El Futbol Club Barcelona viurà aquest diumenge una altra data històrica amb la celebració del referèndum per a l'aprovació del finançament del nou Espai Barça. En un món tan habituat a les hipèrboles com el del futbol, on cada temporada es viuen un munt de dates històriques lligades a extrems, d'aquelles que han de quedar als registres, aquest sí que serà un moment d'inflexió en la futura trajectòria del club. Els ciutadans sabem per experiència que qualsevol mena de poder engega una consulta d'aquestes característiques amb la voluntat de ratificar el seu criteri i posició, conscient que el guanyarà de manera aclaparadora i això donarà legitimitat popular a la proposta.
Aquesta vegada, com a novetat destacada, el soci podrà contestar la pregunta sobre l'aprovació de manera telemàtica. Un fet en consonància amb els temps que corren i que, sense cap mena de dubte, suposa una molt bona notícia de caire democràtic, pel que fa a la participació i transparència del procés. Convidar a la participació mai no pot ser dolent, tot i que, en aquest cas, també cal recordar la bretxa digital existent en l'envellit padró de socis. Probablement, molts d'ells no disposin d'ordinador i viuen encara, com correspon a la seva edat, en l'era analògica, realitat que pot apartar-los de la participació. Podran fer-ho en un espai físic, però no sembla, a hores d'ara, que hàgim de viure una gran mobilització. Ni tampoc s'esperona des de la junta, fem-ne la precisió.
És tant el que els socis del Barça es juguen amb l'aprovació del crèdit de 1.500 milions d'euros que resulta bàsica una profunda reflexió prèvia
Més enllà dels índexs d'aprovació i participació, una lectura obligada: és tant el que els socis del Barça ens juguem amb l'aprovació del crèdit de 1.500 milions d'euros, segurament concedit per Goldman Sachs, que resulta bàsica una profunda reflexió prèvia. A partir d'ara, cal que els associats barcelonistes siguin actius, participatius, que segueixin de prop tot el procés, que trobin fórmules d'exigència i fiscalització en la trajectòria del club i les seves activitats durant els anys vinents. És una obligació d'estima als colors, de correspondència lògica als sentiments que desperta en la seva comunitat. És l'obligada resposta al que hem viscut aquests darrers anys per buscar, justament, una correcció absoluta i no ensopegar de nou en la mateixa pedra.
Fa set anys, recordem-ho amb precisió, ja va ser aprovat un primer referèndum que viuria tota mena de progressius encariments, revisions, aturades i canvis dràstics en el seu full de ruta. Per no estendre'ns gaire en el recorregut que qualsevol barcelonista pot recordar, el resultat final ha estat de 145 milions gastats en l'execució d'un mínim 5% del projecte primigeni de l'Espai Barça sota l'ègida de Josep Maria Bartomeu. A efectes pràctics, s'ha enlairat l’Estadi Johan Cruyff – sembla que ha costat poc menys de 20 milions d’euros – es va enderrocar el Mini-Estadi i ben poca cosa més. Perduda l'efectivitat entre incomptables tràmits i reunions, informes de tota mena, conclaves amb diverses administracions per obtenir permisos i mil excuses de mal pagador emprades per les anteriors directives, gens fiscalitzades, el procés hauria d'haver estat executat a hores d'ara i, per desgràcia, encara es troba ben lluny de culminar, a diferència d'altres clubs prou coneguts i distingibles. La primera temptativa, doncs, ha estat un desastre per molt que costi reconèixer-ho o per molt que alguns s'entestin a desviar l'atenció de manera prou còmplice amb els malfactors.
