Segur que recordes què feies el dimarts 11 de setembre del 2001; a menys que siguis de la generació Z. Però són aquelles dates que es recorden, que les has estudiat o les has viscut en primera persona, i potser també en el lloc dels fets. Als i les qui m’esteu llegint, us demano que feu l’esforç de pensar què fèieu en aquell moment, on éreu, amb qui i com us vau assabentar de l'atemptat, què vau sentir i què us va passar pel cap en aquell precís instant.
Aquell matí mortal ens va canviar la vida, sobretot a les 2.977 víctimes que la van perdre; la Christine, una nena de dos anys que volava amb els seus pares, va ser la més jove; i en Robert, un avi de 82 que volava a un casament, va ser el més gran. Milers d’afectats, ferits, amb estrès posttraumàtic i amb por de viatjar i de viure, també. Aquell matí i tots els matins i nits que van venir després, tot el món mirava a Nova York. Tothom mirava al cel i als ulls del món i de tothom buscant respostes i buscant també mirades còmplices. Aquell matí mortal va, literalment, transformar el món. La por i l'empatia van créixer a parts iguals; al menys, a la ciutat que no dorm mai, a Nova York, a Manhattan, on jo vivia llavors.
Recordo la meva joventut, il·lusió, alegria i curiositat. Tot començava de nou. Estava fent un curs a la Universitat de Columbia, vivia a la meva ciutat, estava començant una etapa professional i vital excitant. Havia deixat l’empresa familiar, volia viure a l’altre cantó de l’Atlàntic, retrobar-me amb la meva part inquieta, global i viatgera. Necessitava formar-me més en màrqueting i sociologia, perfeccionar l’anglès i sortir de la zona còmoda. També estava començant una meravellosa història d’amor amb qui després seria el pare dels meu fills, que era a Barcelona. Tot això, és el que jo vivia exactament fa 20 anys al meu apartament de 35 metres quadrats a Harlem, prop de la Universitat de Columbia, al costat del Central Park South, on anava a córrer cada matí.
Després de l'11S, la por i l'empatia van créixer a parts iguals; al menys, a la ciutat que no dorm mai, a Nova York, a Manhattan, on jo vivia llavors
M’agradava caminar pel barri i saludar els veïns d’enormes cossos negres i seriosos que mai em contestaven el "good morning" ni el somriure, però jo estava segura que al cap d’uns mesos ho farien. Descobrir Nova York i caminar-la tota, de dalt a baix, formava part del que havia anat a fer. Perdre'm pels carrers. Caminar Brooklyn, el Soho, Greenwich Village, Hell’s Kitchen, creuar Central Park de dia i de nit, l'East i West Side. Perdre'm dins el MET, el Guggenheim o les fabuloses llibreries on quedava abduïda. Caminar pels carrerons de Little Italy i Chinatown, anar a fer una copa al Plaza i compartir pícnics al parc. Respirar la creativitat i música de Broadway. Tot era vida.
I vaig tenir la sort, la immensa sort, que aquell 11 de setembre jo era a Harlem i no a Wall Street. I la resta, la sabeu totes i tots. No sé quines reflexions fer després del que va passar. Però estè clar que la vida és curta, fràgil, i també injusta. En el meu cas, vaig ser extraordinàriament afortunada, igual que les vuit persones que també vivien a Nova York l’11 de setembre del 2001 i que he contactat per fer aquests articles especials. Són vuit experiències que he compartit perquè entenguem què va passar. Cada una d’aquestes és una vivència que encara avui té seqüeles i no pot suportar veure les imatges dels atemptats. L’endemà de l'11S o 9/11 com en dèiem allà, vaig escriure aquest article que em van publicar a les cartes al director de La Vanguardia. Rellegir-lo m’ha emocionat.
Segueixo estimant i enyorant Nova York com mai i segueixo creient en l'amor com a motor de la vida, encara que les històries d'amor s'acabin i es transformin
Avui, soc 20 anys després a Barcelona recordant què va voler dir aquell matí mortal per a tot el món, per a tanta gent, per a tantes vides injustament destruïdes. I no tenim respostes. 20 anys després. Seguim morint els ciutadans i les ciutadanes per errors de gestions polítiques, de fanatismes religiosos, de negocis d’armes, d'egos desmesurats, de masclisme, de manca de drets humans i agressivitat i violència. No soc massa optimista amb com tenim el món 20 anys després.
"La vida és urgent", com deia Pau Donés. I recordar la història des de diferents angles per canviar el món és el que ens toca als qui encara hi som. Dels meus somnis de fa 20 anys, se n'han mantingut alguns, i d’altres, s’han acabat. He tornat a Nova York moltes vegades més i quan vaig al memorial se’m fa un nus a la gola que no em deixa respirar. Segueixo mirant-me la vida en femení i essent exploradora del món per poder pensar diferent i qüestionar l’statu quo. Segueixo estimant i enyorant Nova York com mai i segueixo creient en l’amor com a motor de la vida, encara que les històries d’amor s’acabin i es transformin. Segueixo creient que s’han de tenir les converses pendents i repensar la història per deixar un món millor als nostres fills i filles.
I LOVE NYC.