Internet és un món de converses. Sí, també s’hi poden vendre productes i serveis, però primer foren les converses. De fet, la primera tesi del Manifest Cluetrain (1999) diu “els mercats són converses”.
Les primeres converses a internet varen ser amb text. Després va arribar la veu, però en popularitat, va quedar molt per darrere del vídeo. El 2006, la revista Time deia que el personatge de l’any eres tu perquè publicar en vídeo s’havia fet popular a internet. Per a il·lustrar-ho, varen imprimir un mirall dins el marc que en aquell moment el YouTube feia servir per als vídeos i que s’havia convertit en una eina habitual en molt poc temps.
El vídeo s’havia convertit en una altra forma de conversa, que complementava el text. A l’inrevés que a les ones, on després dels diaris escrits va arribar la veu de la ràdio, i a continuació la televisió. Però a internet cal que pensem en converses perquè la comunicació és bidireccional per a cada persona, una cosa que no podia ser amb les ones.
El 2002 feia podcast abans que en Ben Hammersley digués la paraula ‘podcast’ per primer cop el 2004. Cada setmana publicàvem l’àudio del programa de ràdio Mallorca en Xarxa, d’Ona Mallorca. Els enregistràvem amb un receptor FM de butxaca endollat, pel cable dels auriculars, a la targeta de so d’un servidor connectat a internet. El muntatge no era gaire estable, perquè cada poc calia anar-hi per a recuperar la sintonia d’Ona Mallorca; la rodeta de sintonia del receptor FM es movia sola per mor dels canvis de temperatura. Per a fer els enregistraments usàvem un software, fet a mida, que cada dia creava arxius d’àudio per a tots els programes de la graella. Quedaven al web de l’emissora per a sentir-los allà o descarregar-los als iPod o qualsevol altre reproductor de mp3, que eren l’aparell digital de moda en aquell moment. Potser Ona Mallorca fou la primera emissora en català que publicava a internet per a sentir-la en reproductors digitals de butxaca. En dir-ho me n’adono que avui és difícil definir la idea sense dir la paraula ‘mòbil’. Potser per això, el 2004, en Hammersley en diria ‘podcast’.
"A internet cal que pensem en converses perquè la comunicació és bidireccional per a cada persona, una cosa que no podia ser amb les ones"
En aquell moment, el concepte ‘podcast’ tampoc no va ser gaire útil per a fer popular l’àudio com a forma de conversa a la xarxa. No era fàcil que hi hagués interacció amb els oients mitjançant correu, llistes de correu, comentaris al web. La prova és que a partir del 2006 els nostres fills volien ser youtubers, però no pas podcastaires.
Fins al 2019.
El febrer de 2019, Spotify anunciava que mai més no seria només una empresa de música i que anaven ben decidits cap al podcast. La seva idea s’assemblava una mica al que vàrem imaginar el 2002 a Ona Mallorca. Si cada cop més gent té reproductors tipus iPod per a sentir música, potser no els hi sabrà greu afegir-hi alguns mp3 amb programes de ràdio.
L'estratègia de Spotify fou posicionar-se al món del podcast amb programari i publicacions, però sense abandonar els estàndards del podcast. Compraren una apli, Anchor, que feia fàcil gravar i publicar capítols arreu, però sobretot a Spotify. També varen comprar Gimlet Media i fitxaren en Joe Rogan en exclusiva, que en aquell moment tenia 190 milions de descàrregues cada mes. Cap programa de cap tele, ni de cap vídeo digital o analògic, tampoc de cap ràdio, ni de cap columna o entrevista impresa en paper o web, mai ningú no havia tingut tanta audiència com The Joe Rogan Experience.
Potser ara els nostres fills voldran ser podcasters? Bé, en realitat el Rogan també era youtuber, perquè els seus capítols també anaven al YouTube. Però el vídeo no calia per a seguir-lo; l’important del seu xou és la veu.
"Publicar ràdio a internet no és fer podcast, perquè el context no és el mateix"
No, el que fa Spotify no té res a veure amb el nostre experiment radiofònic del 2002, ni tampoc amb el que el 2005 faria Apple incorporant els podcasts a l’iTunes. Sovint em fan mandra les afirmacions sobre que tal cosa nova, de la que ara se’n parla molt, és el mateix que allò altre que anys enrere es deia diferent. Mai res no és el mateix. Les idees moren si no trobes el context per a executar-les. Publicar ràdio a internet no és fer podcast, perquè el context no és el mateix.
Spotify i el seu context va ser responsable, en bona part, del creixement de l’oferta de podcasts a partir del 2019. Els primers mesos del 2020 la publicació en veu ja no era quelcom tan difícil de fer, trobar ni sentir.
I va arribar el confinament per la covid. Necessitàvem més que mai comunicar-nos amb l’exterior en veu i imatge. El text no bastava; les notes de veu del WhatsApp tampoc. El teletreball ens va arrossegar cap a les videoconferències, que també passaren a servir per a les trobades familiars i els amics. Més endavant també ens atrevirem amb els coneguts i saludats. Alguns fins i tot arribaren a publicar adreces del Jitsi a les xarxes perquè s’hi connectés qui volgués.
