Arrisca't, mostra els secrets del teu negoci

Són moltes les premisses que es poden acceptar dins el terreny de la comunicació corporativa. Allò que no es comunica no existeix. Menys és més. I tantes altres. Però, des del meu punt de vista, percebo que, en els darrers temps, els directors de comunicació (aquelles persones encarregades que la imatge que es projecti de la seva empresa sigui la més diàfana i eficient possible) estan apostant per obrir les portes, per ensenyar la cuina i comunicar amb naturalitat però des de dins. Mostrar els teus secrets i explicar, mentre et mous per cada racó de la teva entitat, allò que fas, com ho fas i amb quina gent ho fas.

Àlex Corretja no es cansa de mostrar a Instagram els recorreguts que fa per l'interior de cada torneig que comenta, i els seus seguidors no deixen d'agrair-li aquest esforç. El programa “Sálvame” fa temps que ensenya també els seus passadissos i les seves càmeres, i ara també ho fa “Encuentros Inesperados”, un dels últims programes estrenats per la Sexta, on hem vist com els convidats van arribant, es van saludant i els van col·locant els micròfons. La BBC, com a darrer exemple, també ha ensenyat el seu últim i recentment inaugurat plató. Quina empresa o quin dirigent no està disposat a pujar a aquest vaixell de frescor i espontaneïtat?

Com a consultor de comunicació no deixo d'insistir-hi: l'estratègia de mostrar la teva empresa per dins funciona. És una cosa que el públic agraeix pel fet que el contrari, “bunkeritzar-se” o simplement limitar-se a oferir rodes de premsa en una sala habilitada específicament per a aquesta tasca, comença a olorar antic, desfasat. I l'última cosa que un vol és que titllin la seva empresa de desfasada.

Ha arribat el moment de convidar tot el teu públic al backstage. Ha arribat el moment de fer alguna cosa comunicativament diferent. I arriscada

És cert que l'espectador o el client potencial sempre creurà que hi ha un punt d'impostura a l'hora d'ensenyar la cuina d'una entitat o que sospitarà que hi ha escenes eliminades i que algun despatx està més ordenat del normal quan entren les càmeres. Tenen dret a dubtar. És per això que, en la nostra intenció de fidelitzar o augmentar la nostra clientela, també hem d'acceptar que no som perfectes i que el nostre públic tampoc ho és, precisament. I tampoc vol que ho siguem: la malaptesa, les manies o les rareses són benvingudes.

Un altre dels hàndicaps a l'hora de llançar-se a comunicar des de dins és el risc que el resultat no sigui l'esperat. Mostraràs o comptaràs curiositats, facetes, angles o detalls fins ara desconeguts per al teu públic, i al final pot passar que més d'un receptor no comparteixi o entengui algun d'aquests ingredients. Però la raó d'aquest relatiu fracàs no és haver ensenyat els fonaments de la teva oficina, sinó el que hi havia darrere, el significat d’allò que estaves ensenyant. Encara costa d'entendre per què Jorge Lorenzo va llançar aquell vídeo de casa seva i ningú del seu equip va frenar la difusió d'aquelles imatges que només semblaven mostrar luxe, ostentació i, fins i tot, malbaratament. Si ensenyes una gran casa, has d'aconseguir que qui la vegi no deixi de sentir l'esforç amb què l'has aconseguit i no que s'enlluerni per la quantitat d'or i diamants amb què sembla que has aixecat la teva fortalesa inexpugnable. O, si més no, que pugui veure les bones intencions de tants metres quadrats. Però tampoc no es tracta d'anar-se'n a l'altre extrem, ja que el que és excessivament auster tampoc convenç. Qui no recorda l'interior de la nevera de Pablo Iglesias?

Finalment, escull bé el format. Vingui un mitjà de comunicació o facis un vídeo o fotografies de producció pròpia, has de fer una peça de qualitat (per comunicar bé cal invertir) i aquesta ha de ser revisada per tot el teu equip per evitar que es produeixin gols a porta pròpia. Però és bo arriscar-se i ensenyar. El què? Tot. Els camerinos. La sala de maquillatge. Les proves de so (actualment fa la impressió que un grup de música penja més reels dels seus assajos que dels seus concerts quan estan de gira). Preparant un cafè. La sala de reunions (en mànigues de camisa i sense americana). Les fotos que pengen al despatx. La furgoneta on es mou l'equip. Repassant notes o mostrant els nervis abans de sortir (com ens passa a tothom). Són les preses falses o el making of que tothom agraeix, però no han de tenir ni gesticulacions ni impostures. No ensenyis a algú en un gimnàs si no hi va mai, ja que es notarà, independentment de quan bona sigui la càmera que hagis contractat.

En definitiva, ens hem de llançar a mostrar el nostre costat més natural, el menys sobri i el menys conegut fins ara. De petits hauríem pagat perquè ens deixessin donar una ullada a la sala de professors de la nostra escola, i ara que som adults volem conèixer per dins com és aquesta persona o com és aquesta empresa de la qual fa anys que sentim a parlar i veiem com és… des de fora . Ha arribat el moment de convidar tot el teu públic al backstage. Ha arribat el moment de fer alguna cosa comunicativament diferent. I arriscada. Però, qui va dir que comunicar no comporta riscos?