Aquests darrers dies les converses han estat condicionades, per un costat, pel referèndum del passat 1 d'octubre i les implicacions del seu resultat i, per altre, per les conseqüències de les decisions d'empreses de referència que, amb rapidesa, han traslladat la seva seu social fora de Catalunya. En només una setmana 6 de les 7 empreses catalanes de l'Ibex 35 van seguir el camí iniciat pel Banc Sabadell. Empreses que varen néixer, créixer i esdevenir referents a Catalunya, empreses amb ADN català que l'han sabut mantenir en un món global molt condicionat per les asimetries competitives. Unes decisions que, en alguns casos, són fruit de plans de contingència establerts fa temps, en altres pel mimetisme i per les peculiaritats del sector econòmic en què desenvolupen la seva activitat, així com condicionats de mercat i la seva distribució de clients i, algunes altres, per un nivell de nerviosisme que ultrapassa una anàlisi racional dels fets.
Sens dubte la capacitat tractora de les empreses que han anunciat el canvi de seu social és notòria. Si bé els efectes sobre l'economia, a curt termini, és més simbòlica que real, seria una temeritat imperdonable no donar-hi la importància què té i els greus efectes sobre el perímetre de les petites empreses que els presten serveis especialitzats i de valor. Tot considerant que el món que es configurà en l'últim quart del segle passat, la interdependència global, una certa cultura homogènia quant a decisions econòmiques i la incertesa és molt dolenta per tota decisió d'inversió. En aquest context, no ens hauria de sorprendre aquest moviment de trasllat de seus, ja que era previsible. Ignorar-ho és mirar-se el melic des d'un cert grau de prepotència. Serveixi com a exemple el que va passar a Quebec a partir de la dècada dels 70, que comportà un enorme enfortiment de Toronto en termes de capital humà i financer en detriment de Mont-real. Algunes declaracions, o comentaris, evidencien una enorme inconsciència sobre del desastre econòmic que pot provocar, si es consolida, la tendència deslocalitzadora, un fet que cal frenar per evitar que traslladin les seves seus operatives i capacitats productives, en un marc en el qual era previsible que es despertés el nacionalisme espanyol més arrelat en el passat i la manca d'implicació internacional.
"Algunes declaracions evidencien una enorme inconsciència sobre del desastre econòmic que pot provocar la tendència deslocalitzadora"
Ara bé, sense oblidar que cal recuperar un marc que no foragiti les grans empreses, no es pot oblidar la composició del teixit productiu català. Un conjunt de petites i mitjanes empreses que són la columna vertebral quant a generació d'ocupació, cohesió i equilibri territorial. Empreses, moltes d'elles d'origen familiar, unes 208.000, que generen 1,24 milions de llocs de treballs (un 68,2% del total), de les quals, sols l'1,4% té més de 250 treballadors. Moltes d'elles són petites, una de cada quatre té una plantilla entre 10 i 20 treballadors. Empreses que s'esforcen a innovar, que s'han internacionalitzat, que tenen 'ànima', és a dir: empreses que estan compromeses amb el seu ecosistema, amb la gent, amb els treballadors, proveïdors i clients, amb la sostenibilitat del planeta i, molt especialment, amb el progrés social.
Empreses que sovint no tenen veu, que passen desapercebudes o són ignorades i que no reben l'atenció i el requerit escalf. Ara més que mai cal pensar en elles i endegar polítiques d'economia productiva per potenciar-les, tot considerant les seves fortaleses i debilitats. Empreses que afronten escenaris incerts en els quals es fan presents grans desafinaments en moments complexos. Ara no es pot seguir oblidant aquells que des de l'emprenedoria han esdevingut empresaris, creant empreses, que permeten convertir el progrés tècnic i científic en progrés social, aportant els entorns que possibiliten el desenvolupen de l'activitat amb solidesa i mirar al futur amb confiança. És hora, doncs, sense més demora, d'escoltar al gruix del teixit productiu català i pensar amb ells.