Quan finalment vaig aconseguir una feina estable a la redacció de El Correo Catalán (d’ara endavant Correu Català) vaig descobrir que el paradís era una planta diáfana plena de fum de tabac i aromes de cubata de mitja tarda, zenitalment il·luminada amb tubs fluorescents i poblada per alguns mites del periodisme. Entre ells, i destacant-hi sense pretensions, hi havia el llegendari Josep Martí Gómez, que llavors signava amb p. Era un paradís sense gairebé cap dona, però això ja s’aniria solucionant temps a venir.
Jo venia de fer d’advocat de pa sucat amb oli i havia vessat algunes llàgrimes secretes davant la dificultat d’assolir la feina somiada. Llavors Martí Gómez era un home madur, que em mirava amb un punt de compassió des d’un extrem de la llarga filera de taules arrenglerades de la secció de local. En Martí (tothom li deia així) era un vers lliure del periodisme i de la secció de local del Correu, governada llavors per una mena de compromesso storico entre en Pere Pascual Piqué (PPP), futur mossèn de l’Opus, i l’eurocomunista Rafael Pradas, futur regidor de l’ajuntament de Barcelona. Un pacte tàcit, a la manera d’en Peppone i Don Camillo, que donava bons resultats. Però a ell tots dos el deixaven tranquil.
Quan sentia les seves mirades al clatell, sabia que tots aquells col·legues es preguntaven d'on sortia, qui m’havia recomanat, quina ideologia tenia. Tots menys en Martí
Al seu voltant, Josep Francesc Valls, Santiago Vilanova, Toio Ribas, Jaume Fabre, Xavier Batalla, Antoni Plaja, Rafael Espinós, Teresa Berengueras i algunes altres estrelles emergents de l'ofici es buscaven un lloc al sol tan bé com podien. Màrius Carol, Alfred Rexach, Miguel Ángel Bastenier, Enric Bañeres, Albert Garrido, Enric González, Anna Galcerán, Laura Palmès, Josep Sanz, Lluís Sierra, Teresa Artigas, Miquel Farreras, Lola Cabrera, Rosa Marqueta i altres, serien fitxatges posteriors.
El primer nouvingut vaig ser jo. I quan sentia les seves mirades al clatell, sabia que tots aquells col·legues es preguntaven d'on sortia, qui m’havia recomanat, quina ideologia tenia. Tots menys en Martí. Ell venia de passar tot el matí i tal vegada la matinada fent cafès amb jutges, policies i delinqüents i tant se li’n fotia d’on venia o què pensava aquell melenut. La seva taula era el refugi on feia aterrar les informacions i emocions viscudes als jutjats i cafeteries modestes on havia escoltat tantes i tantes confidències. Allà feia la seva, llegia el que anaves publicant i esperava que t’hi acostessis i li comencessis a explicar la teva vida, com feia tothom.
En aquell racó, sota la protecció del mateix núvol, feia tertúlia amb els companys de sensibilitat social i generacional més propera: mossèn Josep Bigordà, rector de la parròquia del Pi; mossèn Casimir Martí, l’historiador i teòleg que arribaria a ser el primer director de l’Arxiu Nacional de Catalunya; Joan Anton Benach, el crític teatral de referència; i l’inefable Joan de Sagarra, tal vegada l'únic agnòstic de la colla, amb qui competia a l'hora de fer fum i prendre glops de whisky. La resta de nosaltres fèiem cada vespre un gintònic secretament adulterat amb ginebra de garrafa pel nostre inoblidable Sacarino, però en Martí, que no es va permetre mai cap luxe fora mida, sabia que hi ha coses amb les quals no s'hi pot jugar.
De tant en tant, la redacció es declarava en vaga, convocava assemblees interminables amb efectes semblants als de la vaga, o celebrava sorollosament tota mena d’aniversaris, sants i festes civils més o menys revolucionàries. Martí hi participava passivament i solidària, però sense prendre un protagonisme que sempre defugia. Les seves protestes eren personals i intransferibles. Capaç de passar-se dies i dies assegut a la taula sense escriure una sola ratlla ni xerrar amb ningú fins l'hora del tancament, assumint les possibles conseqüències de la seva actitud sense demanar res. Fins que arribava el pacte amb en PPP, o l’hora de la reconciliació amb el director Andreu Rosselló i el subdirector Wifredo Espina, i l’alleujament corresponent d’en Antoni Roma, l’altre subdirector, i del redactor en cap Josep Morera Falcó, que havien estat patint en silenci, per ell i pel diari, sense poder-hi fer gairebé res.
Em quedaré amb l’honor d’haver compartit amb en Martí companys i redacció durant uns quants anys i d'haver fet junts una entrevista memorable a Maurice Béjart
El mestratge d’en Martí s’exercia a través de l’exemple. Ell no volia donar lliçons a ningú. Era un home íntegre, honest, modest, que contrastava i ho qüestionava tot, que no es casava amb ningú més que amb la seva dona, fills i néts, que creia en Déu i en el periodisme de carrer, que és l'autèntic periodisme, i que empatitzava amb tothom, i sobretot amb els perdedors. Sabia que entre guanyar i perdre només hi ha un sospir i que quan la pilota pica contra la xarxa de tennis només l’atzar decideix de quin cantó acabarà caient. I perquè aquesta mena de match balls són els que finalment marquen la vida de tothom.
En altres articles d’alguns estimats companys trobareu descrita la seva trajectòria i el nom dels seus principals companys de viatge: Ràdio Barcelona, Correu Català, La Sala de los Pasos Perdidos, Mundo Diario, El Periódico, La Vanguardia, la corresponsalia a Londres, la revista Por Favor, la tertúlia La Lamentable de can Leopoldo, els seus amics lladres i policies, jutges i advocats, guanyadors i perdedors del gran match de la vida, a causa d’alguna jugada més o menys afortunada. D’aquell match ball incert, que en Martí es mirava amb tendresa continguda, somriure irònic i mirada encuriosida, sempre protegit pel núvol de fum blau que l'envoltava.
Jo, mentrestant, em quedaré amb l’honor d’haver compartit amb ell companys i redacció durant uns quants anys i d'haver fet junts una entrevista memorable a Maurice Béjart.
Descansi en pau, senyor periodista.