Vivim en un món obsessionat amb marcar-se agendes i objectius a curt, mitjà i llarg termini. I no és negatiu. Horitzó 2020 i Agenda 2030 són els que més hem escoltat en els últims temps. Un altre tema és que siguem capaços com a societat de dur a terme certs compromisos, ja que en alguns casos poden semblar utòpics o inassumibles.
"Recentment s'ha obert un debat al voltant d'un nou contracte social a la Catalunya del 2030. I no em refereixo al seu encaix amb Espanya"
Recentment s'ha obert un debat al voltant de com volem que sigui la Catalunya del 2030. I no em refereixo al seu encaix amb Espanya. Em refereixo a la societat que volem i a un nou contracte social que s'ha truncat amb la virulenta crisi que va esclatar l'any 2008.
Aquesta crisi ens ha passat factura a tots i, després d'una dècada, poc té a veure el nivell de vida actual de la gent amb aquells anys de bonança dopada. La pèrdua de poder adquisitiu es reflecteix de manera evident en els joves, que amb il·lusió han anat entrant a la universitat i que en sortir d'ella s'han vist obligats a emigrar per servir cafès i guanyar "experiència laboral" (insuficient amb les pràctiques universitàries) o adquirir fluïdesa amb l'anglès. De fet, aquest argument ho va vendre com una recepta l'exconseller Mena que, tergiversant o no les seves paraules, al final no eren més que un reflex d'un fracàs del model educatiu elaborat en part per polítics que, en les seves pugnes sobre si és més important el català o el castellà, han acabat deixant en un tercer plànol l'idioma que mou el món i l'economia.
Aquests últims anys hem xocat amb una sèrie de desigualtats socials que no havíem vist abans a Catalunya des que es va consolidar la classe mitjana durant els anys 70. Per primera vegada en molt temps, els salaris, la fiscalitat i l'encariment de la vida (amb l'habitatge com a principal protagonista) no estan aconseguint que la classe mitjana i els seus fills tinguin l'oportunitat d'estalviar i en molts casos viure amb dignitat.
"Els salaris, la fiscalitat i l'encariment de la vida (amb l'habitatge com a principal protagonista) no estan aconseguint que la classe mitjana i els seus fills tinguin l'oportunitat d'estalviar i viure amb dignitat"
Si tracem un pla per la Catalunya del 2030, hem de centrar-nos a parlar de la generació millennial. En l'actualitat, aquest millennial -que ja no fa els seus pinitos al món laboral- ha hagut de lluitar amb la situació anteriorment explicada de plantejar-se si emigrar o no, davant l'absència d'un treball o un salari que no li permetia arribar a final de mes. Per no parlar de l'emancipació... Segons les dades extretes de l'últim informe de l'Índex Sintètic de Desenvolupament Juvenil Comparat (ISDJC) els joves catalans (i espanyols) estan lluny de la mitjana europea (26 anys) en matèria d'emancipació. De fet, segons aquest estudi, els joves europeus tenen més facilitat per emancipar-se ara que fa 10 anys. La situació al nostre país és radicalment diferent. Catalunya presenta una millora en formació respecte a fa 10 anys i una reculada en emancipació, situant-la en els 29 anys. Això sense afegir que abandonar el domicili familiar suposa en la gran majoria de casos compartir un pis de lloguer, res de compra d'habitatge. Ningú ha escoltat abans això de "la generació més formada de la història i que viurà pitjor que els seus pares"? Almenys, el moment actual sembla corroborar aquesta afirmació tan difosa en els últims temps. Benaventurats aquells millennials que en aquestes circumstàncies poden formar una família.
Si ens comencem a marcar una agenda sobre la Catalunya del 2030, la generació millennial ha d'estar més present que mai al debat i ser protagonista del disseny d'aquesta societat del futur. La societat civil ha de tornar a recuperar el paper que va tenir. Tornar a ser un "lobby". Aquesta paraula que sembla tan injuriada al nostre país i que al final no és més que organitzar-se per fer pressió davant els polítics. La política és un instrument de servei al ciutadà i el ciutadà ha d'exercir la seva pressió sobre el polític, fabricant idees perquè aquest les executi.
Els millennial han d'exercir el seu principi de responsabilitat i ser partíceps d'allò que heredaran, i de no fer-ho, de poc servirà queixar-se en un futur.
"Que ser empresari no signifiqui ser una rara avis, que donar feina a les persones no suposi un fre administratiu i que facilitar la vida a la gent ajudant-la a estalviar no sigui un impossible"
Recentment escoltem parlar d'una renda bàsica universal com a panacea actual i de futur, però ningú es pregunta d'on sortiran els diners. O sí… Generaran aquesta renda amb la pujada dels impostos a aquells que ara no podem estalviar? Seguiran augmentant el deute espanyol quan frega el 100% de PIB per poder dur a terme aquesta renda mínima? Els deutes es paguen i en aquest cas, l'herència als millennials serà enverinada. Per no parlar del futur de les pensions.
És fonamental tenir un sistema de distribució de riquesa just, però cal no oblidar que l'economia som les persones. Si només ens centrem a repartir i no a crear riquesa, toparem amb els mateixos problemes. Posem-ho fàcil perquè aquells que heretem el món de demà puguem obrir empreses i crear llocs de feina amb més facilitat i amb més incentius per part de l'Administració. Que ser empresari no signifiqui ser una rara avis, que donar feina a les persones no suposi un fre administratiu i que facilitar la vida a la gent ajudant-la a estalviar no sigui un impossible.
Encara som a temps de canviar certs rumbs, encara som a temps de què la societat civil torni a tenir un paper rellevant i de pressió sobre la política, encara som a temps de generar idees. Actuem avui per no haver de lamentar-nos demà.