La catalana és una economia que se sustenta en les pimes, això ho sap tothom, però posem-hi xifres. Segons el Directori Central d’Empreses (DIRCE) del Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme (darreres dades disponibles, a gener del 2021), Catalunya lidera el rànquing en nombre de pimes, amb un 18,5% del total, per davant de la Comunitat de Madrid (16,2%), Andalusia (15,8%) i la Comunitat Valenciana (10,9%), totes quatre molt allunyades ja de la següent en la llista, Galícia (5,8%). Val a dir també que, des d’un punt de vista agregat i en termes estatals, les pimes de més de 50 treballadors (i fins a 249 empleats) només representen el 0,6% de la suma total d’empreses.
Fixem-nos en un altre aspecte. En termes comparatius, la República Federal Alemanya presenta una xifra d’exportació per càpita 2,9 cops superior a l’espanyola. I Àustria, amb els seus 8,9 milions d’habitants, exporta per càpita 2,8 vegades més que Espanya. Del conjunt d’aquests indicadors se’n pot extreure una reflexió sobre la dificultat per assolir una mida empresarial adequada que possibiliti escometre amb èxit els reptes que una dimensió reduïda no contribueix a propiciar, amb perjudicis ben evidents en termes de competitivitat individual i agregada.
Comptem a casa nostra amb empreses extraordinàries. Són fruit de l’esforç d’una família o d’un grup d’empresaris, però amb el transcurs del temps i per llei de vida els seus fundadors cedeixen les responsabilitats a altres generacions o venen a tercers, sovint inversors internacionals.
La fusió de l’empresa amb una altra del seu sector constitueix una de les opcions per donar continuïtat a l’activitat empresarial i, no cal dir-ho, per guanyar en grandària
Arribats a aquest moment, la fusió de l’empresa amb una altra del seu sector constitueix una de les opcions per donar continuïtat a l’activitat empresarial i, no cal dir-ho, per guanyar en grandària. Amb l’operació, dues o més societats mercantils s’integren en una única societat mitjançant la transmissió en bloc dels seus patrimonis o, de forma alternativa, l’absorció d’una o més societats per una altra de ja existent.
L’article 25 de la Llei 3/2009 sobre modificacions estructurals de les societats mercantils indica que “en les operacions de fusió el tipus de bescanvi de les accions, participacions o quotes de les societats participants ha d’establir-se sobre la base del valor real del seu patrimoni”. És a dir, la llei aporta mecanismes perquè cap accionista perdi els seus drets econòmics en la nova societat.
El dret comptable es configura com un segon pilar regulador en forma de normes de valoració del Pla General de Comptabilitat. En concret, ens referim a la 19 (Combinacions de negocis) y a la 21 (Operacions entre empreses del grup). I hi ha un tercer pilar regulador que acaba per compondre l’atractiu marc jurídic que facilita les fusions, és a dir, la Llei de l’Impost sobre Societats en l’anomenat règim especial de neutralitat fiscal, que permet un diferiment en la tributació de les possibles plusvàlues resultants en aquesta tipologia d’operacions. Un dels requisits per poder beneficiar-se d’aquest règim és que l’operació de reorganització es faci per motius econòmics vàlids que la justifiquin.
Al costat de tot això, és clau l’exercici de valoració de les empreses que es fusionen, però també la identificació de les plusvàlues latents, la quantificació de les economies d’escala, l’elaboració de projeccions del compte de pèrdues i guanys a diversos anys i la planificació de l’aconseguiment d’objectius estratègics (per exemple, l’obertura de filials a l’estranger).
Un dels beneficis de la fusió en una estratègia de creixement –i enfront de l’opció de l’adquisició o compra de empresas– és que no demana finançament inicial, el que sempre és important, sobretot si prenem en consideració l’alt nivell de descapitalització de les nostres pimes.
Si les empreses són, fet i fet, les dones i els homes que estructuren l’equip humà, caldria impulsar iniciatives dirigides a la formació internacional i al domini de llengües
És precís així mateix formalitzar l’equip directiu de la unitat empresarial fusionada i el rol dels accionistes, amb l’adequat protocol que cobreixi les necessitats de funcionament de l’empresa. Un punt a partir del qual sorgeix una llista d’aspectes a analitzar amb protocols a subscriure entre els diversos accionistes, que haurien d’abastar fins i tot la seva gradual sortida de la companyia i la valoració de les seves participacions.
Si les empreses són, fet i fet, les dones i els homes que estructuren l’equip humà, caldria impulsar iniciatives dirigides a la formació internacional i al domini de llengües. Tenim prestigioses universitats i escoles de negocis reconegudes a escala mundial que poden formar els empresaris i executius que faran créixer les nostres empreses i que les arrencaran en el pas de la internacionalització. En definitiva, fusionem?