La guerra ucraïnesa i la crisi energètica que se’n deriva ha fet que la Unió Europea s'estigui replantejant la seva política d’aliances al sud del continent i, concretament, a Algèria, que, vés per on!, és un gran productor net de gas natural. Algèria, per la seva banda, també sembla interessada en convertir-se en soci preferent de l’enorme mercat europeu amb el que està unida des de fa dècades pel gasoducte del Magreb, que va des del Sàhara algerià fins al port d’Almeria, Zahara de los Atunes i des d’allà a Còrdova i tota la resta d’Europa.
Una part d’aquesta infraestructura, la que transita per Algèria fins a arribar al Marroc, du el nom del seu principal impulsor, el “capità d'empreses” Pere Duran Farell. Es tracta d’una impressionant obra civil, malauradament tancada des del passat mes d’octubre de 2021, quan va vèncer un contracte que no va ser renovat a causa de les males relacions diplomàtiques del Regne alauita del Marroc amb la República Democràtica i Popular d'Algèria. Un problema que el govern espanyol, amb el suport de la Unió Europea, està mirant de superar i que alguns coneixedors de la figura històrica d’en Duran diuen que “si ell hi fos, ja el tindríem solucionat”.
Un home renaixentista que odiava la prepotència
Duran va ser un home renaixentista, pràctic i utòpic alhora, catalanista universal, que odiava la prepotència i era tan capaç d’activar el diàleg Catalunya-Espanya com de presidir grans empreses com ara Catalana de Gas, Gas Natural o Hidroelèctrica de Catalunya, fundacions com la del Gran Teatre del Liceu i el Patronat de Museu d’Art Nacional de Catalunya o entitats acadèmiques de prestigi com el Consell Social de la Universitat Politècnica de Catalunya o el Capítol Espanyol del Club de Roma, a les que se sentia especialment vinculat.
Explica Pere Anton Fàbregas que del passat romà de Caldes i de la proximitat del bosc, és d’on probablement en Pere Duran Farell va adquirir l’afició per l’arqueologia
Nascut a Caldes de Montbui l'any 1921 en el si d'una família cristiana, catalanista i liberal, va haver de fugir del poble amb son pare en plena guerra civil per anar a refugiar-se en un terrabastall mig amagat a casa d’uns cosins del barri Gòtic de Barcelona que tenien un bar al carreró de la baixada de Sant Miquel, molt a prop de l’Ajuntament. L'avi, Pere Duran Plantada, havia estat assassinat per milicians de la FAI i Can Plantada, la finca familiar on Duran Farell havia passat els seus estius d’infantesa, havia estat requisada per uns rabassaires quan la família sortia just a temps per la porta del darrere i trobava refugi al bosc contigu.
Explica Pere Anton Fàbregas que del passat romà de Caldes i de la proximitat del bosc, és d’on probablement en Pere Duran Farell va adquirir l’afició per l’arqueologia i la curiositat pel regne vegetal que de gran l’havien de dur a finançar importants expedicions científiques i a conrear el més gran jardí privat de cactus del pais. De fet, explica l'autor, quan el jove Duran encara era un bon alumne internat als escolapis de Sabadell, ja havia reunit una petita col·lecció de figuretes romanes que havia anat trobant als voltants de Caldes i que va extraviar quan va haver de marxar a Barcelona.
Primers títols, primeres feines
Amb 15 anys Duran Farell ja era una persona inquieta que no va aguantar gaire temps amagat al bar dels cosins del que finalment va sortir, va fer un curset d’infermeria i va arribar a curar ferits del bombardeig feixista a la fàbrica de la Maquinista Terrestre i Marítima, aquella gran empresa que anys a venir acabaria presidint. Acabada la guerra i els estudis primaris, el jove Duran va haver d’anar a estudiar la carrera d’enginyer de camins, canals i ports a Madrid, ja que era allà on hi havia l’única escola oficial de tot l'Estat.
Pere Duran va obtenir el seu títol universitari l'any 1947, mentre treballava donant classes i fent tasques de torner, i tot seguit va trobar feina al grup del Banco Urquijo, cosa que el va convertir en el primer enginyer de camins que no buscava aixopluc professional a l'administració pública. Va ser des d’aquella posició com va començar a ocupar càrrecs de responsabilitat a Hidroelèctrica de Catalunya, La Maquinista Terrestre i Marítima i Catalana de Gas i Electricitat.
Hores d'ara, el seu primogènit Pere Duran Vall-dossera, a banda de vincular la seva memòria al gasoducte i al Club de Roma, assenyala tres anècdotes definidores del caràcter i la vida intensa del pare: el reconeixement tàcit del llavors sindicat clandestí Comissions Obreres, amb qui va pactar el final d’una vaga convocada justament a la Maquinista que ell presidia; el dinar entre Jordi Pujol, Felipe González i ell mateix a casa seva de Premià (Montserrat Vall-dossera, la seva dona, no va seure a taula); i el descobriment de la Dama de Baza, contemporània “andalusa” de la Dama d’Elx, una peça fonamental de l'arqueologia funerària del segle IV AC, que va culminar una altra de les seves grans passions culturals.
