Què gasta més gasoil de produir: un quilo de tomates, un quilo de pollastre o un quilo de pa? Què té més risc d’accident mortal, anar en cotxe o en avió? I el risc de morir pel sol fet de viure, quin és? Podem viure sense plàstics? Podem descarbonitzar l’economia pel 2050?
No patiu perquè tinc les respostes a aquestes preguntes i a d’altres que no sabíeu que no sabíeu. De fet no les tinc jo, les té Vaclav Smil al seu darrer llibre “How the world really works”. Smil, d’origen txec, és professor emèrit de medi ambient a la Universitat de Manitoba a Canadà, científic i autor de nombrosos llibres especialitzats en els motors de la nostra supervivència i del nostre benestar: l’energia, la producció alimentària, els materials, la globalització i el planeta són alguns dels temes als que ha dedicat llibres sencers. Seu és també el supervendes “Numbers don’t lie”, traduït a més de 20 idiomes.
Confesso que és el primer llibre que llegeixo de Smil, i que tot i que fa anys que el tenia al radar, Bill Gates els ha llegit tots i no para de recomanar-lo, sempre m’havia fet mandra pel seu grau d’hiperespecialització i perquè de tant rigorosos i plens de dades costen de llegir. A “How the world really works” dedica un capítol a cadascun dels seus temes d’especialitat, amb la tònica habitual de xifres, tendències, estadístiques i tot tipus de dades profusament documentades amb els estudis corresponents que, no ens enganyem, fan la lectura feixuga.
“El llibre és l’antídot necessari per lluitar contra els prejudicis i la desinformació imperant”
Però si la lletra “per lo cul entra”, la veritat ho fa per la dada. El llibre és l’antídot necessari per lluitar contra els prejudicis i la desinformació imperant. En aquest sentit em recorda a “Factfulness” del malaguanyat doctor suec Hans Rosling on demostra com la major part de decisions que prenem estan basades en prejudicis i no en dades.
Els debats existencials actuals —l’escalfament global, el futur de la feina, l’impacte de la IA, viurem a Mart?— estan plens d’opinions, biaixos i omissions interessades que dificulten la presa de decisions enraonades. La setmana passada la neuriocientífica Darshana Narayanan ens advertia en un article a Current Affairs dels riscos de la presa de decisions en base a falses certeses com les que predica l’historiador Yuval Noah Harari a qui titlla de populista (si heu gaudit dels seus llibres com jo ho he fet cal que llegiu l’article).
La tècnica habitual de gurús com Harari és la de predicar l’apocalipsi (Google ens indexarà per dins, sabrà abans que nosaltres què pensem i ens podrà manipular) i després donar-ne respostes a 100 anys vista triant curosament la base científica en la que sustentar-les; magnífics storytellers (cuentistes en català) que teixeixen històries captivadores al voltant d’unes quantes dades científiques interessades.
L’última obra de Vaclav Smil: “Només dades, càlculs i càlculs sobre els càlculs”
Vaclav Smil fa tot el contrari. Els seus llibres no són apassionants, no et fan girar pàgina amb avidesa. No hi ha grans històries dels éssers humans que es converteixen en déus ni prediccions a 100 anys vista. Només dades, càlculs i càlculs sobre els càlculs que ens hem fet per arribar a horitzons 2030, 2040 o 2050.
Un exemple: el 2015 unes 50.000 persones van volar a París per assistir la conferència sense importar-los massa les emissions de CO2 que els seus jets provocaven. Els acords van ser tan “ambiciosos” i “històrics” que si tots els països signants haguessin complert els acords —de compliment voluntari— les emissions de CO2 s’haurien incrementat un 50% arribats el 2050!
“Si continuem comprant SUV contaminarem més que tot l’estalvi dels 100 milions de cotxes elèctrics previstos pel 2040!”
Un altre exemple de “gestió del mentrestant” és el cas dels SUV, que es van posar de moda a finals dels 1980 als EUA i d’allà es va estendre per tot el món. Un SUV emet de mitjana un 25% més de CO2 que un cotxe estàndard. Al 2020 al món hi havia 250 milions de SUV les emissions dels quals superaven vàries vegades l’estalvi derivat dels escassos 10 milions de cotxes elèctrics. La dècada del 2010 les emissions produïdes pels SUV van ser la segona causa de l’augment de l’increment de les emissions de CO2 per darrera la generació d’electricitat i superant el de la indústria pesant i el de l’aviació i el dels camions. Si els continuem comprant contaminarem més que tot l’estalvi dels 100 milions de cotxes elèctrics previstos pel 2040!
I si finalment voleu nota només us cal anar a menjar sushi amb el vostre SUV: l’alta demanda de peix cru per culpa de la ràpida adopció de la moda del menjar japonès a tot el món ha fet que algunes espècies de tonyina estiguin entre les de carnívors marins amb més perill d’extinció.
Recomanat per llegir aquestes vacances. O abans d’anar-hi.