic durant i després la pandèmia | iStock

Uns pleguen veles i redueixen dràsticament les plantilles, venen o malvenen a fons voltor o al primer que demana preu; o retallen costos. Altres segueixen amb les portes tancades, capegen com poden el temporal i dissenyen tímidament escenaris de sortida de la pandèmia. Uns darrers, amb els seus establiments oberts o tancats, dediquen el seu temps i el dels seus equips a pensar en el futur immediat i en el més llunyà. Qui dels tres en sortirà millor parat? La covid-19 ha impactat principalment a tot el que afecta als viatges. Aquest sector s’ha convertit en l’epicentre de la crisi, en la mesura en què la pandèmia ha frenat en sec els darrers 12 mesos la mobilitat internacional; com més a prop d’aquesta ona expansiva han estat la resta dels sectors, l’impacte ha estat superior.

Els paràmetres dels viatges internacionals, tant d’oci com de negoci, no han variat massa en les dues darreres dècades: augment desaforat de l'oferta a les destinacions més multitudinàries; centralització en torn les grans ciutats icòniques, les platges amb més renom i les destinacions més reconegudes, a cavall de la reproducció de les imatges i les experiències a través de les xarxes socials; massificació com a signe d’atracció exitosa; proliferació de noves motivacions per viatjar que eixamplaven el sector; preus cada cop més barats; i baixa preocupació per implantar l'economia circular, tot i fent petits gestos. La majoria dels països, de les destinacions, de les ciutats, s’han abocat cap al turisme com a via ràpida de creixement, d’enriquiment. Gràcies als impulsos endògens, el sector turístic espanyol va ser capaç de sobreposar-se en pocs mesos a la crisi del 2008. I es va convertir en cap de pont per a la sortida de la resta dels sectors. La innovació i els primers avenços cap a la digitalització van ser els motors del canvi d’una part de les empreses turístiques. Les enquestes dels darrers 10 anys coincideixen en què la majoria de les grans empreses del sector, unes quantes de les mitjanes y petites avancen a bon ritme cap a la innovació i el canvi de model. Però prop de dos terços del global estan al marge d’aquesta transformació. El resultat és el següent: un sector que cada cop ocupa més espai i recursos per desenvolupar la seva activitat, amb l’immobiliari com a far; que segueix ancorat en antigues cadenes de valor (on els canvis més destacats han estat la substitució dels turoperadors per les OTA, les agències de viatges online); que no ha fet el pas definitiu cap a la centralitat en torn al consumidor; i que segueix sent el primer sector espanyol en ocupació, però manté el rècord dels salaris més baixos i la precarietat més elevada.

Abandonament de les pimes

No està gens clar que els mateixos que van produir l'embranzida del turisme durant la crisi del 2008 puguin reproduir-la ara. Per quins motius? Sense comptar amb el temps que pengi fins a desactivar l’episodi víric, portem un any amb els fluxos de turistes paralitzats. La capacitat de maniobra de la majoria de les companyies ha quedat exhausta. De fet, l'aportació del turisme al PIB del 2019 va ser del 12,4% (INE, 2019), mentre que al 2020 se situa al 4,3% (estimació Exceltur, 2021). Un sector on el 77% de les empreses tenen menys de dos empleats i només el 0,4% de les 400.000 que es dediquen al turisme a Espanya compta amb més de cent empleats (INE, 2020), ha passat el desert sense suport directe. Els ERTO i els crèdits ICO, més algunes petites quantitats testimonials entregades directament a les empreses per algunes comunitats autònomes, no han estat una resposta adient per a aquest sector tractor de l'economia.

No s’han vist per enlloc els efectes del lideratge turístic espanyol al qual ens obligaria la quantitat de turistes rebuts, el nombre de treballadors i la facturació global: ni a l’hora d’emparar el sector, ni d’avançar-se a dissenyar rutes i corredors bombolla –si és que no eren prematurs-, ni ser pioners en passaports i vacunació, ni molt menys, en dissenyar escenaris de futur. En aquest sentit, es contempla amb enveja com França i Alemanya han protegit les seves joies de la corona, els vins i les pimes, respectivament, amb suports directes o crèdits pont en forma de subvencions a fons perdut. En un moment com aquest, on l’activitat econòmica ha sofert un espasme mortal, molts països han blindat el més valuós creador de riquesa que tenien i distintiu de país.

