Aquests últims anys, arran del període de crisi, de les polítiques neoliberals, de les reformes laborals i de les retallades interposades pels Governs en el nostre mercat de treball, ens han deixat els drets en una situació més dèbil i precària que mai. Veiem com som les primeres generacions que no aconseguim drets, sinó tot el contrari, se'ns retallen i els perdem. Fa anys que dia rere dia, mes rere mes i any rere any denunciem i posem de manifest quina és la situació real de les dones en el mercat de treball. A través dels nostres informes, expliquem que les dones són les "reines" de la temporalitat, de la parcialitat, de la mal denominada conciliació, de la bretxa salarial, de la segregació horitzontal (les dones estem en uns sectors concrets) i vertical (no podem optar a les carreres professionals), en definitiva, de les diferències laborals. A més a més, són les qui pateixen majoritàriament els assetjaments sexuals a la feina.
El 2007 es va aprovar la Llei d'igualtat efectiva entre dones i homes, una llei que en aquell moment suposava un abans i un després en les polítiques d'igualtat al nostre país. D'una banda, situava les polítiques d'igualtat en la centralitat de les agendes polítiques del país, a la vegada que proposava mesures inèdites per contribuir a la igualtat però que no tenien efectivitat a la vida diària.
La norma ens va permetre aprovar plans d'igualtat a les empreses de més de 250 persones treballadores i a totes les Administracions públiques; aprovar mesures d'igualtat en la resta d'empreses; el primer permís de paternitat de 13 dies; la guarda legal fins als 12 anys del menor; protocols i procediments d'actuació davant de l'assetjament sexual i per raó de sexe en totes les empreses; en definitiva, tot un seguit de mesures amb què volíem fer un canvi de paradigma en els temes d'igualtat a la nostra societat.
Per primer cop en la història tindríem un Ministeri d'Igualtat, i aquí a Catalunya la primera Direcció General d'Igualtat, depenent de la Conselleria de Treball. Semblava que d'una vegada per totes les polítiques d'igualtat tindrien el pes necessari per poder passar a ser polítiques efectives, com deia el nom de la llei del 2007. Doncs bé, onze anys després i davant un nou 8 de març, tenim aquí una vaga de dues hores per torn.
Vam ser la UGT de Catalunya —juntament amb la Fundació Maria Aurèlia Capmany— que vam posar en evidència la incidència mínima de la Llei d'igualtat del 2007 i les seves mancances i febleses. En primer lloc, vam situar quines havien sigut les retallades perpetrades en aquests 10 anys, i vam veure com el pressupost general en matèria d'igualtat havia patit una davallada del 60% a tot l'Estat i del 40% a Catalunya. A més, vam poder comprovar com una llei orgànica, la meravellosa Llei efectiva d'igualtat, una llei orgànica, s'havia quedat en un simple codi de bones pràctiques.
D'una banda, els plans d'igualtat a les empreses de més de 250 persones treballadores es van començar a implementar gràcies a les ajudes i subvencions que es van donar per part dels diferents governs. Això sí, l'elaboració d'aquests plans no va estar exempta de dificultats, fins i tots de conflictes: per les diagnosis, per la manca de negociació, per la manca de rigorositat, i fins i tot per la manca de creure en ells com una veritable eina, sinó com una obligació legal que tocava complir. Inicialment, el fet de registrar els plans no era una obligació legal, i quan va ser-ho l'obligació era tan vaga que encara avui continuen sense registrar-se. Tampoc no es va pensar a definir uns estàndards mínims, així que qualsevol pla pot ser registrat o considerat com un pla d'igualtat.
"Les dones, en aquest país, treballem gratis des del 8 de novembre fins al 31 de desembre"
D'altra banda, la llei no està pensada per a un país en què el 95% del nostre teixit empresarial és de petites i mitjanes empreses. Precisament, un altre mandat de la llei van ser la implementació de les mesures d'igualtat en les empreses de menys de 250 persones treballadores, i aquí se'ls va "oblidar" de definir com haurien de ser o en què haurien de consistir. Les mesures de "conciliació" no van ser enteses com unes mesures de "corresponsabilitat", i això ens ha portat a més desigualtat entre dones i homes a les empreses. Perquè han sigut les dones que han copat aquestes mesures i això ha donat pas a un mercat de treball en què es penalitza més aquell qui més les utilitza. O sigui, les dones.
Una altra de les mesures va ser el permís de paternitat, aquell que demana la transposició de la normativa europea, que va ser inicialment de 13 dies i que s'havia de convertir en un mes, fins arribar progressivament a equiparar-se amb el de maternitat. Doncs bé, el permís de paternitat de quatres setmanes ha trigat 10 anys en arribar.
Però aquells sostres de cristall i aquells terres enganxifosos continuen on eren.
L'assetjament sexual i per raó de sexe segueix sent una de les pràctiques més esteses però a la vegada més ocultes a les empreses. Les dones que pateixen violència masclista a l'àmbit privat necessiten més que mai tenir un mercat de treball que les aculli i les protegeixi, no que les expulsi.
Perquè són les dones les segueixen patint una taxa d'ocupació inferior a la dels homes, una taxa d'atur més gran que els homes. Perquè tres de cada quatre contractes parcials els signen dones. Perquè la bretxa de gènere a les pensions arriba fins al 40%. Perquè a Catalunya la bretxa salarial entre homes i dones és del 23,9%; o dient-ho d'una altra manera: les dones, en aquest país, treballem gratis des del 8 de novembre fins al 31 de desembre.
És per tot això que aquest 8 de març hem dit prou i ens hem plantat i ho hem fet tant les dones com els homes. Perquè aquesta societat no pot permetre que la generació de dones més ben preparades acadèmicament de la història d'aquest país quedi en un segon lloc a la nostra societat.
Perquè les dones volem corresponsabilitat perquè els nens i les nenes, així com les persones dependents, puguin gaudir d'una cura per part de les seves famílies sense que siguin les dones les qui ho facin en exclusiva i pateixin la discriminació que ara pateixen. Perquè els assetjaments sexuals a les empreses no han de ser ni tan sols una cosa aïllada. No pot ser que encara avui resti oculta a les empreses.
Perquè una vegada més són les dones les qui majoritàriament pateixen aquests assetjaments. I sincerament, és molt difícil poder reparar el mal que es fa. Per això s'ha de treballar en la cultura de la tolerància zero davant els assetjaments sexuals a les empreses. I és per tot això que aquest any hem fet un pas més, dient prou, ens hem plantat i fet vaga aquest 8 de març.