L’èxit de Crims en les seves diverses transmutacions no hauria de sorprendre ningú. Nascut com a podcast, ha estat secció de ràdio, programa de ràdio, sèrie de televisió oberta, sèrie en plataformes de streaming, llibres i xarxes socials. Ja n’espero la propera iteració.
I dic que no hauria de sorprendre ningú perquè Crims conjuga molt bé tot allò que ens fa humans: la curiositat —font del coneixement—, la por —mecanisme de supervivència— i les rondalles i contes de la vora del foc —el mètode de transmissió de coneixement més antic de la humanitat. De fet, tant si veieu Crims en una televisió antiga de tub, l’escolteu en podcast per 5G en un Tesla o anant a córrer amb el darrer model d’iPhone, el que esteu fent és seure a la vora del foc a escoltar el vostre padrí com us explica una rondalla (a mi me les explicava mon àvia). Aquesta connexió amb allò més ancestral —curiositat, por i oralitat— és Crims.
En el fet que Crims no acabi mai, disponible sempre des d’on vulguem i quan vulguem, ens remet també a les primeres històries dels nostres padrins, els de fa 10.000 anys. Resulta que l’experiència de transmissió d’històries orals en forma de contes ha canviat molt amb el pas del temps. Pels nostres avantpassats els contes se sabia quan començaven però no quan i com acabaven. Escoltar els caçadors de la tribu explicant les seves històries era una experiència màgica de la que participava tota la tribu; ampliant-ne la narració, cantant, celebrant i bevent. El conte acabava quan el darrer membre queia rendit de son. Ho sabem per les adaptacions de contes de la tribu sud-africana dels !xam fetes a finals del segle XIX pel matrimoni Boer Bleek. Els costava d’entendre els contes perquè no tenien final i els van haver d’adaptar a l’espai-temps finit del paper amb finals inventats. L’Albert Sánchez Pinyol ho explica molt bé al seu llibre Estructures elementals de la narrativa.
Avui la tribu és la xarxa; la curiositat, la transmissió de coneixements i l’aprenentatge els fem en i a la xarxa. I com en els contes dels !xam, no hi ha fi, hi participem tots i s’acaba quan caiem rendits de son.
I la por? La por, cosina germana del seny, mobilitza (o desmobilitza) més que la il·lusió. Ho sabien ben bé els senyors de Cambridge Analytica quan dissenyaven campanyes de desmobilització amb anuncis personalitzats a Facebook i se’n vantaven amb allò de “un missatge per a cada por”. També ho saben bé els de NSO Group, fabricants del programari espia Pegasus, i les tiranies i pseudodemocràcies que tenen com a clients. Saben bé que amb la utilització de Pegasus sempre guanyen: l’objectiu no és que amb el seu ús la població estigui controlada, l’objectiu és que sense l’ús de Pegasus la població se senti controlada en una mena de panòptic digital. L’escàndol del CatalanGate és la demostració d’això i per extensió que la por és indestriable de la curiositat, l’aprenentatge i la transmissió de coneixement, especialment a la xarxa.
Com si ho sentís: “Tot el que sentireu en aquest programa ha passat. Els vídeos i les geolocalitzacions són reals. Cap diàleg no està dramatitzat per què el seu contingut consta en arxius d’àudio enregistrats al lloc dels fets”.
Se’t gira feina, Carles.