Al segle XIX qui volia viure una aventura organitzava una expedició. Es dotava de coneixements, tecnologia i valor i marxava a la conquesta del Pol Nord o a buscar les fonts de l’Orinoco. En canvi, al segle XX on trobàvem les persones aventureres era als projectes empresarials: gent que es dotava de coneixements, tecnologia i valor per tirar endavant un projecte, portar-lo al mercat i mirar de ser competitiu. En tots dos casos les seves iniciatives tenien impacte social, i no només pel que fa a creació de llocs de treball, sinó també de coneixement.
Catalunya té un bon reguitzell d’exemples que confirmen que aquests emprenedors del segle XIX i inicis del XX tenien inquietuds socials i culturals a més de les econòmiques, que si bé és cert que varen necessitar rebre la pressió correctiva per exemple dels moviments sindicals, també és cert que es varen implicar en promoure museus, construir auditoris, impulsar editorials o crear institucions. Tenir una empresa rellevant implicava formar part activa de la societat, participar dels debats, assumir un rol públic i implicar-se en interessos col·lectius no només econòmics.
Tenir una empresa rellevant implicava formar part activa de la societat, participar dels debats, assumir un rol públic i implicar-se en interessos col·lectius
A partir de la segona meitat del segle XX s’acceleren els processos de concentració empresarial ja en clau continental. La competitivitat depèn de l’escalabilitat i mentre França o Alemanya surten de compres per crear grans grups empresarials, a Catalunya molts dels hereus es venen les fàbriques i les indústries, per deixar de ser empresaris i dedicar-se a comprar totxo, gestionar patrimoni, remenar calers... i a la vegada que muten a financers deixen de ser actors socials. Abandonen l’espai públic i opten per adoptar un perfil molt més discret. El procés és molt evident.
Al capdavant de les nostres principals organitzacions empresarials hi tenim polítics, executius de multinacional o fins i tot empleats, però empresaris pocs. Com a molt els trobes discretament en un segon terme, però desapareixen ràpidament si es demana que agafin massa visibilitat. Ja no fan biblioteques, ni museus ni auditoris. I si ho fan, millor que no es sàpiga massa. L’excepció són el petit comerç, els empresaris de local a peu de carrer, implicats i actius com mai perquè estan lluitant per sobreviure.
L’espai públic és zona de conflicte, i és estrany trobar gent disposada a rebre pals d’una manera tan gratuïta. Cal que des de la societat civil trobem maneres de ser-hi i ajudar
Tenim l’espai públic greument deteriorat, perquè les persones que més podrien oferir al grup no estan disposades a assumir el desgast que comporta deixar-se veure i expressar opinió. Si participes a l’espai públic quedes greument exposat, diguis el que diguis, facis el que facis. S’examinarà on vius, què dius, on vas, què fas, quan guanyes... i mai, mai, s’agrairà el que puguis intentar, perquè el soroll sempre serà més fort que la música.
Ens queixem molt dels polítics que ens representen, però hem de reconèixer que tampoc estem massa millor pel que fa als empresaris que ens representen, els sindicalistes que ens representen, o qui sigui que pretengui representar-nos. L’espai públic és zona de conflicte, i és estrany trobar gent disposada a rebre pals d’una manera tan gratuïta. Cal que des de la societat civil trobem maneres de ser-hi i ajudar, perquè necessitem ajuda.