Si el teu nou projecte digital no pot ser escalable amb un nivell de creixement exponencial, aleshores canvia de projecte. En fer aquesta recomanació, sovint es fa el silenci. El fred. Gel. Quan passa, no puc evitar recordar que el fred fou la darrera tecnologia que ens va permetre escalar perquè no ens l'agafàrem amb tanta fredor.
Per primer cop, la nostra producció de la terra podia arribar fins a les taules i cuines a llocs impensables sense el fred. Quant al mar, fins aleshores terra endins només menjaven fumats, bacallà, arengades o sèpia i calamar perquè els cefalòpodes aguantaven més. Arrebossar els calamars dissimulava que ja no eren gaire frescos, cosa que els feia mengívols un parell de dies més. Precisament d’aquesta estratègia venen els entrepans de calamars de Madrid, un lloc molt allunyat de la costa.
El fred també va revolucionar les llars i va perjudicar el comerç de proximitat. El frigorífic domèstic va permetre escalar la compra domèstica. Ja no calia fer la compra cada dia, a peu i a les botigues de queviures del barri, que rebien els productes frescos de pagesos, pescadors i ramaders de la zona que pescaven, collien, mataven i munyien a poc a poc. El transport era lent. Sovint els productors eren també els botiguers i placers del barri. L’escalabilitat era només per a una part petita dels aliments: els que es poguessin assecar, fumar o fer-ne salaó.
Els avantatges d'escalar una tecnologia eren clarament superiors als inconvenients, que es basaven en la desaparició d'algunes zones tradicionals de confort
La sal era la tecnologia escalable anterior al fred. No és debades que els romans en diguessin "salari", del sou. Una muntanya de sal va convertir a la vila de Cardona en un dels indrets clau en el desenvolupament històric i social de Catalunya; tant que fou la darrera a rendir-se el 1714. Firmaren les capitulacions per empatia amb Barcelona, però no pas per falta de capacitat d'oferir resistència. Podem dir que la família Cardona va escalar, perquè arribaren a tenir jurisdicció sobre un 6% del territori equivalent de Catalunya: 30 viles, 25 castells, 272 llocs, quatre ports marítims i una moneda pròpia, la cardonina. Les tecnologies escalables sempre han tingut molt de poder i rellevància.
Els avantatges d’escalar eren clarament superiors als inconvenients. De fet, la majoria d’inconvenients es basaven en la desaparició d’algunes zones tradicionals de confort i en com sempre s’havien fet les coses.
És veritat que la fruita acabada de collir tenia un altre sabor, el peix que arribava amb les barques tenia una altra qualitat i les matances del porc eren una festa, però també és veritat que no tothom hi tenia accés. En realitat hi havia molta misèria.
Els frigorífics i l'esperança de vida
Sovint veig reflexions contemporànies, fruit de pensament desideratiu, que em recorden un relat del llibre The Rational Optimist. L’autor, Matt Ridley, diu que solem pensar que abans vivíem millor, però que no és pas així. Ho il·lustra descrivint una escena. La resumeixo.
Any 1800, a un lloc qualsevol de l’Europa Occidental o Amèrica, una família és al voltant de la llar de foc dins una casa senzilla de pagès. El pare llegeix en veu alta la Bíblia mentre la mare prepara un guisat. Una de les germanes consola el nadó. El germà gran aboca aigua a les tasses de terrissa de la taula i la germana gran alimenta el cavall a l’estable. Tot és tranquil, silenciós. Per la finestra, senten un ocell que canta.
L'esperança de vida en néixer a la dècada del 1920 era de 38 anys; només 50 anys després, quan gairebé tothom tenia nevera, l'esperança de vida era de 73 anys
A continuació, Ridley aprofundeix en la realitat.
El pare atura de llegir per mor d’una tos bronquítica que acabarà en mort per pneumònia als 53 anys -el foc de llenya no l’haurà ajudat gaire. Té sort perquè són una família benestant; fins i tot sap llegir. La majoria de veïns no arribaran als 40. El nadó morirà de la verola que el fa plorar. La germana aviat celebrarà un casament concertat amb un marit borratxo. L’aigua de les tasses té gust de les vaques que beuen del rierol. Mengen amb culleres de fusta a bols de fusta i la il·luminació és de la llar de foc, perquè les espelmes són massa cares. La mare pateix la tortura d’un mal de queixal crònic. Ningú de la família no ha vist mai una obra de teatre, ni ha pintat un quadre ni ha sentit un piano. L’escola consisteix en uns quants anys de llatí, avorrit, que ensenya un fanàtic estricte a la vicaria. El pare va visitar la ciutat una vegada, però li va costar una setmana de sou. La resta mai no ha viatjat a més de 15 quilòmetres de casa. Cada filla té dos vestits de llana, dues camises de lli i un parell de sabates. La jaqueta del pare li va costar un mes de salari i ja està infestada de polls. Els fills dormen plegats sobre matalassos de palla a terra. Pel que fa a l’ocell que canta fora, el nen demà el caçarà i se’l menjarà.
