El model del repartiment de les institucions de l’Estat entre els diferents Lands a Alemanya es fa servir com a oposat al centralisme jacobí i en particular per posar de relleu el gran pes de Madrid com a capital d’un Estat que vol presumir d’autonòmic, però que exerceix un centralisme abassegador. La concentració de les institucions reafirmaria un model de repartiment pressupostari gens descentralitzat, amb l’excepció de les comunitats forals.
A Alemanya no trobem només que els institucions estatals estan repartides a diferents ciutats, sinó que hi ha organismes menors, com els 54 centres tecnològics Fraunhofer, que es distribueixen arreu i permeten una especialització territorial industrial a un país tot ell amb base productiva, com també ho és Catalunya, però allà fet seriosament i amb profunditat.
"Madrid com a capital d’un Estat que vol presumir d’autonòmic, però que exerceix un centralisme abassegador"
I el model de ser conscients i de contrapesar del pes de les capitals el trobem també en la tradició dels Estats Units on, per exemple, la capital de l’estat de Nova York no és aquesta ciutat, sinó Albany, un municipi de menys de cent mil habitants, situat a tres-cents quilòmetres lluny.
Per tant, no és cap obvietat que la capital hagi de centralitzar tots els organismes i que el seu repartiment no sigui la millor opció. Els catalans obsessionats amb Madrid volem ignorar els deures propis que en aquest camp tenim pendents. Pendents, perquè l’eficàcia de l’equilibri territorial en un país amb un gran sistema de ciutats es veuria reforçada en favor del conjunt i superaríem el debat empobrit de la dinàmica metropolitana com a suposada modernitat que, diuen, supera el provincialisme de la resta del país.
Algunes xifres permeten adonar-nos que no parlem de cap fet marginal sinó d’un gran pes i que la síntesi és que som a un país enormement centralista, per inèrcia, per ignorància i per manca de ganes de voler-ho objectivar.
En el pressupost de la Generalitat, enguany de 42.000 milions d’euros, el pes dels organismes perifèrics que en principi podrien ser objecte d’una localització qualsevol al llarg del país són d’una proporció molt elevada. Clar que també moltes conselleries no necessàriament haurien d’estar a Barcelona i ja Pasqual Maragall ho va plantejar amb la idea de portar Agricultura a Lleida. Però deixem-ho en els organismes. Aquests assumeixen una proporció que és del 10% del pressupost conjunt, uns 4.100 milions d'euros, amb uns 70 organismes, dels quals la seu és al Barcelonès en un nombre de 53 i amb un pressupost del 87% del conjunt. I en aquest compte hem deixat fora l’Institut Català de la Salut (ICS), perquè és quasi com la conselleria mateixa. La presència a la resta del país és purament testimonial: quatre entitats al Baix Llobregat, quatre al Vallès Occidental, quatre a les capitals provincials i una per càpita més al Bages, Anoia, Selva, Ripollès i Vallès Oriental. En contrast, només són 8 els organismes realment repartits, sobre aigua, residus, llengua, tributs, logística, competència, habitatge... i arriben en conjunt a 1,1 milers de milions d’euros, però sempre amb la seu central a Barcelona.
Quan a menys d’una hora, amb Alta Velocitat, avui hi ha gent que treballa a Figueres i dorm a Barcelona, el model de país podria ser molt més equitatiu, en favor del potencial conjunt i de no castigar una perifèria sempre institucionalment pobre.
"Clar que també moltes conselleries no necessàriament haurien d’estar a Barcelona i ja Pasqual Maragall ho va plantejar amb la idea de portar Agricultura a Lleida"
A aquest model d’administració de la Generalitat cal sumar-hi el tracte específic que rep Barcelona, que disposa d’una llei pròpia com a capital i que exerceix en forma de consorci nombroses competències que en la resta de municipis són de la Generalitat, a més, que com a capital cultural del país, concentra també equipaments notables. I el volum d’aquesta economia és considerable, amb més de trenta organismes. Estem parlant d’una despesa en sanitat, educació, cultura... de més de dos mil milions d’euros/any, una part dels quals és aportada, certament, de l’Ajuntament de Barcelona, però que es realitza amb una proximitat que no hi és enlloc de la resta del país.
I no entrarem ara en els aspectes de mobilitat i transport, tant en inversions com en depesa corrent, perquè la concentració és màxima.
Tornem al principi: podem imitar Alemanya, un país multipolar, la qual cosa no negaria la seva capital, sinó que la vincularia realment amb el conjunt de tot el país i en trauria el seu millor potencial de centre integrat.