El vídeo hi tenia una part important, a les videoconferències (el nom ho diu), però si no el feies servir, tampoc no era tan important. De fet, la veu podia tenir molt de poder. El meu mestre a la ràdio, en Jordi Vendrell, mai no volia que li fessin fotos. Deia que sempre havia estat una decepció veure qui ell escoltava a la ràdio, perquè cap bellesa física mai no havia superat la imatge que havia fet, a la seva ment, sentint només la veu.
"El teletreball ens va arrossegar cap a les videoconferències, que també passaren a servir per a les trobades familiars i els amics. Més endavant també ens atrevirem amb els coneguts i saludats"
Els autors de l’apli Clubhouse se n’adonaren, just en començar la pandèmia, que potser estaria bé presentar alguna cosa per a fer videoconferències sense vídeo. Hi ha qui diu que varen repetir el ‘Party line’ de la telefonia del segle passat, però ja hi tornem a ser: res mai no és el mateix perquè el context canvia. A Clubhouse el varen saber aprofitar i aconseguiren inversió, celebritats fent-lo servir i un ambient d’exclusivitat. Per a crear-lo, limitaren l’accés a les converses mitjançant invitacions, només hi hauria apli per l’iPhone i els primers pilots foren amb gent entre 40 i 60 anys -explica Taylor Lorenz, a The Nework Times, el 23 de desembre de 2020: Clubhouse Makes Way for Influencers.
Torno al Cluetrain. La nova edició del seu manifest és del 8 de gener del 2015 i es diu ‘New Clues’ (noves pistes). Per a continuar defensant les converses a internet, com feren el 1999, setze anys després varen criticar les aplis:
“Poseu totes les aplis tancades del món juntes i tindreu un munt d’aplis. Poseu tots els llocs web junts, i tindreu un món nou. Les pàgines web es relacionen. Les aplis són control.”
El Jitsi, ¿us ha demanat mai que li doneu accés als vostres contactes si voleu convidar algú a la trobada? El Clubhouse ho fa. En realitat, si sou als contactes d’algú que fa servir el Clubhouse i que convida gent, ells ja tenen el vostre nom i número de telèfon --ho explica Jason Aten a l’article Clubhouse Is Recording Your Conversations. That's Not Even Its Worst Privacy Problem publicat a Inc el 27 de febrer de 2021.
L'Skype, ¿permet que graveu les converses per a després publicar-les? Amb el consentiment previ del grup, clar. Al Clubhouse, no. Si trobeu com gravar-les (no és evident, però és possible) i teniu el permís de tothom, tampoc no podeu publicar res.
"A una xarxa social, per a què volen els telèfons de tots els nostres contactes? Són un identificador únic i unívoc per a cada persona"
És precisament d’aquest control del qual parla el manifest Cluetrain: webs versus aplis. A la versió web del Google Meet també poden saber moltes coses de vosaltres, però no és pas obligatori. En contrast, al Clubhouse tenen els nostres telèfons encara que no hi tinguem cap compte; basta que un contacte nostre el faci servir.
És veritat que una web també podria demanar accedir als contactes del Facebook o el Google, però sol passar a les apps. La majoria són per a missatgeria de qualsevol mena. En aquest cas, podem comprendre que calgui usar els números de telèfon per a donar servei, i el proveïdor ens pot dir que no els farà servir per a res més. Però a una xarxa social, per a què volen els telèfons de tots els nostres contactes? Són un identificador únic i unívoc per a cada persona. Vet ací per què, en part, Facebook va pagar 16.000 milions per WhatsApp.
Als comptadíssims posseïdors mundials de milions de noms reals amb un número telèfon que els identifica com a reals, cosa que permet dibuixar connexions socials molt exactes, ara cal afegir-hi el Clubhouse. Té mèrit: en només un any ha entrat al mercat pel carril golden luxury, aconseguint les connexions més importants de gent amb certa rellevància social.
"La bona notícia és que la comunicació per veu tindrà més formes digitals i que n’hi haurà que permetran que les converses siguin tan nostres com ho són al podcast i a les videoconferències"
Perquè a Clubhouse no són gaire transparents, en aquest moment hi ha prou gent disposada a fer-ho millor. A internet pots estar tres anys treballant de valent per a fer una comunitat i perdre-la en tres setmanes. Quan no tens comunitat només et queda el software i les dades. Avui les dades valen més que el software, i cal reconèixer que a Clubhouse són molt vius recollint-ne. Per cert, l’empresa es diu Alpha Exploration. Puc imaginar al Zuckerberg pensant, perplex, que denunidó com van les noves fornades d’emprenedors.
Quant a les converses, caldrà esperar cap on van. Per a nosaltres, la bona notícia és que la comunicació per veu tindrà més formes digitals i que n’hi haurà que permetran que les converses siguin tan nostres com ho són al podcast i a les videoconferències.
Primer fou la ràdio en mp3, després el podcast i ara ves-te’n a saber quina cosa més. Clubhouses? No pas. Talkast? Està agafat pel Marroc. Necessitem un Ben Hammersley que trobi el nom.