L’esperança de vida en néixer a la dècada del 1920 era de 38 anys. Parlo dels anys 20 del segle passat perquè fou quan, per primer cop, vàrem poder comprar frigorífics elèctrics. Doncs bé; només 50 anys després, a la dècada del 1970, quan gairebé tothom tenia nevera, l’esperança de vida era de 73 anys, segons els anuaris estadístics de Barcelona (Ajuntament de Barcelona).
En només 50 anys gairebé doblàrem una esperança de vida que avançava ben a poc a poc. Ridley, al seu llibre, diu que el 1800 no arribava als 40 a Europa Occidental i Amèrica; en realitat eren 34 a Europa. Abans, en l’era romana era de 28. El 1920, n’aconseguirem només 10 anys més a Barcelona. Sí, ben a poc a poc.
Un mercat comú
El fred fou un dels motius perquè augmentés com mai l’esperança de vida, però n’hi havia altres, clar -tota l’estona parlo de tecnologia. L’electricitat també va tenir molt de pes. Les noves tecnologies del moment varen servir per aconseguir més recerca i innovació que mai.
L’escalabilitat del fred va fer tancar molts de negocis, però també en va obrir. El ritme i l’escala eren prou diferents. Per exemple, la competència entre productors de fruita anava molt més lluny de l’àmbit de la Terra Ferma, i els pagesos francesos trabucaven camions carregats de préssecs de vinya lleidatans. Per defensar els nostres productes del camp escalables gràcies al fred, va fer falta ingressar a la Unió Europea. Aleshores en dèiem la Comunitat Econòmica Europea, perquè el Tractat de Roma anava, sobretot, d’aconseguir que els membres poguessin escalar a un mercat comú.
La tecnologia digital ho pot fer escalable gairebé tot, perquè tot el que pugui ser software ho serà
Ho vàrem fer prou bé, amb el fred. Tant, que ens hi hem quedat. Fins aquí han arribat les nostres habilitats en tecnologies escalables. A partir del fred, el nostre talent per escalar s’ha acabat en sec.
La digital és la següent tecnologia escalable després de la sal i el fred. Tant la sal com el fred varen fer escalable el sector primari, però la tecnologia digital ho pot fer escalable gairebé tot, perquè tot el que pugui ser software ho serà. A més, podem escalar a ritme exponencial.
Oblideu les regles de tres
Quan escalàvem amb el fred, podíem fer regles de tres per calcular el creixement: “Si amb un frigorífic industrial puc vendre’n 10, amb cinc frigorífics podré vendre’n 50”. En exponencial -que és l’escalabilitat que té la tecnologia digital- el resultat és un altre: si amb un en vens 10, amb cinc en vendràs 160, però amb 11 seran 320. A més, sense augmentar els costos fixos amb regles de tres.
Oblideu les regles de tres, si us plau.
Quan explico que cal posar-s’hi, perquè si no ho farà algú altre i no tindrem gaire futur, la majoria reacciona amb fredor, i tots plegats quedem glaçats. L’argument sol ser que per què seguir aquest ritme. Troben que anem tan de pressa que costa de pair; que massa gent quedarà fora. Diuen que si les revolucions industrials anteriors duraren dècades, ara també haurien d’anar al mateix ritme o ens perdrem.
Glaçat, em demano si aquests personatges haurien volgut que la vacuna contra la covid-19 hagués necessitat més de 10 anys, que era el temps tradicional, en comptes dels vuit mesos que hem necessitat per aconseguir-la. La velocitat rècord ha estat possible gràcies a l’escalabilitat exponencial de la tecnologia digital. A sobre, ha massificat una nova tecnologia, basada en mRNA, que també s’espera que escali exponencialment per ser un remei per a més malalties greus.
Quan doblem l’esperança de vida en només 20 anys i no 50, com va passar a partir del fred domèstic del 1920, també es queixaran del ritme accelerat que porta la tecnologia digital? Els qui no el vulguin, preferiran morir-se més aviat?