En tots els escenaris arribaran menys turistes, però amb més exigències de seguretat, d'higiene i mediambientals; però vindran amb major disponibilitat per pagar més, si l'oferta reuneix totes aquestes condicions

Les grans empreses del sector estan implicant a les administracions en projectes de reestructuració de les destinacions força interessants, quelcom indispensable per avançar-se al futur. Però qui pateixen més són les pimes i les més petites. Van com pollo sin cabeza a la recerca de suports per a la supervivència. En aquestes condicions, totes en general sortiran esquifides, depauperades, sense múscul, sense capacitat, però una part important de les pimes i les micro seran expulsades del mercat. Algú dirà: “Molt bé, la pandèmia ens ajuda a retirar del mercat l'oferta improductiva”. Però s’equivoca. Primer, perquè ni de lluny les petites i mitjanes empreses són les menys competitives. I segon, la més important, amb aquesta sacsejada, reduint oferta per manca d’auxili, en desapareixen de competitives i de no competitives de forma indiscriminada.

Pensem un moment en els escenaris esmunyedissos que es dibuixen creuant l'evolució del virus, l’assoliment de la immunitat de ramat, la capacitat de crear destinacions bombolla lliures de pandèmia i la conducta dels viatgers. En tots aquests arribaran menys turistes, bastants menys, però amb més exigències de seguretat, d’higiene i mediambientals. Renegaran de la massificació, mentre reclamen experiències més íntimes, més amfitrions que serveis. Prevaldran els productes, les destinacions, les rutes esponjades, l’ús intensiu del transport menys contaminant, el consum radical de productes quilòmetre zero, establiments menors, espais més amples. És veritat que els turistes vindran amb major disponibilitat a pagar més, si l'oferta que els servim reuneix totes aquestes condicions.

Mentre se cerca posicionar el país en nous sectors tecnològics i industrials, no hi hauria ningú tan beneit que tiri per la borda l'experiència de 60 anys dedicats al turisme 

Molt bé. Un any després d’haver esclatat l’era de les pandèmies, seguim paralitzats sense saber què fer, dedicant gran part de les energies a les reclamacions d’ajuts directes. Poc hem avançat en dissenyar les destinacions, les ciutats, els llocs que reclama el futur turístic. No podem afirmar que no en sabíem res. Pocs elements del nou escenari apareixen per art de màgia. La majoria de les tendències tenen una dècada de cocció, i moltes, dues; la seva captura, síntesi i aplicació s’han anat retardant perquè tot anava bé, seguien venint els turistes en massa, i qualsevol canvi en el model feia esfereir que pogués repercutir en l'ocupació laboral.

Blindatge del sector

Ara hi ha una oportunitat virtuosa per replantejar el sector aprofitant la pandèmia. Es tracta (es tractava?) de blindar-lo, de manera que es plantegi el salt cap a aquest escenari cert-incert, però radicalment distint del que hem tingut fins el 2020. El suport directe a les empreses del sector pot (o hauria de) tenir un doble efecte. El primer, salvar un sector clau de la economia per als propers 20 anys. I el segon, a mesura que s’aplica, implantar condicionadament les línies de competitivitat del futur a les quals s’haurien d’adherir totes les empreses que vulguin gaudir dels suports directes. Moltes se'n sortiran; altres de noves entraran al mercat; però no podem negar la desaparició d’empreses per incapacitat d’assolir la competitivitat desitjada. A totes aquestes, caldria aplicar-los-hi adequats plans de sortida. És l’única forma que no acabi mancant l'oferta necessària per mantenir el lideratge turístic dins l'economia. Mentre se cerca posicionar el país en nous sectors tecnològics i industrials, no hi hauria ningú tan beneit que tirés per la borda l'experiència de 60 anys dedicats al turisme, gaudint de recursos de tota mena, talent i història. És una bona inversió esmerçar recursos en la transformació del sector, en base a nous models de negoci basats en una intensa i directa relació amb el client.

Al Regne Unit, on ens golegen en percentatge de població vacunada més que aquell 2-3 a Sevilla a la Copa de les Nacions de fa un parell d’anys, dissenyen el full de ruta del desconfinament amb la data inalterable de l’1 de maig, a base de certificats de vacunació i PCR gratuïts. A Austràlia, estudien com implantar d’aquí a dos mesos una bombolla de viatge per a les illes del Pacífic. Mentre allà avancen, aquí alguns fan volar coloms dient que a Pasqua tornaran els turistes com abans, o han estat dubtant fins al darrer moment si celebrar o no Fitur al maig (com si, en el pitjor escenari, no hi hagués la possibilitat de fer-lo virtualment). L’immobilisme -sempre, però en les crisis, més encara- condueix a la pèrdua directa de competitivitat. Les autoritats sanitàries són les que han de marcar el camí. I la classe política s’ha de deixar de romanços i aprofitar l’avinentesa per preparar el nou escenari.

Més informació
Meliá perd 596 milions davant l'aturada del turisme
Les aerolínies deuen 340 milions d'euros a les agències de viatges
Avui et destaquem
El més llegit