El plàstic està present les 24 hores del dia a la nostra vida. En el menjar, en el transport, en els productes d’higiene, en la roba... i la seva presència no para de créixer. Des de la dècada dels 50 s’ha anat registrant un ús cada cop més elevat tant en la societat com en la indústria, el que ens ha deixat ara amb un repte vital: gestionar-ne els residus i l’impacte ambiental. Una tasca en la qual la Comissió Europea (CE) ha començat a treballar amb una regulació adient per construir ja la nova economia del plàstic.
La base d’aquest nou paradigma no és cap altra que “optimitzar el plàstic”. Així de simple ho ha descrit l’analista de l’Institute for European Environmental Policy Susana Gionfra en una sessió informativa sobre el nou reglament a Barcelona, enmmarcat dins de la Setmana Europea de Desenvolupament Sostenible. “L’estratègia se centra a reduir-los perquè destruir-los és molt difícil o bé impossible. Ara mateix el reciclatge representa convertir-lo en un de nou de menor qualitat i amb més impacte, hem de redefinir el sistema”, ha afegit.
Però tot això és només la punta de l’iceberg, perquè el problema afecta tant la producció del material com el seu ús final. Per això el president de l’Associació Empresarial Química de Tarragona, Josep Francesc Font, ha remarcat que abans de fer polítiques i actuar, cal definir el context: “No podem negar l’efecte positiu dels plàstics, el que hem de fer és aprendre a usar-los de manera responsable i sostenible. No al restringir-lo, sinó buscar vies de col·laboració entre l’empresa, la societat i l’administració”.
Què ha proposat la CE?
La CE ha llançat aquest dilluns una nova estratègia de lluita contra els plàstics d’un sol ús. Vol prohibir els globus, les palles o coberts de plàstics, entre altres productes d’un sol ús, i també fer pedagogia sobre el reciclatge d’elements com les bosses, ampolles o els productes higiènics, per exemple.
Simon: “Ens hem de preguntar si necessitem una economia que recicli el 100% o que redueixi el seu ús”
Paral·lelament, preveu que la nova normativa obligui els productors a assumir part de les despeses de neteja dels residus al medi ambient i a formar part de campanyes de conscienciació. Tot i això, no obstant, necessita ser aprovat pel Parlament europeu.
Més reciclatge o menys ús del plàstic?
Per al director executiu de Zero Waste Europe, Joan Marc Simon, la proposta europea és adequada: “Més del 90% dels ciutadans del continent demana acció davant els plàstics. Aquest és un primer pas per canviar les maneres de consumir i de produir”. No obstant això, considera vital diferenciar entre les polítiques de lluita contra la contaminació del plàstic i les que afavoreixen l’economia circular. “Moltes mesures van en la direcció de millorar el reciclatge, quan realment ens hem de preguntar si necessitem una economia que recicli el 100% o que redueixi el seu ús”, ha proposat sobre la taula, posant èmfasi en la necessitat d’anar cap a la darrera via.
Precisament per això, i segurament amb l’ànim de donar exemple, totes les ampolles d’aigua i gots disponibles a la taula dels ponents eren de vidre i no de plàstic, perquè d’opcions alternatives n’hi ha. D’aquí que Simon hagi lamentat que gran part de les inversions fetes fins al moment s’hagin destinat a fer recerca de nous materials i no a educar en un ús més sostenible del plàstic.
Ara bé, no sempre és qüestió de pedagogia, també de disponibilitat. En aquest sentit, l’analista Susana Gionfra, ha posat l’exemple de la indústria alimentària, on el plàstic és omnipresent: “Podem informar el comprador sobre alternatives com canviar una ampolla convencional per una d’alumini, però què fem al supermercat? Hi trobem bosses que realment no calen, safates... i no totes les superfícies et deixen adquirir el producte sense elles”.
Gionfra: “La solució és invertir més en tecnologia per a la preservació dels aliments”
Aquests casos es podrien evitar, però no queda tan clar què fer amb els envasos propis de productes que els necessiten per preservar la seva qualitat i seguretat. “Aquest argument sovint s’utilitza com a excusa per apaivagar el debat”, ha criticat, “la solució és invertir més en tecnologia per a la preservació”.
