En el setè aniversari de VIA Empresa, a banda de felicitar als qui van iniciar el projecte i felicitar-nos els que hi col·laborem, voldríem aprofitar l’oportunitat per fer una petita reflexió sobre la direcció d’empreses i organitzacions en general i potser tornar als temes clàssics en aquesta matèria.
Aquests dies veiem com es parla insistentment de la “nova normalitat”, o expressions semblants, com si, a partir del coronavirus, tot hagués de canviar i ja tinguéssim un món “nou”. Com dèiem en un article anterior, la professió de profeta és arriscada, de manera que no voldríem caure en ella. Voldríem només fer notar que els canvis socials solen anar molt lents, al llarg dels anys, i que poques vegades les coses canvien substancialment per un xoc com el del covid-19. La grip espanyola de 1918 va provocar (potser, els números no són del tot clars) 50 milions de morts, la primera guerra mundial havia tot just acabat, i, a continuació, vam tenir els “roaring twenties” on tothom va tirar la casa per la finestra, acabant en el que va ser la Gran Depressió.
"La professió de profeta és arriscada, de manera que no voldríem caure en ella"
Més enllà d’això, voldríem assenyalar que pensem, com pensa en Pfeffer, un conegut professor de Stanford expert en temes d’organització, que en direcció d’empreses pròpiament dita, no ha canviat gran cosa. Som, per tant, al mateix lloc (aproximadament) que ara fa set anys, quan VIA Empresa començava.
Dirigir bé empreses és una tasca que mai no s’aprèn del tot. El què encoratja un bon empresari és millorar dia a dia, a través de satisfer necessitats que encara no ho estan. Per fer-ho, li cal tenir idees, però sobretot, posar-les a la pràctica per veure-les funcionar. És un acte creatiu, com ho són moltes altres professions, però que ha de tenir en compte diferents tipus de coneixements que la fan una de les professions més completes que existeixen. Però és important distingir algunes coses.
Fa potser un parell o tres d’anys, sortia al diari una enquesta feta per la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología en la que es posava de manifest que més del 70 % de les persones entrevistades (més de 6.000) pensaven que el Sol dóna voltes al voltant de la Terra. Plató, d’això en deia la “doxa”, és a dir, les opinions intuïtives sense cap fonament que té molta gent del carrer, i que creuen que estan basades en l’experiència. A les empreses, això passa més sovint del que sembla, i, sobretot, del que hauria de passar. I a la política. De fet, els tuits de Trump fins i tot superen la “doxa” platònica de bona fe, sent mentides que volen crear la “doxa” que li convé en cada situació.
En direcció d’empreses hi ha algunes veritats de les que podem estar convençuts. Estan basades en la ciència, en un raonament ben fet i comprovat en la realitat. Però és imprescindible anar més enllà. Amb aquests coneixements no n’hi ha prou. Necessitem “saviesa pràctica”, que és la capacitat de deliberar què és bo i què és dolent (per a un mateix, per l’empresa i per la societat) en una situació concreta, en unes coordenades concretes, amb unes persones concretes i en un entorn determinat. A vegades se’n diu la “saviesa política”, cosa que no és exactament el mateix, però s’hi assembla molt, i que de cap manera no vol dir, com s’interpreta a vegades, la capacitat d’enganyar com la de Trump.
"Els empresaris doncs, han de ser “artistes” eficients, amb tota la ciència i la intuïció necessàries per aquesta eficiència. Han d’incorporar, a més la saviesa pràctica"
Els empresaris doncs, han de ser “artistes” eficients, amb tota la ciència i la intuïció necessàries per aquesta eficiència. Han d’incorporar, a més la saviesa pràctica en les seves decisions, perquè la riquesa la creen posant en valor la col·laboració entre persones, per tant cada situació és diferent a l’anterior, mai exacta. Així doncs, un mitjà de comunicació que fomenti com haurien de ser les empreses i mostri com s’haurien de dirigir, i que ajudi a apoderar els empresaris, per fer-los entendre millor a què s’enfronten, i valorar-los socialment com a eix generador de riquesa per tothom, és imprescindible. Un mitjà que posi a l’abast de tothom aquest coneixement, el comparteixi, amb esperit crític, tot posant en valor aquelles empreses catalanes que funcionen, i ens ajuden a avançar, és una eina de país a la que mai hauríem de renunciar.