Fins que no tinguem un ministerio completament dedicat al digital, no podrem dir que a l’Estat espanyol s'han agafat seriosament la transformació digital de la societat.
De moment té una Vicepresidencia Económica -que és la tercera vicepresidència- que inclou una Secretaría de Estado de Digitalizacion e Inteligencia Artificial. Encara és massa prest per saber què, quan i com ho faran. De moment només tenim una marca, un entorn i uns nomenaments.
Quan els nomenaments, la Carme Artigas és una gran elecció. Vaig escoltar la seva conferència del febrer de 2019 a Palma i em va sorprendre per la seva visió clara completa i positiva. Fou un #síatot, que diria en Ganyet.
Recordo que na Carme Artigas va dir que la transformació digital és de la societat i no de les empreses. Era el primer cop que sentía algú altre dir una cosa que havia repetit fins a l’avorriment propi. Hi ha centenars (de fet són milers) de consultors que venen la transformació digital de les empreses sense tenir en compte les persones i clar, fracassen. Tampoc no tinc la fórmula de l’èxit, però la del fracàs és construir un projecte no basat en la capacitat de transformació digital de les persones -un concepte que sona tan estrany que prefereixo dir-ne immersió digital-. Per casualitat, només vuit dies abans havia publicat al Medium un article titulat La transformación digital de las empresas no existe.
"Les persones amb talent digital es basen en la disrupció, que és una festa pels qui som de l’ofici però un maldecap per la resta"
A la conferència seia devora en Jaime Tovar, director de l'EBAP (Escola Balear de l'Administració Pública), una organització governamental encarregada de la formació dels funcionaris. Amb en Tovar havíem passat molt de temps donant voltes als canvis que calia per aconseguir la immersió digital de l'Administració Pública. Trobàvem que ens havíem d’obrir a moltes més especialitats perquè ens caldria una diversitat enorme de formes de veure el món a l’hora de convertir en software tot allò que pogués ser software, i que no era només cosa d’informàtics. En Jaime Tovar va tuitar que plegats havíem escoltat la Carme Artigas, “una de les dones que més sap de temes digitals però que no pot ser funcionària informàtica nostra perquè no reuneix els requisits: és química. Cal que repensem això!”.
Doncs bé, ara n’Artigas és Secretaria de Estado de Digitalización e Inteligencia Artificial i ni en Tovar ni jo som al Govern de les Illes Balears. Ell haurà tornat a la seva plaça, suposo, i jo m’estic resituant. M’ha passat el que podia esperar després de moure’m quatre anys en l’entorn de l’Administració Pública: m’han ofert un parell de feines noves dins el mateix entorn, però no podia ser perquè eren llocs fixes, no nomenaments polítics, i ha sorgit el problema que apuntava en Tovar.
Tot plegat forma part de l’entorn als governs. Gairebé tothom hi és per dos motius: la carrera funcionarial o la política. La carrera de funcionari és estricta, però la política sol ser vaporosa quant a la vessant tècnica: ara són a cultura, demà a mobilitat i després a recerca. En realitat així és el seu negoci i no sembla -fins ara- que la immersió digital de la societat afecti gaire l’entorn governamental. Al sector privat les empreses tanquen per inadaptació digital, però els governs no. Ni tan sols, en aquest moment, perden o guanyen vots segons sigui el seu programa sobre intel·ligència artificial. Així, en política, les persones amb perfils digitals tendeixen a la invisibilitat. De fet, quan volen que els vegin, aleshores possiblement molesten.
Les persones amb talent digital es basen en la disrupció, que és una festa pels qui som de l’ofici però un maldecap per la resta. Pels fabricants d’espelmes, les bombetes varen ser una molèstia i els venedors de paper carbó maleïren les fotocopiadores. La Ministra i Vicepresidenta tercera, Nadia Calviño, és la màxima responsable de la digitalització, però també de l'economia que patirà la desmonetització que ve després de la disrupció digital.
Mala peça al teler.
Per exemple, no serà fàcil ajudar al sector fintech, que és en un bon moment incipient, sense molestar a la banca que rescatàvem fa no-res. El fintech són les bombetes i la banca són les espelmes, però no pas les de la cuina dels besavis, sinó les de l’altar de la catedral.
"El fintech són les bombetes i la banca són les espelmes, però no pas les de la cuina dels besavis, sinó les de l’altar de la catedral"
He dit banca, però també podria dir mobilitat. Gartner ens explicava, a un fòrum per a governs regionals, que el vehicle autònom serà inevitable i la disrupció que més afectarà l’economia arreu, però que gairebé cap govern no encara se n’havia adonat. Ho digueren no fa pas ni dues iteracions enrere de la Llei de Moore; avui la part digital dels cotxes autònoms és més del doble de potent que aleshores.
Defenso un ministerio exclusiu per al digital perquè podrà gestionar la disrupció al mateix nivell que qui no la vol. Serà molest per als altres ministerios, sí, però cal poder negociar de tu a tu amb tothom. Quan portes l’economia clàssica i també la disrupció digital, aleshores no és negociació sinó conflicte d’interessos. Les negociacions ens fan més savis, però les contradiccions ens fan més cínics.
No fou cinisme, sinó oportunisme, el que em va venir al cap en llegir la marca de la nova Secretaría de Estado de Digitalizacion e Inteligencia Artificial. Tothom amb qui n’he parlat troba que m’hauria d’agradar, perquè la intel·ligència artificial és el que sovint defenso. Però no. No és això. Ho han fet, penso, perquè transmeten l’idea que faran coses en intel·ligència artificial.
Amb el temps he après que els polítics que volen “fer coses” són tan abundants com perillosos. Darrere aquest “fer coses” sol haver-hi visió curta a breu termini. En definitiva, fum. A la pràctica, “fer coses” sense horitzó ni recorregut no és cap cosa negativa per a personatges molt polítics i no gaire tècnics: avui fan coses d’intel·ligència artificial, demà faran coses de joc, després coses de consum, i més endavant coses de carreteres amb o sense rotondes. Si les coses que han fet no agraden als següents polítics -cosa que sempre passa- els nous podran anunciar les seves coses, i tal dia farà un any.
Un acudit diu que la definició d’intel·ligència artificial és “coses genials que els ordinadors no poden fer”. Així doncs, potser la marca de la nova Secretaría de Estado està ben trobada: la banca estarà encantada quan els ordinadors no puguin fer “les coses” que els polítics intenten amb la intel·ligència artificial, i tal dia farà un any -o 0,666 iteracions de la Llei de Moore-.
Estic segur que tot plegat, ni la marca ni l’entorn, no forma part de les intencions de la Carme Artigas, a qui desitjo molt coratge, paciència i sort per a conviure amb la marca i l’entorn. L’incentiu principal és que gairebé tot és per a fer, i el Ministerio de Política Digital també.