El pregó de la festa major de Gràcia i els aldarulls a Sants han estat el detonant de la fi de la pax política municipal durant el parèntesi estival. Després d’un agost força tranquil pel que fa a l’actualitat barcelonina, la xiulada que va patir l’alcaldessa, Ada Colau, denota l’inici d’una dura batalla pel futur govern de la ciutat.
Un nou curs polític que es preveu d’alta tensió. A menys de dos anys per a les eleccions municipals, els propers mesos pretenen ser, per als grups polítics a la ciutat, la pole position o la línia de sortida cap a unes eleccions en què Barcelona s’hi juga molt, en termes de futur i de model.
És públic i notori que Colau pateix un desgast després de sis anys al capdavant del consistori. Governar Barcelona mai ha estat fàcil. La ciutat és autoexigent amb si mateixa, inconformista, participativa quan cal, amb una forta identitat i trajectòria. I ara, certament, no viu el seu millor moment. Ho estem veient aquests dies.
El baròmetre municipal de l’estiu situava la inseguretat i una deficient gestió municipal com els principals problemes de la ciutat, seguits de la manca d’habitatge, la neteja i la gestió de la mobilitat. A més, el context d’emergència econòmica, social i sanitària fruit de la pandèmia no ajuda als governs de torn a planificar polítiques públiques a mitjà i llarg termini. En primer lloc, cal donar resposta al cost derivat de la pandèmia i les seves conseqüències.
La fragmentació política no ajuda a generar il·lusió i bons projectes que esdevinguin pactes de ciutat
Vivim moments de canvi, d’incertesa i de gran volatilitat en l’economia. No és fàcil planificar a llarg termini. La primera prioritat de l’administració pública és vetllar perquè ningú quedi enrere, invertint els seus recursos en els més vulnerables, els que més pateixen. Davant l’increment de les desigualtats i la precarietat al món laboral, esdevé clau redistribuir la riquesa i generar noves oportunitats per a tothom.
La fragmentació política que vivim tampoc no ajuda a generar il·lusió i bons projectes que esdevinguin pactes de ciutat. Aquest fet, sumat a una sensació de provisionalitat permanent en la política, dificulta repensar, entre tots, quin model de ciutat volem.
Com ens imaginem la metròpoli del futur?
Són moments de canvis globals. La ciutat també es troba en una cruïlla en què s’ha de preguntar què vol ser de gran. Quin és el model productiu i quins sectors estratègics aspira a tenir en el futur? Com ha de ser la Barcelona del 2050? Quina ha de ser la seva imatge, el seu posicionament i l’especialització a nivell internacional? Com volem que ens valorin des de fora? Són reflexions que, de ben segur, seran el principal debat en les properes eleccions municipals.
Les cuines dels partits preparen el curs per la batalla per Barcelona. Es preveu un curs intens, en què veurem un "tots contra Colau". ERC, Comuns i PSC parteixen com els més ben posicionats per guanyar les eleccions, sense oblidar Junts com a nou partit amb vocació de liderar el vot independentista a la ciutat. El centre i la dreta es troben en construcció, ordenant-se després de la marxa de Manuel Valls, un final escrit des de fa molt temps. Caldrà també estar atents als moviments i candidats provinents de l’antiga Convergència com el PDeCAT, Lliures, Lliga o el PNC.
Les eleccions municipals també seran un bon termòmetre per a Pedro Sánchez si aconsegueix aprovar i executar els pressupostos generals del 2022, així com assegurar un repartiment equitatiu dels fons europeus Next Generation, en benefici també de Catalunya i Barcelona.
La Comissió Europea augura un creixement de l’economia espanyola del 6,2% per a aquest any, incrementant-se una dècima, un 6,3%, el 2022. Barcelona no és aliena a aquest context, com tampoc ho serà l’alcaldessa, que haurà de valorar si es presenta per tercera vegada o, al contrari, aposta per un canvi cap a la política espanyola. Les enquestes i les projeccions de vot poden marcar la decisió final.
La ciutat necessita, de forma urgent, bons projectes que la reposicionin en economia digital, indústria 4.0, cultura, infraestructures, així com també finalitzar actuacions urbanístiques pendents
Una estratègia força coneguda pel PSC, i que ja va aplicar amb alcaldes com Narcís Serra i Joan Clos, aquest últim a causa del desgast que patia el PSC a Barcelona, després de governar la ciutat de forma ininterrompuda durant 32 anys, i per la projecció ascendent de CiU, amb Xavier Trias com a candidat.
La batalla per Barcelona ha començat. La ciutat necessita, de forma urgent, bons projectes que la reposicionin en economia digital, indústria 4.0, cultura, infraestructures, així com també finalitzar actuacions urbanístiques pendents a La Sagrera, la Marina o la Zona Franca, que donin resposta al problema de l’habitatge.
En el futur, ens caldrà també una Barcelona amb una governança executiva i generosa, tant amb els 164 municipis que conformen una regió metropolitana de 5,5 milions d’habitants, com també amb la resta del territori. El govern de la ciutat ha de ser el principal aliat del govern català, i alhora col·laborar amb el govern de torn a l’Estat, per definir projectes de futur amb una forta projecció internacional.
Finalment, hem de recuperar la cultura de la col·laboració publicoprivada; els lideratges públic i privat són més forts que mai quan van de la mà i treballen conjuntament amb la màxima transparència. Ho vam viure en la gran transformació de la ciutat en l’època dels jocs olímpics del 92 i es pot tornar a repetir en d’altres iniciatives de futur. Tots junts sumem.
La superlliga de les grans ciutats es juga amb les millors metròpolis del món. Barcelona ha de seguir sent una ciutat admirada pels que hi vivim o hi treballem, però també pels que ens visiten i aposten per generar noves oportunitats de futur.