Mòbils que no permeten el canvi de pantalla o de bateria, impressores que deixen de funcionar un cop han imprès un nombre de pàgines prefixades, portàtils pels quals no hi ha recanvis... Totes aquestes pràctiques són fruit de l'obsolescència programada o planificada o, el que és el mateix, la fi de la vida útil d'un producte fixada per endavant pels fabricants o pels dissenyadors amb l'objectiu que calgui comprar-ne un de nou. El que per a la Fundació Energia i Innovació Sostenible (Feniss) suposa una despesa extra de 50.000 euros al llarg de la seva vida en un nucli familiar de quatre membres.
Que una rentadora duri 20 o 30 anys és cada cop menys habitual. Els electrodomèstics, però sobretot l'electrònica de consum com, tenen una vida més curta que la que podrien arribar a tenir. Es tracta, segons el director acadèmic dels MBA i programes directius de la UOC, Enric Serradell, d'una "pràctica fraudulenta i poc ètica", en la mesura que no ha estat comunicada als consumidors i que en molts casos ha estat "generalitzada pels fabricants". Una pràctica habituals en marques com Apple, Samsung i Microsoft, les quals surten força malparades en un estudi publicat per Greenpeace i iFixit.
És possible posar-hi fi?
La Unió Europea ha començat a fer els primers passos per posar fi a l'obsolescència programada. L'any 2013, el Comitè Econòmic Social Europeu va encarregar un informe sobre la influència de l'etiquetatge de la vida útil dels productes en els consumidors. La conclusió més destacada va ser que els consumidors semblen estar disposats a pagar més pels productes que són fabricats per a durar més: més de 100 euros addicionals per un rentavaixelles amb una vida útil suplementària de dos anys. A més, segons un estudi de l'Eurobaròmetre de l'any 2013, un 90% dels ciutadans creu que els productes han d'etiquetar-se clarament per a indicar-ne la vida útil.
El juliol passat, el Parlament Europeu va crear una comissió d'estudi per impulsar una sèrie de mesures per lluitar contra l'obsolescència programada, com dotar d'incentius fiscals que durin més i que siguin reparables fàcilment. L'organisme també demana que s'estudiï la creació d'una etiqueta europea voluntària que inclogui, entre altres coses, la durabilitat del producte i el disseny ecològic. Una proposta que, per a Serradell, ajudarien el consumidor a triar què compra.
Les marques, per la seva banda, podrien obtenir més ingressos amb aquesta etiqueta. Així ho defensa la professora dels Estudis d'Economia i Empresa de la UOC i experta en màrqueting Neus Soler, qui assenyala que redundaria en benefici de la imatge de l'empresa. No obstant això, l'experta recorda que no tothom estaria disposat a pagar més per un producte que tingués l'etiqueta de caducitat. "El consumidor estaria disposat a pagar més per assegurar una durabilitat més llarga d'una rentadora, però en el cas d'un mòbil, en què els avenços tecnològics fan que encara que funcioni quedi obsolet en prestacions i disseny, probablement no", explica.
Productes amb data de caducitat
L'obsolescència programada no és un problema actual. Se'n va començar a parlar a la dècada del 1920, especialment arran del crac del 1929, quan els fabricants van començar a escurçar volgudament la vida útil de molts objectes per fomentar el consum i fer créixer l'economia. La bombeta es va convertir en la primera víctima i moltes empreses fabricants van fixar en no més de mil hores la seva vida útil, tot i que les primeres tenien més durabilitat.
Altres productes més efímers com les mitges també es van veure afectats per aquesta pràctica. L'empresa DuPont va presentar l'any 1940 una mitja molt resistent en la qual no es feien carreres. Poc després va deixar-les de fabricar perquè en ser tan resistents les dones no en compraven, i va començar a fer mitges més fràgils. Ho explica el documental sobre el cicle de la vida dels articles Comprar, tirar, comprar, coproduït per Espanya i França.