L’imperi darrere Vips

L'èxit i el fracàs del model Vips de fast food a la cultura de Madrid i Barcelona

La cadena de restauració de VIPS. | EP La cadena de restauració de VIPS. | EP

Sovint hi ha productes que tenen gran èxit a alguns llocs i, en canvi, no acaben mai d’arrelar a d’altres indrets. Un cas paradigmàtic d’aquest fet són els establiments de restauració Vips, que combinen un fast food de certa qualitat amb la venda de llibres i revistes. A Barcelona, van ser vist i no vist -només en queda un, el del centre comercial La Maquinista-, mentre que a Madrid formen part ja de la cultura popular després de dècades de presència. Aquests dies han estat notícia per la dràstica política de tancaments que practicarà el propietari de la cadena, que també controla l’ensenya Domino’s, especialitzada en pizzes. Ni més ni menys que 28 restaurants baixaran la persiana, després d’una caiguda de les vendes del 35% provocada per la pandèmia. Però les marques que controla aquest grup van molt més enllà de les dues citades: també formen part del conglomerat altres establiments ben coneguts com Foster’s Hollywood, Ginos i Starbucks, i fins fa pocs dies, Cañas y Tapas. Només a Europa, la facturació supera els 1.000 milions d’euros.

Qui hi ha darrere d’aquesta panòplia de marques tan conegudes? Doncs qui controla tot això és un grup mexicà anomenat Alsea, propietat de la família Torrado (tenen un 34% del capital), liderat per Alberto Torrado Martínez, de 57 anys d’edat. A nivell mundial, el portafolis de marques de restauració que posseeix aquesta multinacional seria l’enveja de qualsevol grup del sector. A banda de les ensenyes ja esmentades, també són titulars de Burger King i de diverses línies de menjar mexicà, italià i oriental. L’origen de l’imperi familiar és ben modest, perquè els germans Torrado van obrir una franquícia de Domino’s Pizza fa 30 anys i es van dedicar a repartir el producte ells mateixos amb motocicleta. En aquestes tres dècades, aquella única franquícia s’ha transformat en un conglomerat de més de 4.400 restaurants repartits principalment per Europa i l'Amèrica Llatina. Avui dia, Alberto Torrado és la fortuna número 32 de Mèxic.

Però de totes les marques que el grup Alsea explota, n’hi ha una amb història pròpia i és, precisament, Vips, amb la que començàvem aquest relat. Pertany al grup Alsea des de fa poc, el 2018, quan el seu propietari i fundador, Plácido Arango, la va vendre per 500 milions d’euros. Prèviament, just abans de la crisi, se n’havia venut una part del capital (entre el 20% i el 30%) al banc d’inversió Goldman Sachs. L’origen de la firma l’hem d’anar a buscar a l’any 1969, quan un mexicà fill d’espanyols, Plácido Arango, va crear aquest model tan innovador de restaurant-llibreria. També va ser el fundador d’una de les cadenes de supermercats pioneres a Espanya, Aurrerá. Arrelats a Espanya, els Arango han tingut sempre molta vinculació al món cultural (especialment a la pintura) i fins i tot el fill de la nissaga, Paco Arango, va intentar triomfar en el món de la música com a cantant a finals dels 80. Amb el temps, va descobrir que resultaria molt més útil donant suport a les fundacions contra el càncer infantil que no pas gravant discos.

Vips pertany al grup Alsea des del 2018, quan el propietari i fundador, Plácido Arango, la va vendre per 500 milions d'euros

Un tercer protagonista del relat és el grup de restauració Zena, que va servir de pont als mexicans d'Alsea per tal d’entrar a Espanya. L’origen de Zena és molt llunyà en el temps, perquè els seus orígens es remunten a la cadena de cafeteries California, establerta el 1943 i que anys després seria protagonista d’un fet tràgic. El 26 de maig de 1979, l’establiment California del carrer Goya, a Madrid, va quedar destruït per un atemptat terrorista reivindicat pels Grapo. El balanç va ser de nou morts i més de 60 ferits. Als primers anys 80, la cadena va aconseguir treballar sota la marca americana Burger King i això va ser l’embrió del seu futur creixement. El 2014, com dèiem, els mexicans d’Alsea van adquirir-ne el 72% del capital, d’una cadena que en aquells moments disposava de més de 400 restaurants i una facturació superior als 260 milions d’euros.

Tornant a l’inici de l’article, segurament seria motiu d’un estudi molt interessant la diferent percepció que aquest tipus de restauració (fast food, estètica americana, restaurants temàtics, etc.) desperta a Madrid i a Barcelona.

Més informació
El senyor Dimas i les seves cosines: les guerres d'El Corte Inglés
L’incident GameStop: els mercats contra-pronòstic
Avui et destaquem
El més llegit