A finals de 1998 un reduït grup de persones convidades pel broker Benito & Monjardín s’aplegaven a la sala d’actes de la Borsa de Barcelona. El motiu de la trobada era escoltar els projectes que José María Fernandez Sousa-Faro tenia previst dur a terme a l’empresa familiar que encapçalava, la companyia química Zeltia. La firma feia només unes setmanes que s’havia estrenat a la primera divisió dels mercats borsaris, és a dir, havia abandonat el rònec mercat de “corros” per començar a cotitzar al mercat continu, la plataforma electrònica on es compren i venen les grans empreses espanyoles. En realitat, Zeltia, amb seu a O Porriño (Pontevedra), no era cap empresa nova, sinó que tenia al darrere una llarga història dedicada a la producció d’insecticides, amb algunes marques tan conegudes com ZZ Paff o Casa Jardín. Als seus inicis, el 1939, va estar molt vinculada al gran bioquímic català Ferran Calvet Prats (1903-1988), expert en alcaloides. Precisament, a la pel·lícula Os fillos de sol (2017) s’explica fil per randa la història de la fundació de Zeltia, que va estar amarada d’un fort component polític, en consonància a uns temps molt propers al final de la Guerra Civil.
"La fortuna dels Fernández Sousa-Faro anava molt més enllà dels beneficis de la química Zeltia perquè eren els propietaris de Pescanova"
La fortuna dels Fernández Sousa-Faro, però, anava molt més enllà dels beneficis que els proporcionava l’empresa química, perquè eren també els propietaris de Pescanova, firma pionera en la ultracongelació del peix a alta mar, i que al llarg de dècades ha aconseguit col·locar els seus productes a milions de llars espanyoles. A banda de José María, a qui ja hem presentat, l’altre membre d’aquesta segona generació familiar és el seu germà Manuel. Durant la segona meitat dels noranta els germans José María i Manuel es van anar distanciant, fins a refugiar-se cadascun d’ells a una empresa diferent; mentre Manuel es feia fort a Pescanova, José María passava a regir en solitari els destins de Zeltia. Malgrat aquesta aparent desproporció -Pescanova era molt més grossa que Zeltia- el futur agafaria una trajectòria sorprenent.
Però tornem a aquella reunió de finals de 1998 a Barcelona, on José María Fernandez Sousa-Faro volia explicar els seus plans. Tot el que va relatar, davant la mirada sorpresa dels assistents, no tenia res veure ni amb insecticides ni amb peix congelat, sinó que la idea era molt més agosarada i guardava relació directa amb una de les malalties més temudes: el càncer. Havia arribat a la conclusió que si l’origen de la vida al planeta es trobava als oceans i aquests eren el cau d’una part significativa de tots els éssers vius -molts d’ells encara desconeguts- probablement la substància que permetria acabar amb el càncer també seria allà, amagat en algun racó del fons marí. Els assistents a la reunió, molts d’ells potencials inversors, van obrir els ulls com a plats i van començar a escoltar sense perdre detall. El pla era tan simple com ambiciós, i consistia en anar obtenint substàncies d’organismes subaquàtics que poguessin mostrar alguna activitat antitumoral. A més, en el moment de fer la presentació ja estaven examinant algun producte prometedor que es trobava en fase de proves. I per reblar el clau d’un pla perfecte, disposaven de la flota de Pescanova per fer la recerca i captura dels organismes marins. En una època en què la telefonia mòbil ja s’havia popularitzat, va ser fàcil que el projecte enlluernador que s’estava presentant a porta tancada traspassés els límits de l’esquifida sala d’actes per, de manera immediata, esquitxar la cotització de Zeltia d’aquell dia, que va començar a escalar posicions. No obstant aquesta primera febrada, la resta de l’any i el començament de 1999 va ser força tranquil per a les accions de la companyia gallega.
