Davant la situació dramàtica del canvi climàtic, no ens queda un altre que actuar. Però la forma de fer-ho o, gairebé més important, la nostra actitud a l’hora d’afrontar-ho, determinarà l’eficàcia i l’èxit del propòsit. Sota aquest plantejament han debatut el científic, escriptor i divulgador, Javier Cacho, i el periodista i científic, Manuel Toharia. En un cara a cara organitzat per Cornellà Creació, han apostat per posar fil a l’agulla per resoldre la crisi mediambiental, però sense deixar de banda que el desenvolupament econòmic, necessari malgrat els seus impactes negatius, ha permès cotes de benestar inimaginables fa només un segle.
Javier Cacho, membre de la primera Expedició Científica Espanyola a l’Antàrtida, on va tornar set vegades més, tres d’elles com a cap de la base antàrtica, mostra la seva preocupació per la percepció que es té sobre l’evolució de la humanitat, especialment entre els joves. “En una enquesta recent, publicada al The New York Times amb dades de The Lancet, la meitat de les persones d’entre 18 i 24 anys creu que tot està perdut”. Cacho és l’únic espanyol que, per decisió de la màxima autoritat internacional de recerca a l’Antàrtida, té una illa amb el seu nom a l’Antàrtida: Cacho Island. Per fer front “als missatges d’alarma i passivitat de què tot està perdut i no val la pena fer res”, el divulgador proposa lluitar per un benestar sostenible. “Hem de reduir l’actual per continuar tenint-lo”.
Cacho: “No resulta revertir 200 anys de desenvolupament intens de la societat de consum, però tampoc ens hem d’entregar a un entorn fatalista”
La pandèmia ha evidenciat el caràcter crític de la lluita contra el canvi climàtic i ha posat sobre la taula situacions d’incertesa i fragilitat. Amb aquesta constatació, Javier Cacho insta a “practicar accions que no siguin el simple egoisme de mirar-nos el melic i conreïn la generositat”. Si la perseguim, creu que aquesta, porta associada una satisfacció genètica, necessària per fomentar-la a les escoles. “No resulta revertir 200 anys de desenvolupament intens de la societat de consum, però tampoc ens hem d’entregar a un entorn fatalista”.
L’exemple de l’Antàrtida
Com a exemple de quina ha de ser la nostra postura en un context de restriccions i limitacions de determinades matèries primeres, Javier Cacho recorda algunes de les seves estades a l’Antàrtida. “En 20 dies, se’ns van acabar les fruites i verdures i vam haver de sobreviure a base de llaunes de conserva”. En aquesta línia, advoca per efectuar sacrificis individuals per assolir un bé comú: millorar la vida natural. A l’hora de conscienciar la població, el divulgador desterra els decàlegs o les prohibicions. “Hem de buscar les motivacions positives”. Conduir a poc a poc disminueix la despesa de combustible i permet gaudir del paisatge. Amb aquesta recomanació, Cacho veu una motivació per aconsellar reduir les emissions d’un vehicle.
Tot i que admet que convèncer les grans corporacions que s’apuntin a la croada per combatre el canvi climàtic es pot fer a través de la butxaca i les mesures econòmiques, Cacho insisteix a motivar el ciutadà perquè es cregui, interioritzi i assumeixi d’una forma motivadora aquest repte. Petites accions o inversions permeten apropar-se a l’objectiu d’un món millor. És el missatge esperançador que ha compartit Javier Cacho.
La utopia dels combustibles fòssils
Vivim més i millor que mai a costa que tres quartes parts de la humanitat ho facin pitjor que nosaltres. Agafant aquesta premissa, el periodista i divulgador científic Manuel Toharia reivindica prendre consciència que aquest creixement porta implícit un impacte negatiu al medi ambient. Toharia, director científic de La Ciudad de las Artes y Las Ciencias de València entre 2001 i 2015 i president de l’Asociación Española de Comunicación Cienfífica entre 2003 i 2010, admet la possibilitat de modificar certs comportaments, però sense impulsar utopies com que és assumible prescindir del 80% del consum de combustibles fòssils a curt termini.
Toharia: “La utopia de reduir la dependència dels combustibles fòssils xoca amb la realitat”
Per Toharia, resulta igual de catastrofista el missatge de qui nega la situació ambiental que qui comparteix un discurs basat en els canvis ràpids i positius. “El desenvolupament industrial mitjançant les fonts d’energia ha ofert un èxit bàrbar, però deixa el reguer d’un impacte inassolible. És un preu massa car per viure bé”. Davant les grans arengues, el periodista i divulgador contraposa “el coneixement científic que ens ha de conduir de manera racional a solucions parcials, així i tot efectives perquè no empitjori la realitat”.
Amb trajectòries diferents, Javier Cacho i Manuel Toharia coincideixen en la tesi que els nous sabers tècnics facilitaran la capacitat d’emprendre i d’actuar localment per influir globalment. Durant el seu cara a cara al fòrum de Cornellà Creació, van assenyalar determinades certeses, que ens poden orientar al camí de millora de l’entorn natural. A partir d’ara, segons les seves receptes, s’han de tenir en compte els aspectes ambientals, l’eficiència en l’ús dels recursos i evitar el desaprofitament de les produccions no renovables.
Debilitats i dependències energètiques
La invasió de Rússia a Ucraïna ha despullat les debilitats i les dependències energètiques. Abans, les esperances es posaven a reduir el consum de combustibles fòssils, que representen el 81% del global. Ara, amb la utilització estratègica russa dels carburants, els països de la Unió Europea (UE) estan incrementant la producció de gas. “La utopia de reduir la dependència dels combustibles fòssils xoca amb la realitat”. Toharia que, igual que Cacho, està especialitzat en el coneixement científic, aporta una possible solució tècnica: aplicar l’eficiència energètica, en el qual s’obté el mateix volum, però es requereix un consum menor.
Per convèncer els joves, que són els responsables de liderar aquest canvi de paradigma cap a un nou model energètic, Javier Cacho i Manuel Toharia apunten a la necessitat de modificar la forma de comunicar-se amb el col·lectiu. “El món ha canviat, però tenim la capacitat d’impactar sobre l’entorn que ens envolta i del que depenem”. Ni pessimisme ni optimisme. Realisme.