Reconstruint el passat; mirant sempre al futur
Duran Farell va ser un sociovergent avant la lettre que durant el franquisme estava convençut que les coses havien de canviar i que per aquest motiu, sense deixar de visitar el dictador quan no tenia més remei, va voler conèixer Santiago Carrillo o Josep Tarradellas quan vivien a l’exili, o a Abdelaziz Bouteflika quan encara era un combatent clandestí per la independència d'Algèria, un “terrorista” en llenguatge de la metròpoli parisina, que va ser tan odiat per la sinistra OAS (Organisation de l'Armée Secrète) com perseguit per l'exèrcit regular del general De Gaulle.
Com explica Joan Rigol, Duran concebia l'empresa com una associació flexible, de persones lliures, més enllà d'organigrames, en la que cadascú pogués “realitzar-se” i ser creatiu. En això, com en altres tantes coses, l'empresari s’avançava al seu temps i estudiava el passat per preveure el futur. Aquests afanys el van dur a ser un bon amic tant del vell president de la Generalitat republicana i del dirigent eurocomunista, com del polític i assagista Joan Rigol, l’ecobiòleg Ramon Folch o el sociòleg Joaquim Maluquer, a qui rebia sovint a Premià, on també solien ser invitats els escriptors Josep Pla i Joan Fuster i el poeta i músic Raimon Pelegero, que hi anaven plegats.
Duran Farell, que va presidir tantes organitzacions, també hauria pogut ser president del Barça, que considerava un dels tres càrrecs més rellevants de Catalunya
La molt discreta trobada amb Jordi Pujol i Felipe González va ser ideada com a instrument de distensió entre totes dues personalitats, que s’expressaven una profunda antipatia mútua capaç d’entorpir la governança de l'estat, llavors necessitada d’un pacte de govern al Congrés del diputats. Aquella reunió va ser servir per resoldre el conflicte però també per marcar l’inici d’una excel·lent relació entre l’empresari i el dirigent socialista, que a partir de llavors van compartir la seva afició pel cultiu dels bonsais en llargues converses telefòniques de capvespre que encara recorda amb simpatia en Pere Duran Vall-dossera.
Duran Farell, que va presidir tantes organitzacions, també hauria pogut ser president del Barça, que considerava un dels tres càrrecs més rellevants de Catalunya. Així li van demanar dues figures cabdals del barcelonisme, Agustí Montal i Armand Carabén, gran amic seu, que també van pelegrinar fins a Premià per proposar-li oferir-li suport. Duran va dubtar una mica però finalment va renunciar-hi, impossibilitant d’aquesta manera que es posés en pràctica la seva pensada d’obrir el vot a tots els aficionats catalans, en fase de primàries, reservant als socis la votació final entre els dos finalistes sorgits de la votació popular prèvia. De fet, el Barça és més que un Club, no?
Sortosament, quan anys més tard el seu amic Antoni Negre i Villavecchia li va demanar consell entre presentar-se a candidat a la presidència del Barça o a la presidència de la Cambra de Comerç, Duran li va recomanar dedicar-se a la Cambra i un cop guanyades les eleccions, li va proporcionar el suport de dos bons professionals: la seva filla Anna com a cap de gabinet, i el seu futur gendre, Jordi Oliveras, ex director general de la Universitat Politècnica, a qui havia conegut com a president del consell social de la institució en temps del rector Gabriel Ferraté. l’Anna i el Jordi es van acabar casant, la Cambra va recuperar la vella Casa Llotja de Mar, va impulsar la renovada Fira de Barcelona i es va adaptar a un sever canvi legislatiu que hauria pogut suposar la seva desaparició de la societat civil catalana.
El poder de la seducció
Mort a Barcelona als 78 anys, Pere Duran Farell va ser recordat el dia del seu funeral com a “agitador social”, “ciutadà català del món”, “home ric en passió i compassió”, “seductor extraordinari”, “visionari pragmàtic”, “rupturista de dalt a baix”, “mobilitzador de persones” i “mestre d'energia”. Entre els seus glosadors hi va haver el president de la Generalitat Jordi Pujol, el ministre d'Indústria Josep Piqué, l’advocat Miquel Roca, el rector de la Universitat Politècnica de Catalunya Jaume Pagès i el director general de la UNESCO Federico Mayor Zaragoza. També hi era l'actual conseller d’Economia Jaume Giró, que durant vuit anys va ser el seu cap de gabinet a Gas Natural i que avui dia recorda com un tresor el seu mestratge professional i humanista.
