Paul McCartney seu en una cadira amb el seu icònic baix en forma de viola. Té una cançó al cap que taral·leja mentre rasca uns quants acords amb regust de blues. Al seu davant hi ha asseguts Ringo Starr i George Harrison amb la guitarra a la mà. El George badalla ostensiblement. Són les 10 hores del matí i John Lennon encara no ha arribat.
El Paul ara improvisa versos i diu alguna cosa com "get back”, que repeteix. La música ens comença a resultar familiar. Se li afegeix el Ringo, que porta el ritme picant de mans. El George hi suma un acord de la, després un de re i un riff de blues. El Ringo se suma al Paul i li fa el cor amb “get back”. Han passat dos minuts.
I’ve never seen anything like this on film before. Paul really has nothing at the 30 second mark—but 45 seconds later he’s got the makings of a hit single. pic.twitter.com/kvGOp1yuZs
— Ted Gioia (@tedgioia) November 28, 2021
Aquest és un dels molts moments màgics del documental de Peter Jackson Get Back sobre els Beatles. Estrenat el 25 de novembre a Disney+, el documental de set hores i 50 minuts narra en tres parts el procés creatiu i de treball de Let It Be, el darrer disc que els Beatles van publicar. Fins avui, el registre que en teníem, i que marcava la narrativa del final dels Beatles, era el de la pel·lícula homònima del realitzador Michael Lindsey-Hogg (que va guanyar un Oscar el 1971 per la banda sonora). Per fer-la, Lindsey-Hogg va omplir l’estudi dels Beatles amb càmeres i micròfons. Les instruccions que tenien els tècnics eren de començar a enregistrar quan arribés el primer beatle a l’estudi i d’acabar quan en marxés el darrer; l’estudi era un Big Brother avant la lettre. El resultat van ser 60 hores de pel·lícula i 150 hores d’àudio que han estat 50 anys en una caixa forta d'Apple Corps, l’empresa que els Beatles van crear el 1968.
Entre una cinta -Let It Be- i l’altra -Get Back-, a banda de la durada, la tecnologia digital que ha permès passar dels 16mm a l’alta definició, la distribució (Let It Be només es va distribuir en VHS l’any 1980 i mai hi va haver acord per fer-ne un DVD) i la gran feina de documentació i muntatge de Peter Jackson, hi ha un aspecte que les fa radicalment diferents: l’absència dels Beatles en la postproducció.
Peter Jackson s'ha passat els darrers quatre anys a la sala d'edició treballant amb el material d'Apple Corps amb tota llibertat
L’encàrrec que els executius d’Apple Corps actuals, no els Beatles que queden, van fer a Peter Jackson era de restaurar les filmacions originals i explicar la veritable història dels Beatles. Peter Jackson s’ha passat els darrers quatre anys a la sala d’edició treballant amb tota llibertat. El resultat té poc a veure amb la cinta original de Lindsey-Hogg i amb la interpretació que se’n va fer a posteriori, un cop feta pública la separació del quartet.
De fet, el Get Back de Jackson s’assembla més a una temporada de The Office que a la hagiografia de Paul McCartney que és Let It Be. Al llarg de les gairebé vuit hores -més que una temporada sencera de The Ofice- hi veiem una colla de treballadors fent la seva jornada laboral, com a qualsevol empresa. Hi ha tècnics, enginyers, arranjadors, càmeres, noies del cafè, un porter, transportistes i músics, entre ells els Beatles. Tenen un horari d’enregistrament de 10 hores a 18 hores, n’hi ha que arriben amb son i n’hi ha que arriben tard. N’hi ha de disciplinats com Paul McCartney i n’hi ha de caòtics com John Lennon; n’hi ha que tenen iniciativa, defenen i confronten arguments -Paul, John i George- i n’hi ha que callen i escolten, com Ringo Star, però que sempre hi són. N’hi ha que, com George Harrison, cansats de ser el segon violí, deixen el grup i se’n van; n’hi ha que molesten com Yoko Ono, que surt a tots els plans sense aportar res, i n’hi ha que, com Linda Eastman, aporten sense dir res amb les fotos que fa, que Jackson hàbilment intercala a la cinta.
Un moment mític del documental és quan Paul McCartney li diu a John Lennon que tant caos creatiu no pot ser bo i Lennon respon amb els primers versos de 'Help!'
Ara bé, el que els uneix a tots malgrat les diferències és un objectiu comú: els Beatles fa tres anys que no actuen en directe i tenen ganes de fer un concert amb públic a la televisió, que enregistraran i resultarà en el seu nou àlbum. Al mateix temps, enregistraran el procés de creació i en resultarà un documental. El concert havia de ser en un lloc especial. En diversos moments parlen de fer-lo en un amfiteatre romà a Trípoli, en un vaixell de viatge amb els fans, al Parlament, en un sanatori o a Primrose Hill. Al llarg de la cinta, es veu com aquest triple projecte -documental, concert i disc- va canviant de forma i els objectius s’ajusten d’acord amb el moment i els recursos; finalment, descarten el programa especial a la televisió i opten per la versió més barata de fer el concert, al terrat dels estudis d’Apple Corps.
Un altre dels moments mítics del documental és quan Paul McCartney li diu a John Lennon que tant caos creatiu no pot ser bo, que ha de tenir unes rutines i uns objectius diaris, que Lennon respon amb els primers versos de Help!, una lletra seva que diu:
When I was younger, so much younger than today
I never needed anybody's help in any way
(Quan era jove, molt més jove que avui
Mai no vaig necessitar l'ajuda de ningú en res)
Els Beatles no es van separar després d’enregistrar Let It Be, sinó que encara van enregistrar l’àlbum Abbey Road, que es va publicar abans. A la primavera de 1970 els Beatles es van separar, cap d’ells arribava als 30 anys.