Aquesta setmana vivim moments de felicitat i s'han de celebrar. S'acaba d'aprovar la nova Llei de Mecenatge al Congrés dels Diputats, després de 20 anys d'espera. El ministre Montoro, amb la Llei 49/2002 del 2002, va fer un salt endavant en el redactat anterior, però la va matar amb els percentatges de deducció fiscal que eren de pa sucat amb oli. Com sempre, les declaracions d'intencions i els bons propòsits del BOE s'han de contrastar amb pressupostos i percentatges per veure la credibilitat del missatge.
Doncs bé, dues dècades després, el treball conjunt de la Fundació Catalunya Cultura, la Coordinadora Catalana de Fundacions, el Cercle de Cultura, el Gran Teatre del Liceu, el Festival de Peralada, l'Asociación Española de Fundaciones i la Plataforma pel Mecenatge (col·lectiu que agrupa 120 entitats del Tercer Sector, el món de la cultura i les universitats) ha permès redactar una proposta de reforma de llei que suposa una actualització fiscal i de supòsits nous que no havien estat previstos amb anterioritat.
Des de millorar els tipus fiscals fins a reconèixer els següents aspectes: convenis de col·laboració, pobresa, medi ambient, infància, investigació o la cultura popular. Un marc normatiu que també tracta els beneficis en espècies, ampliació dels col·lectius beneficiaris amb les universitats, les ONG inscrites a l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament, els consorcis públics i moltes altres propostes d'alt impacte social. La proposta de consens va anar guanyant terreny arreu.
Les declaracions d'intencions i els bons propòsits del BOE s'han de contrastar amb pressupostos i percentatges per veure la credibilitat del missatge
Però tota bona proposta, per molt suport institucional i social que tingui, ha de passar pel Congrés dels Diputats i ses senyories l'han de debatre i aprovar. Això ja són figues d'un altre paner. Les rivalitats polítiques, els momentums oportuns, la sacrosanta Hisenda Pública, martell d'heretges que gosin proposar reduccions o canvis de models d'ingrés o despesa fiscal. Les ideologies, més o menys soviètiques respecte de la llibertat dels ciutadans de poder decidir sobre el destí filantròpic del 2% de les seves aportacions. En aquest sentit, cal recordar com als països del centre i el nord d'Europa, la llibertat d'elecció arriba al 5%.
I al final de tot, el rèdit electoral que els partits calculen que podran treure si li donen suport provoca que aquests bons propòsits hagin de passar un Via Crucis de total incertesa. Cal dir que en aquest cas, la tenacitat del diputat del PDeCAT, Sergi Miquel (amb el suport d'en Ferran Bel com a mestre de cerimònies, recollint les propostes de les entitats) va permetre, l'any 2020, presentar una proposició de reforma de la Llei del Mecenatge que va tenir un consens del 95% de la cambra. A partir d'aquí, després de moltes negociacions entre els grups parlamentaris i la Hisenda Pública, es va acordar el text definitiu.
Un document que suposa un pas important en el desenvolupament de la filantropia en el conjunt de l'Estat. És el text que necessita el país? Ens homologa amb els països socialment més desenvolupats? Jo diria que encara no, però la roda ja ha començat a girar i es recondueix l'anomalia ibèrica. Ara caldrà millorar-ho a través de nous decrets i en les lleis de pressupostos, amb la seguretat que les entitats promotores no defalliran. I a Catalunya? Com gestionem el tram autonòmic de l'IRPF per afavorir el mecenatge? Ens ho hem cregut això de la filantropia?
El rèdit electoral que els partits calculen que podran treure si li donen suport provoca que aquests bons propòsits hagin de passar un Via Crucis de total incertesa
La veritat és que Catalunya és el que és gràcies a una societat civil que històricament ha entès que, per suplir la mancança d'instruments de gestió política, s'havia d'organitzar i liderar moviments associatius que afavorissin el conjunt de la societat catalana. Aquesta empenta, motor de tantes entitats de tota mena durant els darrers dos segles, comença a entrar en crisi a partir de la creació d'un sistema fiscal potent que alimenta el creixement dels serveis públics per part de les administracions. Res a dir si entenem que ni la societat organitzada, tota sola, no pot donar cobertura a les necessitats d'una societat del segle XXI ni que les administracions pel seu compte podran satisfer totes les necessitats de recerca, culturals i socials que la ciutadania espera.
D'aquí la importància de potenciar el mecenatge com a element multiplicador de la capacitat de donar serveis d'interès públic. Una política filantròpica genera marcs fiscals afavoridors de la implicació de la ciutadania en el bé comú. Multiplica el voluntariat i els donants, mobilitza recursos privats que els orienta a donar suport a les entitats reconegudes d'interès públic i en definitiva cobreix moltes més necessitats socials. Així ho han entès en molts països, però no a Catalunya. El Parlament no té en aquests moments cap proposta de modificació del tram autonòmic de l'IRPF. Fins ara, la catalana ha considerat que vostè i jo som subjectes passius tributaris (perdó, però no volia ofendre) en lloc de persones contribuents. Els deu fer molta por que tinguem criteri propi per decidir sobre un 2% dels nostres impostos. Models participatius? Ni parlar-ne, deuen estar convençuts que Catalunya necessita un monopoli públic en la presa de decisions sobre el que és l'interès públic i de qui l'ha d'atendre.
Cal potenciar el mecenatge com a element multiplicador de la capacitat de donar serveis d'interès públic
Sovint hem sentit a dir que amb l'actual sistema de finançament autonòmic no hi ha marge de maniobra i que si obrim l'aixeta, no sabrem el que ens costarà i podrien quedar desateses necessitats en àmbits com la sanitat i l'ensenyament. L'intolerable model de finançament que tenim no pot ser cap obstacle per demorar més una reforma que podria suposar deixar d'ingresar 40 milions a l'any a la hisenda catalana. Una mesura que ha de permetre (via donacions) multiplicar la quantitat que reben les entitats que suporten les necessitats socials del país.
Coneixem el que pensen la gran majoria de les nostres formacions polítiques i sabem que són favorables a reformar-ho. A què esperen doncs? Per què tarden tant a posar-se d'acord i demanar al Govern que lideri el mecenatge a Catalunya? Serà que no han entès que si volen ciutadans més responsables, els han de fer més lliures?