La família també va rebre les condolències del rei Joan Carles, del president algerià Bouteflika, del president cubà Fidel Castro i del president de Líbia, Muammar el Gaddafi. Tot un mosaic polític internacional, intercontinental i pluriconfesional. Deu anys més tard, Ramon Folch, un dels seus col·laboradors més propers, recordava com, quan més proper als vuitanta anys que no pas dels setanta, Duran Farell treballava “com un principiant”, des de les seves responsabilitats com a president de Fundació Catalana de Gas (antecedent de Gas Natural i de l'actual Naturgy), de la Fundació Ortega y Gasset, de la junta d’accionistes de Gas Natural i del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de la Generalitat, que ell mateix havia promogut.
“La geografía del gas natural era el seu territori quotidià”, escrivia Folch. “Va canviar el gas d’hulla de la vella Catalana de Gas per un gas natural, els compromisos de subministrament del qual havia pre negociat amb Ben Bella i altres dirigents revolucionaris algerians quan encara eren perseguits per les autoritats franceses com a militants del FLN”. De fet, diu Folch, “els va ajudar i acollir unes quantes vegades”. Cal recordar que FLN eren les sigles del Front d'Alliberament Nacional que lluitava per la independència d'Algèria. Com a contrapartida gens menyspreable, Duran i la seva dona, que hi havien anat per primer cop l'any 1960, es van enamorar a primera vista del desert, una passió compartida que els va acompanyar per sempre més. Avui dia, les cendres d'en Pere Duran Farell reposen justament al desert. Al costat d'una làpida escrita en català i a prop de Timimoun, tal com havia decidit en vida.
La geografia del gas
De fet, la geografia del gas natural va ser radicalment modificada per la construcció del gran gasoducte Magreb-Europa (GME). Una obra gegantina concebuda l'any 1959 que uneix els jaciments de gas natural de Hassi R'Mel (al sud d'Algèria) amb la península ibèrica, a travès del Marroc i de l'estret de Gibraltar, que funciona des de l'1 de novembre de 1996 i que transportava més 9.000 metres cúbics de gas natural a Espanya i Europa. D’aquest recorregut, 575 quilòmetres passen per Algèria, 540 pel Marroc, 45 al llit de l’Estret de Gibraltar, i 270 en territori espanyol, des d’Almeria fins a Còrdova.
La família també va rebre les condolències del rei Joan Carles, del president algerià Bouteflika, del president cubà Fidel Castro i del president de Líbia, Muammar el Gaddafi. Tot un mosaic polític internacional, intercontinental i pluriconfesional
El gasoducte aportava entre 6.000 i 8.000 milions de metres cúbics de gas al sistema energètic europeo i el govern marroquí estava obligat a pagar un canon a l’algerià segons el contracte vençut el 31 d’octubre de 2021. Des de llavors, el gas d'Algèria passa només pel gasoducte MedGaz que, evitant el territori marroquí, transporta el gas fins el port d’Almeria i la resta d’Espanya i Europa. El 83% de les exportacions de gas d'Algèria són destinades a Europa de la que n'és el tercer major proveïdor. El problema, però, és que “l'autopista del gas” passa pel Marroc, regne amb el qual el govern espanyol sembla estar pactant en contra del Front Polisario, i amb el que degut a aquesta i altres questions, la república d’Algèria manté relacions francament millorables.
De fet, el govern espanyol també està realitzant intenses gestions diplomàtiques amb Algèria, amb el suport de la Unió Europea i la mirada complaent de les autoritats magrebines, que hi veuen una magnífica oportunitat per convertir-se en soci estratègic essencial per a Europa. Una magnífica oportunitat també per Espanya i Catalunya, on el govern de la Generalitat també reclama l’activació de converses.
La societat propietària del gasoducte està participada per Naturgy, l’algeriana Sonatrach, la portuguesa Transgas i la marroquina SNPP, que hi van invertir al voltant de 1.800 milions d'euros per pagar la factura de dotze enginyeries d'Europa i dels Estats Units, vint grans empreses constructores i més de cent subministradors de materials i equips. L’any 2004, l’empresa va invertir altres 470.000 euros en augmentar al 50% la capacitat del gasoducte, mitjançant la instal·lació de dues noves estacions de compressió a Tànger i una altra a la frontera entre Algèria i el Marroc. D'aquesta manera, el tràfic va passar de 92.500 GWh a 136.000 GWh anuals.
Fins ara el govern argelià presidit per Abdelmayid Tebune, s’havia negat a una negociació a tres bandes amb espanyols i marroquins, però les circumstàncies actuals i el gran volum de negoci en joc podrien fer canviar aquesta posició, cosa que sens dubte beneiria Pere Duran Farell, un home influent i polièdric que procurava la pau i el benestar de tothom, Polisario inclòs, creant pau i riquesa amb la mà dreta i cultura amb l’esquerra.
Com ho fan les persones de bé, sigui quins sigui la seva condición social i econòmica. Com ho va fer tota la vida en Pere Duran Farell.