Vigilar la directiva
L'experiència recent ens ratifica, doncs, que cal fiscalitzar, que no n'hi ha prou amb votar en consciència i amb coneixement del projecte, sinó que s'ha d'acompanyar el camí allà on porti, pas a pas. En aquest punt sorgeix la pregunta retòrica que resulta fàcil de plantejar avui: tenim prou informació per votar en un sentit o altre? Només hem estat bombardejats sobre la conveniència inajornable d'aquesta reforma, que ha de generar els ingressos imprescindibles per plantejar un esplèndid esdevenidor. Se'ns diu per activa i per passiva que sense el nou Espai Barça, una nova zona referencial de la capital catalana, el club no podrà mantenir el nivell que exigeix romandre a l'elit esportiva d'Europa. Quan arriba l'hora de votar, qualsevol participant manté la mateixa sospita sobre la quantitat i idoneïtat de la informació rebuda. El col·lectiu de socis ha disposat de la informació precisa? O ha estat un brindis al sol, tal com es va demostrar en la primera convocatòria realitzada anys enrere? No n'hi ha prou amb fer confiança a la bona voluntat, només faltaria, expressada per la junta de torn, sinó que s'ha de conèixer el projecte al detall i molt ens temem que, altra vegada, no sigui el cas. No basta amb quatre recreacions espectaculars en tres dimensions i quatre vídeos que semblin generats en una superproducció cinematogràfica, sinó que cal detall, informació, explicacions, terminis i molts altres elements.
Com a socis, hem demanat al club una còpia del pla arquitectònic i del pla de negoci per conèixer tot allò ja apuntat i la resposta ha estat l'enviament del document de catorze folis ja presentat a l'última assemblea. Res més. No tot s'acaba en votar, no cal insistir en aquesta obvietat. El barcelonista té tot el dret a ser convenientment informat, a saber si les obres avancen segons el previst i a constatar, per esmentar un exemple ja comentat, si la directiva presidida per Joan Laporta actuarà amb la transparència promesa que l'allunyi, també en aquesta opció, de l'opacitat i manca de voluntat de transmetre informació correcta que va caracteritzar els seus antecessors. Volem saber com s'arbitrarà aquesta imprescindible manera de fiscalitzar i ser fiscalitzat que és bàsica en un club de les característiques obertes i democràtiques del blaugrana. També voldríem afegir-hi participatives.
El col·lectiu de socis ha disposat de la informació precisa? O ha estat un brindis al sol, tal com es va demostrar en la primera convocatòria realitzada anys enrere?
Al cap i a la fi, parlem de donar carta blanca a la gestió d'un crèdit per valor de 1.500 milions. Per què just aquesta xifra? Segurament, Joan Laporta ha optat per anar a màxims en la petició de finançament extern i en la considerable quantitat sol·licitada a Goldman Sachs hi cap també el desig de disposar de diners per afrontar la imprescindible renovació del primer equip amb els fitxatges que el tornin a potenciar. Una aspiració comprensible, però del tot arriscada, màxim quan el mateix banc d'inversió ja va avançar una altra partida xifrada en 650 milions d'euros que s'haurà de tornar, per fer-ho senzill, a raó de 50 milions anuals durant un bon grapat de temporades. Quantitat respectable per si sola i més encara si se la compara amb els beneficis, maquillats o no, dels últims exercicis.
Gràcies a l'enginyeria financera propiciada per tèrboles operacions com les de Cillesen-Neto o Arthur-Pjanic s'assolien en els darrers comptes d'explotació uns beneficis francament mínims. Imagineu, doncs, el respecte que ha de provocar el deute d'un total superior als 2.150 milions al mateix banc d'inversió, mentre el deute reconegut de l'entitat s'ha establert oficialment en 1.350 milions. Són xifres que van més enllà del respecte per entrar en la més sorollosa alarma i que necessiten peus de plom en la gestió si no volem caure de quatre grapes en el canvi de model que representa l'espantall, continu i creixent, de la societat anònima. Al cap i a la fi, se senten veus arreu situant el valor del Futbol Club Barcelona com a societat anònima en una quantitat que ronda els quatre mil milions d'euros. Si no es poden tornar els diners, el futur del Barça penja d'un fil, abocat a un precipici i, a sobre, sense que ningú no assumeixi responsabilitats per la desfeta.
Full de ruta
És el referèndum un succedani de fugida endavant? Si la política és ja de fets consumats, si aquest és l'únic camí viable, cal que els socis exerceixin una pressió sostinguda sobre la junta directiva. En cas que la massa social opti per la passivitat i la deixadesa de funcions, potser la conseqüència consisteixi aviat en la pèrdua de la condició de propietaris del club, peculiaritat característica de la qual tots ens sentim tan cofois en teoria i que costa tant de treballar quan arriba la pràctica. Exercir com a soci de veritat, de ple dret, comporta i comportarà un paper molt més actiu i protagonista que situï aquesta participació i empenta col·lectiva allà on li pertoca en termes de modernitat. No parlem només de l'Espai Barça i el risc que suposa, sinó de la revisió del format i participació en les assemblees generals, de compromissaris i altres òrgans de consulta que fa anys que estan desfasats, amb ridículs percentatges de presència i decisió i francament folkloritzats. Diuen que qualsevol crisi implica una oportunitat i la pitjor situació econòmica del club en més d'un segle d'història bé s'ho val per tal de capgirar l'actual panorama i tornar el protagonisme perdut, ara de veritat, a un soci afalagat en els conceptes, però marginat de la presa de decisions.
