Baixar al carrer i veure que antics locals de botigues del barri s’han convertit en colmados regentats per estrangers s’ha convertit en un episodi habitual. Arran la crisi, el paisatge urbà ha mutat per albergar una quantitat important dels ja coneguts com a pakis, negocis de pakistanesos que la seva varietat de productes i amplis horaris facilita cobrir les emergències d’última hora dels veïns.
Aquest no és més que el resultat migratori de ciutadans d’arreu d’Àfrica i els països àrabs, com comenta la membre d’Economistes Sèniors del Col·legi d'Economistes de Catalunya Carlota Solé, en una sessió organitzada per l’entitat, sinó que és també la mostra de com concretament els pakistanesos tendeixen a pensar en l’emprenedoria: “Molts treballen per a tercers, però molts més assumeixen el risc que comporta l’aventura empresarial”. Aquesta comunitat representa el segon grup estranger a Barcelona i també el segon amb més habitants amb negoci propi.
Que la capital catalana sigui un dels pols principals de desenvolupament d’aquests comerços no és casual. És una zona urbana tradicionalment oberta a la immigració, ben posicionada geogràficament i amb moltes oportunitats pel que fa al desenvolupament de l’emprenedoria. Aquests elements, en combinació amb els efectes de la globalització i la crisi econòmica, segons la sociòloga i investigadora del Grup d'Estudis d'Immigració i Minories Ètniques (Gedime) de la UAB Berta Güell, són les causes de la proliferació de pakis a la ciutat. Especialment als barris del Raval sud, el Besòs Maresme i la Vila de Gràcia, on ha centrat el seu estudi. És als dos primers on es concentren els ciutadans pakistanesos a Barcelona, mentre que el Raval és on es troben més comerços d'aquesta ètnia.
La fruita i el saldo del mòbil, al ‘paki’
El perfil d’empresari és home d’entre 21 i 30 anys i sense experiència prèvia en l’àmbit més enllà del que han vist en negocis de familiars. Són emprenedors joves amb una formació de grau superior, que porten una mitjana d’entre 11 i 15 anys com a residents a Barcelona i que donen feina també pakistanesos, però amb edats que en pocs casos supera els 30 anys i els 6 anys de residència, el que mostra que un cop es té experiència, “es decanten per l’emprenedoria”.
Berta Güell, al centre, durant la presentació de l'estudi | A. Corón
L’alimentació i les telecomunicacions són la tipologia d'establiments preferits pels pakistanessos. Des del 2012, any quan es va assolir el màxim nombre de residents del país a Barcelona, el nombre de comerços no ha parat de créixer.
Les botigues d’alimentació representen el 33% del total de comerços recollits per la sociòloga en la seva investigació i es concentren a la Vila de Gràcia. “Buscant allunyar-se de la competència el màxim possible”, assenyala. Un 6% dels establiments són franquícies, amb Suma i Condis com a cadenes principals, i gran part dels comerços busquen proveïdors d’origen espanyol, mentre que pràcticament la seva totalitat és minorista.
Güell: “Els comerciants del carrer Sant Pau treballen a l’engròs i proveeixen altres empreses de la ciutat i d’Europa”
Una situació contrària a la del Raval sud, on ha centrat la investigació. “Concentra els negocis de telecomunicacions, que representa el 38% dels comerços estudiats, i estan sobretot al carrer Sant Pau”, comenta l’especialista. De fet, aquesta via és coneguda a tota Europa, afirma, “els seus comerciants treballen a l’engròs i proveeixen altres empreses de la ciutat i d’Europa”.
En tots dos barris els comerciants provenen en la seva majoria de la zona del Punjab, el que Güell entén com que l’ajuda entre pakistanesos és una de les causes que ha impulsat la proliferació dels establiments.
“Són negocis que sorgeixen fruit de la manca de relleu generacional dels establiments de barri que tanquen”
Davant la crítica creixent que ha sorgit respecte als pakis, la investigadora defensa que no són ells els qui treuen els locals als comerciants de sempre, sinó que ocupen espais buits: “Són negocis que sorgeixen fruit de la manca de relleu generacional dels establiments de barri que tanquen”. És a dir, són una conseqüència de falta de segona i terceres generacions, no la causa d’abaixar la persiana.
També són fruit d’un canvi de consum. “Avui tothom vol poder comprar a qualsevol hora i qualsevol dia. Ells saben que el seu marge de negoci està especialment en horaris en què els supermercats estan tancats, que seria de 21 hores a 23 hores, i en diumenge”, especifica la sociòloga, que afegeix tot seguit que el fet d’estar sota de casa i cobrir un segment tan necessari com l’alimentació els ajuda a mantenir-se dempeus.
Obrir la porta al mercat laboral
La dona, un col·lectiu que avui encara té dificultats per ser equiparada a l’home, té un plus de dificultats en el cas dels immigrants dels països àrabs. A diferència de les marroquines, comunitat que pren com a referència Güell, les dones pakistaneses tenen més facilitat per trobar feina amb aquest fenòmen. La proliferació de comerços de coneguts o amics d’altres amics són una via ajudar-les a incorporar-se al mercat laboral. “El fet de tenir un teixit empresarial fort i format per membres de la seva comunitat és un avantatge”, comenta, “malgrat que les condicions laborals són precàries”.
Fotografia: Artur Ribera
En aquests casos, les botigues de queviures o les franquícies de supermercats són l’opció preferida per a les dones. Ara, però, algunes entitats del tercer sector volen impulsar l’emprenedoria femenina a través de botigues de roba, especialment de vestits pakistanesos, un producte que difícilment troben a Barcelona.
Les relacions entre empleats i caps acostumen a ser jeràrquiques, siguin treballadors masculins o femenins, i sovint amb jornades excessivament llargues i sense festius. Tanmateix, continuen essent una font d’ingressos que no rebutgen.
Els treballadors de la construcció o l’hostaleria d’edat més avançada hi veuen l’oportunitat de deixar feines físicament més dures i amb la llibertat de ser el seu propi cap. D’altres, en canvi, l’obertura d’un negoci és la manera d’assegurar als fills i néts un futur lloc de treball a l’empresa familiar.
Una comunitat d’empresaris que avança
Malgrat que l’especialització en alimentació i telecomunicacions és clara, els últims anys s’ha començat a dibuixar una tendència cap a establiments més generalistes. Tal com apunta la investigadora del Gedime, l’increment de franquícies els ha obert el camí cap a la venda d’altres productes que han apropat els seus locals al comprador occidental. “Tenen la voluntat de captar ciutadans del barri de sempre i de crear negocis també sota marques conegudes”, justifica.
“Sempre que poden s’ajuden, però en alguns casos busquen créixer territorialment i sortir a altres barris o fora de Barcelona”
Tot plegat fa que la competència vagi a l’alça. Segons l’experta, la resposta dels pakistanesos sempre és la cooperació o l’expansió: “Sempre que poden s’ajuden, però en alguns casos també busquen créixer territorialment i sortir a altres barris o fora de Barcelona. Altres intenten diversificar, però el marge d’innovació és baix”.
El finançament també té el seu origen en la comunitat. El primer recurs són els familiars i coneguts de la xarxa, mentre que els diners institucionals i d’entitats bancàries estan en segon terme.