La nenfòbia que aflora a l'estiu (i afecta l'economia)

No deixa de ser curiós que nombroses empreses apostin per la gamificació per pal·liar els seus enormes problemes de retenció de talent i desmotivació laboral

Infants gaudint de l'estiu | iStock Infants gaudint de l'estiu | iStock

Sempre he estiuejat a localitats de la Comunitat Valenciana. Com a nen nascut gairebé als 80, vaig disposar de moltíssima llibertat per moure'm gairebé sense control. Vaig tenir la sort que els mesos de calor de la meva infància van ser en general molt feliços. I que mai no vaig sentir que els adults ens deixessin de banda.

Jugàvem amb la pilota en pàrquings amb cotxes i portals amb vidres (amb el risc que comportava, òbviament). I menjàvem a la taula dels pares, mentre ells parlaven de les seves coses i al voltant hi havia més famílies amb més nens. Cridàvem, sí. No hi havia pantalles i de vegades érem impertinents, sí. Però m'agradaria preguntar als grans d'avui si quan eren petits ja eren tan seriosos. Si no es volien divertir. Si no van fer mai cap entremaliadura, fins i tot en èpoques on podien suposar una bufetada.

Avui ni tan sols en espais oberts de comunitats grans està permès jugar a pilota. Molt menys patinar. O simplement córrer sense rebre una advertència per part dels que s'ocupen més de xiuxiuejar que d'adonar-se de la sort que tenen de gaudir d'un entorn així. Afloren, a més, hotels i restaurants sota el cartell d'Adults only. En un règim comprensible pel que fa al negoci. I fins i tot de tranquil·litat (o això diuen, perquè sempre hi ha persones maleducades que es comporten força pitjor que infants de quatre anys). Això, dit sigui de passada, és inconstitucional. Perquè una cosa és el dret d'admissió i una altra la discriminació per raó de sexe, raça… o edat.

M'agradaria preguntar als grans d'avui si quan eren petits ja eren tan seriosos. Si no es volien divertir. Si no van fer mai cap entremaliadura

La periodista Diana Oliver comentava a la presentació del seu llibre Maternidades precarias el cost de prendre la decisió de ser pares avui dia. I com això afectarà la configuració del nostre territori en els pròxims anys. I fins i tot dècades. Ja tenim la població més envellida de tota la Comunitat Europea. I aquesta piràmide NO s'invertirà. Els sous són baixos. Una generació sencera (la que avui, en teoria, ja hauria de tenir descendència) es va incorporar al mercat laboral amb la crisi del 2007, quan va treure cap es va trobar amb la covid-19 i ara viurà una recessió.

Però, a més, res no empeny a plantejar-se portar fills al món. Quan l'Organització Mundial de la Salut (OMS) diu que com a mínim s'ha d'oferir lactància materna als nadons durant sis mesos, la baixa per maternitat només és de quatre. I en lloc d'estimular que les famílies tinguin cura dels seus fills i després s'incorporin amb ganes als seus llocs de treball, es fomenten les cures externes, que acaben generant reduccions de jornada i fins i tot renúncies, amb tot el que això suposa per a les economies micro i macro.

A això s'uneix que els únics moments de l'any on es permet la creativitat als menors, se'ls coarta. El que deriva que, a mesura que creixen, són menys propensos a arriscar i, per tant, professionals més comuns. Això implica manca de lideratge, però també recerca d'oportunitats en llocs on es premia el que és diferent. No deixa de ser curiós que, cada cop més, nombroses empreses apostin per la gamificació per pal·liar els seus enormes problemes de retenció de talent i desmotivació laboral. Sense adonar-se que l'origen de molts d'aquests problemes el van provocar els mateixos directius, quan van decidir penjar un cartell que deia 'Prohibit jugar a la pilota'.

Més informació
Què és la cultura de l'esforç?
Formació i esport per canviar Àsia... Des de València
Qui ens donarà de menjar (i qui ens ho servirà)
Avui et destaquem
El més llegit