En aquests darrers anys, segurament no més enllà d’una dècada, a les empreses i sobretot als seus gestors els ha aparegut un enemic del tot inesperat que s’entesta a complicar-los la vida. Moltes grans empreses al llarg de la seva trajectòria secular han dedicat els seus esforços a enfrontar-se als seus rivals de sector per intentar esgarrapar quota de mercat i ara resulta que es troben amb un enemic diferent. Estem parlant dels fons activistes o, el que és el mateix, fons d’inversió que compren participacions importants a firmes cotitzades i que no es conformen a cobrar el dividend anual, sinó que pretenen influir en la gestió de la companyia comprada per tal de decantar-la cap als seus interessos.
D’entrada, no hauria semblat malament que aquell qui ha invertit uns diners en un negoci pugui dir la seva, el problema ve quan els qui pretenen influir no tenen coneixement del negoci i només es mouen per patrons financers. El nom que dona títol a aquest article, jacint dels boscos, fa referència a una planta que produeix una flor de color blau en forma de campaneta i que en anglès es diu “bluebell”. Aquest és precisament el nom del fons d’inversió que recentment ha adquirit un percentatge rellevant de la làctia Danone i que està creant molts problemes al seu primer executiu, el francès Emmanuel Faber.
"Fons activistes o fons d’inversió que compren participacions importants a firmes cotitzades i que no es conformen a cobrar el dividend anual, sinó que pretenen influir en la gestió de la companyia comprada"
Anem a pams. Bluebell Partners Capital és un fons d’inversió fundat el maig de 2019 i establert a Londres. Els seus caps visibles són Francesco Trapani (un economista napolità que pertany a la família dels fundadors de la firma de luxe Bulgari), Marco Taricco (procedent de JP Morgan i amb passat a Morgan Stanley i Goldman Sachs) i Giuseppe Bivona (Goldman Sachs, Lehman Brothers, Morgan Stanley i McKinsey). Quan el 2011 els Bulgari va decidir vendre la seva ensenya a la multinacional francesa LVMH per 4.300 milions d’euros el primer executiu de la firma era precisament Trapani, que tres anys més tard va abandonar la companyia.
El salt a la fama de Bluebell Partners Capital ha vingut com a conseqüència de l’adquisició que comentàvem d’un paquet important d’accions de Danone, que en tot cas no arriba al 5%, però que davant de la gran atomització del seu accionariat representa una posició d’influència (el màxim accionista, a banda de l’autocartera, és la firma Massachusetts Financial Services, que supera per poc el 3%; la resta no hi arriben). El primer que ha fet aquest fons d’inversió activista és demanar la destitució del primer executiu de Danone, Emmanuel Faber.
El motiu és que l’acció de Danone ha caigut molt durant la pandèmia, molt més que altres companyies rivals i a aquest tipus de fons només els interessa allò que anomenen “crear valor per a l’accionista” i, si pot ser, a curt termini. És del tot segur que ni Trapani, ni Taricco ni Bivona tenen ni idea de fer iogurts o de tractar amb productors de llet, però es permeten pressionar els executius de la companyia làctia a la recerca de més beneficis; no els convenç en absolut que Faber parli d’utilitat social, de pagar preus correctes als ramaders i de tenir salaris justos, això com d’un equilibri entre els beneficis d’avui i els de demà. Els fons activistes centrats en la rendibilitat a curt termini representen un perill per a empreses com Danone, que porta cent anys fent una gestió reeixida que els ha permès tenir una marca i uns productes àmpliament reconeguts pels consumidors.
El de la companyia francesa no és el primer cas en què un fons activista pretén determinar la gestió d’una empresa que ha demostrat amb escreix les seves capacitats per fer-se amb un lloc de preeminència al mercat. El 2018 un competidor de Danone, la companyia suïssa Nestlé, es va trobar amb el mateix problema quan el fons Third Point, del financer americà Daniel Loeb va pressionar amb totes les seves forces els executius de Nestlé perquè seguissin les seves directrius. La companyia suïssa és també una empresa amb un accionariat molt atomitzat, on el màxim accionista no arriba ni al 3% del capital (Vanguard, la gestora de fons de pensions). És per això que per a aquests grans fons d’inversió no resulta difícil prendre una posició d’influència.
"El primer que ha fet Bluebell Partners Capital és demanar la destitució del primer executiu de Danone, Emmanuel Faber"
En aquell moment, les crítiques de Third Point se centraven en dos aspectes, un era que, segons el seu criteri, els màxims executius de Nestlé no es movien prou de pressa a l’hora d’abandonar negocis poc rendibles i no estratègics, i l’altre era la necessitat de vendre la participació a la firma de cosmètics L’Oréal. Sens dubte, una visió purament financera d’un negoci que és més que cotitzacions a borsa i que amb la seva pervivència durant més d’un segle ha demostrat haver estat gestionat amb encert.
A casa nostra, el 2005 vam tenir un exemple semblant amb el cas Panrico-Apax. No és pas el mateix, perquè no es tractava de què un fons d’inversió agafés una posició rellevant a una gran companyia i la fes servir per doblegar els seus gestors, sinó que simplement va ser que la família Costafreda es va vendre el negoci al fons Apax. El paral·lelisme rau en el fet que els nous propietaris, amb una visió només financera i de curt termini, van prendre tota una sèrie de decisions que van provocar la pèrdua de valor de la companyia catalana, que tenia com a producte estrella els mítics Donuts.
Els 900 milions d’euros que el fons londinenc havia abonat als accionistes de Panrico (no només els Costafreda, sinó que també hi havia “la Caixa” i el Banc Sabadell, entre d’altres), es van evaporar al cap de cinc de anys quan la companyia va entrar en fallida i va ser entregada als bancs creditors. A partir d’aquest moment, Oaktree -un altre fons d’inversió- va adquirir la firma a preu de saldo a base d’injectar només 100 milions d’euros. Els financers d’Apax havien aconseguit dur a la insolvència una empresa de prestigi que abans de la seva entrada facturava gairebé 500 milions i tenia beneficis.
"El 2005 vam tenir un exemple semblant amb el cas Panrico. La família Costafreda es va vendre el negoci al fons Apax i els nous propietaris van provocar la pèrdua de valor de la companyia catalana"
Després de tot un seguit de decisions errònies, en només set anys havia passat a facturar poc més de la meitat i acumulava pèrdues per més de 600 milions. Per tancar el cercle, el 2015 la multinacional Bimbo va comprar Panrico per 189 milions, fent que Oaktree tingués uns beneficis considerables. En resum, una experiència, tot plegat, que va demostrar que els financers no saben fer donuts.
La realitat de tot el que hem vist és que existeix una amenaça latent a les empreses, com és la visió purament financera dels mercats, on el concepte llarg termini és una molèstia i no diguem ja les concepcions sostenibles dels negocis.