Prenem com nou exemple una notícia dels darrers dies, la pròxima desaparició dels avals per optar a la presidència, segons acord de grups polítics com Esquerra i el PNB amb el govern d'Espanya. Una mesura envellida després del desgast viscut en trenta anys de praxi, que ja no era l'eina de control econòmic dissenyada de bon començament, sinó una nosa antidemocràtica que impedia aspirar a la presidència al 99% de la massa social, no mereixia gaudir de cap continuïtat, òbviament. Més enllà de la jugada d'estratègia política que reporta un triomf per a Joan Laporta, tampoc no sabem què significarà a efectes pràctics en la marxa de l'entitat. Per exemple, si encara que té tot el dret a quedar-s’hi, tal com va avalar l’Assemblea de l’octubre passat, provocarà la sortida immediata d'Eduard Romeu com a vicepresident econòmic en cas que el grup Audax tregui els 30 milions que, en concepte d'avals, hi havia dipositat. També els avals i la seva revisió mereixen explicacions i informacions detallades del que representarà la novetat per al Club.
Qualsevol crisi implica una oportunitat i la pitjor situació econòmica del club en més d'un segle d'història bé s'ho val per tal de capgirar l'actual panorama
Tornant als crèdits i sense voluntat d'estendre'ns gaire en un tema d'infinites lectures, ens sorprèn que mai no s'hagi sospesat de veritat la possibilitat que fos el mateix soci, o una acció oberta a tot el barcelonisme (el club sempre ha presumit de tenir 400 milions de seguidors arreu del món, fent quatre números es pot veure el potencial d’això), qui exercís com a creditor. En campanya electoral, la candidatura de Joan Laporta va parlar d'uns bons que van desaparèixer ràpidament d'escena en convertir-se en notícia per la poca preparació de l'argument i la rèplica pública, només encuriosida, que va generar.
Aquest referèndum del 19-D representa tot un desafiament pensant des de les obligacions del soci. Feta la pertinent reflexió sobre la importància de la consulta, s'ha de mobilitzar i exigir informació suficient i contrastada. Si creu que no li arriba a les mans, millor abstenir-se de votar o fer-ho en contra perquè la quantitat a demanar és tan exagerada que provoca un lògic neguit. Màxim quan el Futbol Club Barcelona es troba ja en fallida econòmica i hagués presentat concurs de creditors, tal com ens han recordat els especialistes en els darrers mesos, si no fos per la seva particular naturalesa i el sector al qual dedica les seves activitats (sense oblidar tampoc la moratòria de concursos provocada per la pandèmia).
La consulta pel finançament del nou Espai Barça hauria d'anar incorporada – i llàstima del condicional – una profunda reflexió sobre el paper que ha de jugar en la marxa del club l'autèntic protagonista, cap altre que els seus socis. Si moltes vegades ens queixem i denunciem que el Més que un club s'hagi buidat del contingut original i distintiu per convertir-se en un simple lema de màrqueting, ara ens toca avisar sobre tan delicada situació, sobre la inconveniència de dipositar un xec en blanc en aquells gestors. No ens estendrem, però, com sempre passa en el futbol, s'endevina una gran correspondència amb les qüestions que ens preocupen com a societat. Des del sofà i la passivitat, des de la crítica i remugar al saló privat, no es poden canviar les coses, evidentment. I tampoc pitjant una tecla des de l'ordinador o el mòbil s'ha de despatxar com un tràmit el futur d'una entitat tan important en el cos social català com és el Barça. Abans de votar, la reflexió, l'exigència i l'obligació de no donar per bo tot el que ens arriba ni dir amén al poder amb una confiança absoluta que no pot resultar més arriscada.