Transcorreguts uns dies des de l'assemblea extraordinària del FC Barcelona queda clar que l'aprovació de la venda de part d'actius estratègics obeeix únicament a la necessitat financera. En cap cas, tal com a més va descriure el president, és una operació que aporti valor al club. Al contrari, hem de ser conscients que, avui, el valor del Barça com a club és menor que abans de l'aprovació de la venda.
Quan per un problema de gestió ordinària es converteix en una situació d'insolvència, a vegades et veus obligat a vendre part del teu patrimoni per mantenir la institució. I aquesta és la situació.
De la pitjor crisi econòmica de la història del club hem de treure algunes conclusions. D'una banda, financeres, de gestió i direcció, i per una altra, de control, de transparència, per evitar que mai més hàgim de recórrer a una assemblea d'urgència a quinze dies de tancar l'exercici, buscant una venda d'aparença desesperada d'una part dels nostres actius estratègics per salvar un tercer exercici econòmic consecutiu amb pèrdues. Aquesta és la responsabilitat de la direcció del Club, però també la nostra com a sòcies i socis del club: Evitar que torni a passar.
Segons la mateixa directiva, en el primer any de mandat no han pogut complir el pressupost previst. Era ambiciós però realitzable, clau per tornar a una situació d'equilibri pressupostari i així recuperar els beneficis d'explotació i un resultat positiu en l'exercici comptable. Tornem a topar amb la crua realitat, unes pèrdues que podrien arribar als 150 milions d'euros segons les declaracions del president a l'última assemblea. Això significaria certificar el segon pitjor exercici a la història del club, que a més crearia una clara i natural desconfiança de creditors, proveïdors i finançadors.
Vegem en què no hem complert per passar de cinc milions d'euros a perdre 150 milions d'euros en un breu quadre en el qual encara ens queden xifres per saber, que arribaran amb el tancament de l'exercici.
És evident que no s'ha complert amb la reducció de despesa, ni a l'apartat d'ingressos, traduint el pressupost en un resultat d'un subjacent en pèrdues de 150 milions d'euros aprox. Donada aquesta situació i l'imminent tancament de l'exercici, la directiva ha optat per la venda d'actius que tenen interès per a un tercer, sigui soci financer i/o empresarial.
D'una banda, els drets televisius, que són els ingressos més estables d'un club de futbol. A més, a través de la història, en una línia ascendent ja que el Barça ingressa avui 165 milions d'euros anuals, mentre a la temporada 2016-2017 rebia 146 milions d'euros. El Barça vendrà a un tercer fins al 25% del percentatge previst. Això implica que deixa d'obtenir 40 milions d'euros anuals, que van al soci financer.
Per tant i en un període màxim de 25 anys, deixa d'ingressar 1.000 milions d'euros, sense ni tan sols realitzar increments en el preu d'aquests drets. Resulta positiu haver pactat el dret de recuperació d'aquest tant per cent que avui s'embeni. Encara així, l'hipotètic acord genera una infinitat de preguntes retòriques: Quant i quan és massa benefici? Com puc calcular-ho? Plasmar-ho en un contracte? I la recuperació dels drets com s'estructura? Haurà el Barça d'abonar quantitat alguna per a la recuperació del 25% que avui embeni? En quines condicions? Amb quina valoració de la companyia, l'actual o la que trobem d'aquí a 25 anys? Massa interrogants per a un pacte realment complex.
Última reflexió envers els drets de televisió, acceptant que és l'opció que ens permet equilibrar balanç i alleugerir part de les pèrdues acumulades: No mereixíem els socis més informació de l'operació de venda?