I vosaltres què fèieu l'11 de setembre a Nova York durant l'atemptat? Aquesta ha sigut la primera pregunta que he fet a vuit testimonis que van viure de primera mà un dia que durarà anys. Quina paraula us va venir al cap en assabentar-vos de tot el que estava passant? Què creieu que ha canviat 20 anys després arran de l'11S? Dues preguntes i moltes respostes per recordar.
1. Anna Domingo Tomas, estudiant de màster i executiva de màrqueting
Resident a Nova York, en trànsit a Boston per estudiar un màster. Em va enxampar a Barcelona per una celebració familiar.
Paraules: guerra i ficció
Jo havia pres la decisió d'anar a treballar i estudiar als Estats Units molt abans de l'11S -que per a mi sempre serà el 9/11. Vaig triar els EUA com a destí que em permetia créixer en educació i professionalment. A mi, l’atac a la terra que vaig triar com la meva nova llar, em va pujar un patriotisme americà accentuat amb empatia i agraïment a una terra que m’ha ofert moltíssim i a la qual li estic molt agraïda, una terra que valora l’esforç i treball. Vaig haver d’agafar un vol pocs dies després de l'11S, per tornar a casa meva als EUA. Els aeroports i vols als EUA tenien un silenci sepulcral; tots miràvem tothom buscant un indici, però volava a NYC, a la llar que vaig triar i m’ha adoptat.
2. Elisabeth de Morentin, dissenyadora d’experiències
En aquells moments vivia y treballava al barri del Soho, a 10 minuts caminant del World Trade Center, on cada dimarts a la planta 107 anava a l'afterwork dels europeus al Windows on the world.
Aquell dilluns no era a NYC; era a Tossa de Mar fent submarinisme. El dia 12, tenia el meu bitllet de tornada a Nova York. Vaig sortir de l'aigua sobre les 12:00 hores i mentre em treia tot l'equip, el telèfon no parava de sonar... La sorpresa va ser que els números eren dels EUA. Vaig agafar una de les trucades i era una amiga que vivia a l'Upper West Side, preguntant si estava bé. Després d'aquella trucada, la tranquil·litat va desaparèixer i el neguit va començar. No localitzava les meves companyes de pis i, evidentment, no vaig poder tornar a NYC el 12 de setembre.
Paraules: injustícia i por
M'he tornat molt més empàtica, no jutjo mai les reaccions de les persones sense entendre el perquè i el context. Els dos anys després de l'atemptat van ser molt durs, vivia al Soho i veia cada dia gent penjant cartells de persones desaparegudes. Molt, molt trist.
Reguant: "Vaig començar a fer un voluntariat a la Creu Roja com a 'first responder', vivint les pèrdues i la desesperació de les víctimes que havien sobreviscut i els seus familiars"
3. Mercè Reguant, traductora de les Nacions Unides
Soc traductora a les Nacions Unides i tornava a treballar després de passar uns dies de vacances a Barcelona. L'atemptat va passar quan volàvem. Vam aterrar a Barajas i jo estava desesperada perquè ningú ens deia el que havia passat. Van passar hores... Finalment quan vaig demanar quan sortíem cap a Nova York, dient que jo havia de treballar el dia següent, que volia una explicació, una hostessa em va dir: “No sabem si Nova York encara serà allà o existeix! Si us plau, tingui paciència”.
Per a mi, l'11S va començar el 16 de setembre, quan vaig tornar a Nova York i vaig començar a fer un voluntariat a la Creu Roja com a first responder (servei d'emergència), vivint les pèrdues i la desesperació de les víctimes que havien sobreviscut i els seus familiars: una experiència inigualable.
Paraules: explosió nuclear
Veig cada dia com un regal i tracto de gaudir cada moment que passa.
4. Rafel Saenz, executiu de publicitat i escriptor
El dia anterior (10 de setembre) vaig tornar a Nova York després de dues setmanes de vacances a Turquia, amb jet lag per decalatge horari. L'11 de setembre, a primera hora del matí, tenia hora per a una revisió oftalmològica. Quan va acabar la revisió, en sortir, la secretària estava escoltant la ràdio i ens va dir que un avió havia xocat amb una de les torres. No sabia si era un accident. Vaig agafar el metro i quan vaig arribar a l'oficina tenia molts missatges al contestador preguntant-me si estava bé.
Paraula: surrealista
5. Patricia Soley-Beltran, doctora en Sociologia i escriptora
Era a Nova York acompanyant una política catalana a les Nacions Unides per ajudar-la a gestionar l’estatus d’ONG de la International Network of Liberal Women. En el precís moment, estava prenent un bany. Tenia molt jet lag, m’havia llevat molt d’hora i havia descartat fer una volta per les Torres Bessones abans de començar la jornada laboral, per tal d’arribar a l'ONU ben descansada. Per reposar bé, vaig desconnectar el mòbil, el televisor i la ràdio. Ja al carrer, vaig adonar-me que tothom mirava al sud i no entenia per què, doncs no es veia res. Així que vaig preguntar a una parella que també miraven, què miraven. Aquells dos turistes suïssos m’ho van explicar i, tot i que el meu anglès ja era molt bo, els vaig demanar que ho repetissin per veure si ho havia entès bé. Costava de creure!
Alonso: "Al carrer, pujaven cotxes plens de cendra i es veia una gran fumera on eren les torres, que va durar setmanes; no hi havia taxis lliures i les xarxes mòbils estaven saturades"
No et ve només una paraula al cap. Un cop vistes les imatges al televisor d’un bar, vaig pensar que havia començat la Tercera Guerra Mundial i que m’havia enxampat a NY, la ciutat on passa tot. Em va agafar por, però també vaig pensar que no calia córrer: cap a on? No podíem saber si els altres avions segrestats ens caurien darrere o davant. Vaig pensar que si havia de morir, ho volia fer veient arbres i que volia anar al Central Park.
