Crisi i absentisme laboral
Aparentment, la crisi podria estar ajudant a corregir el problema, un fet que segons José Ramón Pin, director del IRCO-IESE, representa una de les errades de les nostres relacions laborals. Tanmateix, el 2014 per primera vegada en sis anys, la taxa d'absentisme laboral a Espanya s'hi ha incrementat, situant-se en un 4,4% respecte al 4,1% registrat l'any anterior. Una xifra que segons els autors de l'informe, demostraria que l'efecte crisi en les absències al lloc de treball ha esgotat el seu potencial.
Davant d'aquesta situació, són diverses les preguntes que ens hauríem de plantejar. D'una banda, per què en èpoques de recessió l'absentisme i les IT (incapacitats temporals) baixen dràsticament i, no obstant això, en etapes de vaques grasses, se situa entre els majors índexs d'Europa?
Un altre aspecte que seria interessant analitzar és per què l'absentisme dels autònoms és inferior a l'absentisme dels assalariats, o per què l'absentisme de les persones amb discapacitat (PcD) és inferior al registrat en les persones que no en tenen, tenint en compte que les PcD tenen malalties congènites i condicions cròniques que, en teoria, les hauria d'incapacitar en major grau que a la resta de la població.
Són diverses les teories que proven de donar resposta a aquestes qüestions, tot i així, la realitat és que, durant aquesta època de recessió, no hem donat l'oportunitat a les mútues perquè actuïn com a tal i pel que van ser creades: les mútues haurien de poder gestionar les altes i baixes de les incapacitats temporals dels treballadors. Cal recordar que són entitats de servei públic però de gestió privada, i que els seus interessos estan alineats amb els de les empreses.
Els cicles econòmics ens asseguren èpoques de bonança i èpoques de crisi, però el que realment importa, en definitiva, és que siguem capaços d'aprendre de les crisis per tal de poder resoldre el que no funciona. En una època de crisi com la que hem viscut, i de la qual tot just comencem a treure el cap, hauríem de permetre'ns ser millors i aprendre de les situacions que no volem que es repeteixin.
Malauradament, pel que fa a l'absentisme, que arriba al milió de treballadors diaris, ens queda encara una assignatura pendent, en la que no s'han implementat les mesures adequades i que hauríem de corregir, una assignatura que suposa importants sumes de diners a les empreses i als ciutadans, i que provoca una significativa pèrdua de competitivitat empresarial respecte a altres països.
De fet, aquest forat de frau, si se'l pot anomenar així, representa una realitat que en última instància va en detriment dels bons treballadors i beneficia als que no ho són tant. No es tracta, però, de perseguir a aquells que s'absenten del seu lloc de treball o agafen la baixa (tots ens hi hem trobat a vegades i ens hi trobarem), sinó de controlar el grau d'absentisme per tal de garantir que es mantingui en els mateixos nivells en els quals ha estat en època de crisi.
Dissortadament, aquest debat és dels considerats políticament incorrectes, doncs segons com s'expressi, es podria donar una certa percepció errònia de control o explotació. Ara bé, en la mesura en la qual siguem capaços de posar aquests debats sobre la taula, ajudarem a tenir un país més productiu i competitiu.