La setmana passada abordava, a VIA Empresa, la creació, encara incipient, del mercat únic energètic. Feia esment al fet que els grans salts de la Unió Europea (UE) es feien a cop de crisis. Sembla com si el motiu de la UE fos “Dona’m una crisi i et donaré una solució”. No ha estat sempre així. Jo diria que fins al 1992, els grans salts es feien a cop de decisió de mandataris que tenien ganes de fer un avanç qualitatiu significatiu. Es van confabular tres personatges importants: Helmut Kohl, François Mitterrand i el president de la Comissió, Jacques Delors.
Com que tots ells eren europeistes convençuts, en el decenni 1985-1995 es van definir tres grans, enormes, salts. El mercat únic europeu (pel qual el moviment de mercaderies i serveis passava a no tenir barreres) i la creació de la Unió Europea (Tractat de Maastricht). Aquests dos van entrar en vigor el primer de gener de 1993. I el tercer gran tema: es va acordar la creació de l’euro que havia d’entrar en vigor a principis del mil·lenni. Tres decisions que han derivat en els tres pilars de la nostra vida quotidiana: comprem, vivim i treballem com i on volem dins la UE, paguem amb una moneda única i viatgem sense controls fronterers i, quan anem fora, tenim un passaport comú.
Aquelles tres grans decisions polítiques foren determinants. Molts diuen que ara no es prenen decisions d’aquesta magnitud perquè manquen estadistes. No és cert. La realitat és que de grans decisions ja no en queden gaires per prendre. Almenys que tinguin impacte. Jo diria que només manca una decisió d’alt nivell, que probablement molts de nosaltres no veurem: fer que un primer ministre de la UE sorgeixi del Parlament Europeu i que es pugui elegir (per sufragi universal o mitjançant el Parlament Europeu) un president d’Europa que estigui per sobre dels estats. És a dir, que no es degui als estats.
Deia que grans salts no n’hi ha hagut els darrers trenta anys perquè ara el problema no és donar grans passes sinó articular tot el que es deriva d’aquells anys noranta. Aleshores els dignataris (bàsicament de França, Alemanya i la Comissió) van dir el que s’havia de fer. Però no van dir el com. El com l’han fet els que han vingut darrere i que no han gaudit de la mateixa publicitat mediàtica que van tenir els dels noranta. Per exemple: la crisi de l’euro la va resoldre, principalment, la cancellera Merkel. I va significar un pas enorme.
Mirin enrere i analitzin-ho. Es va deixar sense cap poder els bancs dels estats i tot es va centralitzar a Frankfurt, al Banc Centra Europeu (BCE). Es van unificar criteris bàsics econòmics i es va determinar que els pressupostos dels estats membres havien de ser aprovats per Brussel·les abans de ser aprovats dins de cada estat. Aquestes decisions són d’una transcendència enorme. Poc populars, però enormes. Així es posa en marxa l’euro.
Queden una gran quantitat d'ajustaments per fer d’aquelles tres decisions. He esmentat els lligats a l’euro, fruit d’una crisi. Ara n’hi ha diverses que no volen soroll i que són implementació, inesquivable, de la UE en tant que es unió política. Quins? Política d’immigració, per exemple. I tot el que se’n deriva: control de fronteres unificat i executat per una autoritat europea i no pas per cada estat. Unificació dels drets d’asil i residència. Tot això és feina desagradable, molt més que dir que Europa ha d’estar unida. Però dir això darrer (notícia agradable) i no dir com i qui vigila les fronteres i qui expulsa els irregulars (notícia desagradable) són dues realitats indissociables. Tothom vol estar unit, però ningú vol rebre els immigrants il·legals que entren, per exemple, per Itàlia.
I deixo pel final les bones notícies. Quan es va crear el mercat únic europeu, la població no va ser conscient del que comporta. Es va fer el més fàcil: circulació de gent, béns i mercaderies i serveis. I ara ve l'aspecte difícil. La COVID ha estat un primer test: la compra conjunta de materials i serveis. La guerra d’Ucraïna ho torna a posar sobre la taula: compra de material bèl·lic conjunt. Dues crisis, dues passes endavant. La setmana passada els parlava d’una altra passa: la creació del mercat únic energètic, derivada de la guerra d’Ucraïna i de la transició verda. Però n’hi ha més.
Actualment, es presenten quatre crisis, minicrisis, que potser no demanen grans portades, però que tenen un impacte transcendental. Totes afecten la política industrial. La COVID ha posat de manifest algunes dependències perilloses en el subministrament i fabricació de material sanitari fora de la UE. Les subvencions dels Estats Units a la seva indústria verda és un repte a la indústria europea, que no gaudeix de subvencions. La transició verda requereix material (terres rares o xips) que estan a Europa, però que no s’han explotat fins ara. I el quart factor és una informació que, gairebé, va passar inadvertida a Catalunya (no m’estranya): l’any 2019, la Comissió Europea va denegar la fusió de Siemens i Alstom en el sector ferroviari. I això ens ha restat -es veu ara, a toro passat- competitivitat. Tot plegat s’ha tractat, fins a la data, de manera separada.
La gran notícia és que el passat 16 de març, la Comissió va anunciar el pla per definir una política industrial per a tota la UE. El tema sembla intranscendent, però fer això era, fins ara, un tabú. Ningú volia cedir. Finalment, igual que ha succeït amb el mercat únic de l’energia, la realitat ha fet arribar a la conclusió assenyada: dissenyar el futur industrial d’Europa per als pròxims trenta anys. És un tema d’estratègia i supervivència. I sembla que es farà de pressa, ja que es vol lligar el pla a la transició energètica.
Per què és una bona notícia? Fàcil. Allò que Europa pren com a competència, ja no ho decideixen els estats. Ni nosaltres, a Catalunya. I això és bo. Vist el que el país ha avançat (negativament) en temes industrials, millor que ens diguin com ho hem de fer i quina porció de feina ens toca dur a terme. Volen millor notícia?