"Van ser uns dies de febre borsària, en què molts inversors van més que duplicar la seva inversió en només cinc dies, el somni de tot borsista"
La revolució va arribar a mitjans del mes de febrer del 2000, quan un informe dels analistes del Santander van situar el valor teòric de les accions en 70 euros, quan en aquell moment cotitzaven molt poc per sobre de 30. Basaven els seus càlculs en les probabilitats que el compost que Zeltia tenia més avançat, batejat com a ET-743, pogués superar la fase d’anàlisis i sortís al mercat. La reacció de la borsa no es va fer esperar, de manera que les accions de Zeltia van aconseguir el fet insòlit de pujar durant cinc dies consecutius el màxim permès en el mercat -en aquells moments un 15% diari- fins arribar a cotitzar per sobre de 60 euros el 22 de febrer. La festa encara es va prolongar durant unes hores de l'endemà, quan la cotització va esgotar de nou el límit del 15% per enfilar-se fins als 70 euros, precisament, el preu que els analistes havien calculat en el seu informe. Arribats a aquest preu, la histèria col·lectiva que s’havia desencadenat durant la setmana per posseir accions de Zeltia es va frenar en sec i la majoria d’inversors van començar a vendre per materialitzar els seus guanys increïbles. L’estampida d’inversors venent els seus títols a incauts que pensaven que la festa no havia acabat va provocar que les accions fessin el recorregut invers al dels últims dies, fins a esgotar el límit de variació del 15%, però ara de baixada, aturant-se als 51 euros i mig.
Van ser uns dies de febre borsària, en què molts inversors van més que duplicar la seva inversió en només cinc dies, el somni de tot borsista. I encara més, alguns dels assistents a aquella reunió de finals de 1998 que havien quedat convençuts dels plans de Fernández-Sousa Faro, i que ja en aquell moment havien comprat accions de l’empresa, van obtenir una rendibilitat propera al 200% o, en altres paraules, van triplicar en unes poques setmanes, sempre i quan haguessin sabut vendre en el moment en què els títols arribaven a la ratlla dels 70 euros.
Però més enllà d’aquest episodi, la vida de Zeltia, va continuar. El primer canvi rellevant va ser l’escissió de la petita societat que feia la recerca marina, anomenada Pharma Mar, de la casa matriu Zeltia, i amb aquella denominació seria coneguda als mercats a partir d’aleshores. En els anys següents, la cotització de Pharma Mar va viure cert declivi perquè els resultats no acabaven de ser els esperats, tot i que amb un transitar sempre salpebrat de pujades verticals i caigudes a plom, en funció dels resultats a les anàlisis clíniques dels seus productes. L’estiu del 2003, per exemple, es van veure pujades i baixades al voltant del 20% en un sol dia, sempre en funció de les notícies que arribaven de l’Agència Europea del Medicament respecte a l’aprovació o el rebuig de l’esmentat ET-743, el fàrmac estrella de Pharma Mar.
Finalment, el 2009, les autoritats europees van aprovar la comercialització al continent de l’ET-743, ara ja amb el nom comercial de Yondelis, un medicament indicat per al tractament del càncer d’ovari. La notícia de l’aprovació va tenir l’efecte ja repetit molts cops des de la febrada del 1999, en aquest cas amb una pujada de la cotització del 34% només en un dia. Una dècada després, el Yondelis ja és un compost consolidat dins dels tractaments contra el càncer d’ovaris i contra els sarcomes de teixit tou, alhora que es posa a prova sovint amb d’altres tipus de tumors. A més, Pharma Mar també té al mercat un segon producte menys conegut com és l’Aplidin, indicat per a casos de mieloma múltiple, però només aprovat a Austràlia. I, per descomptat, continuen rastrejant els fons marins a la recerca de més molècules que permetin fer un salt qualitatiu en la lluita contra el càncer. Al consell d’administració de la companyia trobem els exministres Ana Palacio Vallelersundi, Eduardo Serra Rexach i Carlos Solchaga Catalán, a més de Blanca Hernández Rodríguez, de la família dels propietaris d’Ebro Food, el gegant mundial de l‘arròs.
"El propietari de Damm, Demetrio Carceller, va assegurar indignat que Pescanova havia estat una "punyetera estafa""
Per cert, abans hem dit que la separació dels germans Fernández Sousa-Faro agafaria un camí inesperat amb el pas dels anys, i és que mentre la petita Pharma Mar s’obria pas en el mercat farmacèutic i començava a generar alguns centenars de milions d’euros, la gegantina Pescanova feia, el 2013, una eixordadora fallida, incapaç de superar la gestió nefasta de Manuel Fernández Sousa-Faro, que havia deixat un deute impagable de més de 1.500 milions d’euros. La magnitud de l’esfondrament va ser tal, que el propietari de Damm, Demetrio Carceller, va assegurar indignat que Pescanova havia estat “una punyetera estafa”. I és que la cervesera hi havia invertit 40 milions d’euros.