La velocitat rècord de la vacuna de la covid-19 ha estat possible gràcies a l'escalabilitat exponencial de la tecnologia digital
El desembre del 2020, Eric D. Green, director del National Human Genome Research Institute, parlava de les tecnologies exponencials i la medicina. Green les coneix bé perquè va formar part del Human Genome Project, del 1990, que consistia a seqüenciar el genoma humà en 15 anys. Quan havien passat la meitat del projecte, el 1998, només tenien seqüenciat un 1%. Els hi deien que ho deixessin córrer abans que no fos massa tard i car. Al ritme que anaven, semblava prou clar que no acabarien el 2005. El fracàs estava claríssim, deien. Era gent que feia regles de tres. Ray Kurzweil, que pensa en exponencial, va dir que anaven a bon ritme. El projecte va continuar perquè Kurzweil no feia regles de tres. Acabaren el 2002. Els hi varen sobrar tres anys; l’escalabilitat digital té aquestes coses. Gràcies al fet que tenim el genoma humà seqüenciat des del 2002, sumat als avanços exponencials digitals des d’aleshores, 18 anys després, el 2020, en només vuit mesos hem aconseguit una vacuna per aturar una pandèmia mundial.
Què hauríem d’haver fet en aquest cas, segons la doctrina dels qui troben que anem massa ràpid? Esperar el mínim de 10 anys de tota la vida per aconseguir una vacuna? I patir onada rere onada de covid-19 fins el 2031. La de pasqua, la de Sant Joan, la de l’estiu, la dels primers freds, que revifa amb la de Nadal. Així hauríem seguit el ritme amb el qual es feien les coses a les anteriors revolucions industrials, un ritme que feia que menys gent quedés fora perquè, clar, ara no tothom pot saber de tecnologia. Però es pot vacunar. I potser tothom voldria que els seus fills menors doblessin l’esperança de vida. Ells sí que en sabran, de tecnologia digital.
I tant!
Talment com avui la majoria sabem llegir.
És la vida; és l’evolució.
Tots tenen frigorífic a casa, els qui el 1940 potser haurien demanat el fre de l’escalabilitat del fred amb els mateixos arguments que avui demanen el fre de l’escalabilitat digital
Eric D. Green deia, a l’entrevista per a la revista Wired del desembre del 2020, que "la ciència ha avançat molt més ràpid que la nostra capacitat per planificar algunes d’aquestes coses [referint-se a la necessitat de ser més digitals], fins i tot en un lloc com l'NIH (National Institutes of Health). Si pogués agitar una vareta màgica i reorganitzar l'NIH avui, hi hauria un institut líder en ciència de dades. Ara mateix, no en tenim cap". No saben què fer amb tantes dades que podrien fer servir per augmentar la nostra salut. Potser li diem a Green que ens n’oblidem, car molts metges no poden ser tecnòlegs digitals i quedarien fora? Que la doblin uns altres, l’esperança de vida. Sí, els qui vinguin després d’haver mort tots nosaltres. Ja s’ho trobaran, tot aquest enrenou de les dades.
Meh!
Intento imaginar-los traslladats al 1940, als qui avui demanen posar fre a l’escalabilitat digital. Quan després de les guerres la tecnologia del fred agafava volada, predicarien que cal posar límits als frigorífics, perquè el fred està deixant fora molts pagesos i comerços de barri? Que per treballar amb la maquinària que permet escalar, cal aprendre coses que mai abans no s’havien vist, i que no tothom podrà fer-ho perquè fins el 1940, un 30% de la població era analfabeta. Si tot plegat significa viure 20 anys menys, què hi farem; ha estat així milers d’anys i no ha passat res.
Tots tenen frigorífic a casa, els qui el 1940 potser haurien demanat el fre de l’escalabilitat del fred amb els mateixos arguments que avui demanen el fre de l’escalabilitat digital. Avui no gosen pas obrir cap campanya d'"apaga la nevera" per recuperar el comerç de barri, els cultius, ramats i pescadors de quilòmetre zero, perquè ningú no els hi compraria la idea. L’alimentació és a un mercat d’escala que no tornarà enrere perquè és la vida i l’evolució. Mentrestant, tenen la mateixa tàctica amb el digital. I tal dia farà un any.
Aplaudeixen que bastin només vuit mesos per aconseguir vacunes contra la covid-19, però que aquesta mateixa potència i velocitat no toqui el seu negoci tradicional ni cap altre del seu entorn. Consultors que no volen deixar glaçats els clients dient-los que han de ser digitals i escalar en exponencial si no volen tancar abans del 2031, l’any que hauríem viscut les darreres onades de la covid-19 després d’haver aconseguit la vacuna pel mètode tradicional. El seu món em recorda la història de Matt Ridley abans d’aprofundir sobre la realitat d’una família que era al voltant de la llar de foc dins una casa senzilla de pagès l’any 1800.
Molts dels que avui demanen recuperar el ritme del segle passat, si passés no serien pas vius per dir-ho: tenen més de 40 anys. Són un oxímoron de l’estil "oposició lleial".