De baix a dalt
La CE ha posat la primera pedra, tot i que són les administracions locals i estatals les que han de dibuixar el full de ruta. Així ho ha considerat la directora general adjunta de la Direcció General de Medi Ambient de la CE, Joanna Drake, qui ha recordat que el passat 2 de maig es va presentar com a proposta per incrementar els pressupostos europeus l’aplicació d’una taxa per als països que més residus generin. Es tractaria d’una mena de multa de 80 cèntims d’euro per cada quilo de plàstic que els Estats no reciclen.
Tost, Simon, Font, Drake i Gionfra durant el debat | AC
Ha insistit en el fet que és únicament una proposta que ha de passar per tota la burocràcia pertinent per ser aprovada i que, segons les seves previsions i si tira endavant, podria no ser aplicada fins passades les eleccions al Parlament Europeu del 2019.
Drake: “Ens hem d’influenciar de baix cap a dalt, dels municipis als Estats, perquè a petita escala hi ha propostes molt interessants”
També ha subratllat el fet que no és més que una política genèrica que després els Estats han de modelar segons el seu context. “S’han de crear nous models de negoci que vagin d’acord a la comunitat que volem crear, que ve definida per com és cadascú. Ens hem d’influenciar de baix cap a dalt, dels municipis als Estats, perquè a petita escala hi ha propostes molt interessants”, ha detallat.
Atacar la butxaca redueix competitivitat?
El possible impost és una bona mesura, a ulls del director de l’Agència Catalana de Residus, Josep Maria Tost. Tal com apunta, prop del 40% dels ciutadans recicla, una dada que ha quedat estancada en els darrers anys. És en la franja dels 20 als 40 anys on més costa que es prengui consciència, pel que això, juntament amb polítiques educatives són per a ell una solució adequada.
Font: “Qualsevol efecte econòmic sobre una activitat pot trencar la neutralitat tecnològica”
Tot el contrari de l’opinió de Font, que ha respost a la proposta amb un contundent “qualsevol efecte econòmic sobre una activitat pot trencar la neutralitat tecnològica”. En la línia de la seva anterior defensa sobre la importància d’incentivar la innovació, ha afirmat que qualsevol gravamen pot anar en detriment dels avenços tecnològics i que són les Administracions les encarregades de garantir aquest equilibri, no de trencar-lo.
La seva recomanació és parar atenció a branques complementàries com l’ecodisseny. “Quan veiem un plàstic pensem que és una cosa homogènia, quan és totalment heterogeni. Els envasos estan fets de capes de materials diversos, que dificulta el reciclatge. Des del sector hem de treballar a trobar materials que sigui totalment reciclable”, ha desgranat.
Compromís de la indústria
Europa s’ha compromès a assolir el 2030 una taxa de reciclatge del 60% i un 100% el 2040. Unes xifres que Font, com a representant de 30 empreses químiques i de l’energia de Tarragona, ha recordat que planteja a la indústria el repte de desenvolupar un bon sistema de reciclatge via mecànica i via química. “El primer els tracta per incorporar-los en nous plàstics menys nocius. Sobre el segon, cal desenvolupar un sistema que permeti transformar-los en nous compostos o recursos energètics”, ha especificat.
Font: “Gravar els hidrocarburs generaria una pèrdua de competitivitat de l’economia europea respecta de la resta del món”
Actualment només el 10% dels materials provenen d’altres de reciclat, mentre que el 90% ve d’hidrocarburs. Motiu pel qual Simon, de Residus Zero, ha proposat aplicar també una imposició sobre els últims, una idea que Font ha rebutjat perquè “generaria una pèrdua de competitivitat de l’economia europea respecta de la resta del món”.
El debat està obert. No s’aconseguirà una mesura que acontenti totes les parts, però sí que hi ha consens entre els diversos actors sobre la necessitat de canvi. La Comissió Europea ha fet la primera passa, però el camí d’aquí al 2050 està tot per definir.