Paraula: vida. Suposo que si he de resumir en una paraula el que vaig sentir en tornar a sortir al carrer després de veure les imatges de destrucció al bar, la paraula seria vida, perquè lluïa el sol i feia calor i Central Park era viu i jo encara no era morta i tampoc en tenia ganes.
Vaig patir d'estrès posttraumàtic durant molts mesos i des de llavors soc molt més conscient del caos i l’horror que implica una guerra o un atemptat. Soc molt més empàtica.
6. Guillem Alonso, ballarí de claqué
Estava actuant durant un mes al New Victory Theatre amb l'espectacle La vida és ritme de la companyia Camut Band. Justament, ben d'hora al matí de l'11 de setembre, estàvem a punt d'actuar en un programa de televisió per promocionar l'espectacle. Ja havíem fet els assajos i proves de so i érem al camerino esperant per sortir. Al camerino hi havia un televisor on podíem anar seguint el programa, però es va interrompre l'emissió per mostrar la imatge del que estava passant a les Torres Bessones. Ja havia impactat un avió, i una estona després vam veure com impactava l'altre avió a l'altra torre. El programa ja no va continuar i vam marxar. Al carrer, pujaven cotxes plens de cendra i es veia una gran fumera on eren les torres, que va durar setmanes. No hi havia taxis lliures i les xarxes mòbils van estar saturades durant bastant temps. A poc a poc, vam anar tornant als apartaments i vam contactar amb la família. Vam tornar una setmana després al programa de televisió; el teatre va cancel·lar tres o quatre dies d'actuacions; i vam continuar.
Paraula: sorpresa
Més consciència del món polític i religiós. Les influències i conseqüències de la falta d'acceptació en les diferències entre cultures. I les reaccions desproporcionades dels Estats.
7. Carla Romagosa Manrique, executiva de perfums, nutricionista i divulgadora
Estava a punt de sortir de l'habitació al Hudson Hotel per anar a treballar (era a NY només durant aquella setmana) a les oficines de l'empresa multinacional de creació de fragàncies. Era la Fashion Week i jo tenia reunions amb alguns dissenyadors de moda. Quan estava a punt d'apagar el televisor amb les notícies de la CNN, vaig veure que havia xocat el primer avió. Vaig baixar a la recepció de l'hotel, per demanar si en sabien res mes i si es podia trobar un taxi. En aquell moment, es parlava d'un accident. Duia un telèfon tribanda, el primer que va existir i que permetia fer i rebre trucades des de i a altres continents. Llavors, em va trucar la meva mare des de Barcelona, també em parlava d'un accident. Seguint l'agenda que tenia prevista, vaig agafar un taxi fins a la feina, que era l'avinguda 13, al Meatpacking District, allà on va començar el cordó policial inicial. A la ràdio del taxi, vaig escoltar com havia xocat el segon avió.
Illa: "L'efecte va ser per a tots, per als que ho vàrem viure de prop i per als que no, doncs els atemptats varen canviar la nostra manera de viure; control, revisió i vigilància"
Paraula: estat de setge
Jo vaig ser conscient, des del primer moment, de poder viure aquella situació d'una manera molt privilegiada. Estava recolzada per una organització, no em va faltar res. Hi havia persones que havien perdut gent estimada, turistes que viatjaven amb un paquet tancat i se'ls havia ensorrat l'hotel i ja no tenien diners per a res més, per posar alguns exemples. Jo, en canvi, estava decidint amb el meu cap si marxàvem amb tren cap al Canadà o bé esperàvem i confiàvem que obrissin l'espai aeri per poder tornar a casa.
8. Cristina Illa, empresària
Estava en un taxi de camí al Nasdaq de Times Square. En baixar del taxi, vaig mirar a les pantalles gegants i vaig veure la paraula live i el segon avió entrar a la torre. No entenia res del que estava passant, però sí que vaig tenir sensació de perill. Vaig pujar novament al taxi, vaig anar a buscar la meva fila a l'escola i seguint les notícies a la ràdio del taxi, vàrem anar a casa.
Paraula: agressió
Penso que l'efecte va ser per a tots, per als que ho vàrem viure de prop i per als que no, doncs els atemptats varen canviar la nostra manera de viure. Control, revisió i vigilància a tots i a tot arreu, especialment en viatjar, però també en el nostre dia a dia, falta de privacitat, escrutini bancari...
8+1. Gemma Cernuda-Canelles, estudiant a Columbia i pionera de la comunicació en femení
Estava passant uns mesos a NYC, estudiant un curs a la University of Columbia. A les 8:45 hores d’aquell dimarts, estava sortint del meu apartament de Harlem per anar a córrer a Central Park i em va trucar el meu amic Michel des de Barcelona per saber si estava bé. Ho vaig saber per ell. Vaig sortir al carrer i tots els meus veïns (jo era l'única blanca de l'edifici) estaven amb els transistors, posant-se les mans al cap, plorant, totalment fora de si, sorpresos i bloquejats. Jo em vaig quedar immòbil. De cop no hi havia línia telefònica, ni internet. El cel era buit. Silenci sepulcral. Només sentíem els F16. Por, molta por.
Paraula: guerra
Jo soc mes conscient que de cop no hi ets i intento prendre decisions més valentes de l'aquí i l’ara. També em va agafar un sentiment molt de newyorker. Vaig estimar encara més aquesta ciutat increïble i la seva gent. Soc mes conscient i agraïda de la vida. Vaig començar la meva empresa al cap d’uns mesos. Sempre penso que jo hagués pogut ser a Wall Street, com altres vegades.