La desigualtat és consubstancial a la naturalesa humana, només cal repassar la Història: el poderós s'ho quedava tot. Tal i com explico al llarg del llibre Capitalisme 1679 – 2065 (Ed Ariel, 2020), el que succeïa és que això era part de la pràctica normal: els guanyadors saquejaven i annexionaven, i els següents guanyadors feien el mateix. La diferència és que el sistema capitalista va institucionalitzar aquesta conducta i ho va incorporar com a dos dels seus principis filosòfics: l'individualisme i el liberalisme. A la lliure competència entre individus interessats en un negoci, el més hàbil, el més preparat, el més astut, el més capaç, guanyarà i s'imposarà a la resta de competidors. (Ho escric tot en masculí perquè dones en l'activitat econòmica durant aquest primer segle de Capitalisme, més aviat poques). Una vegada vencedor, aquest individu (companyia, empresa) tendeix cap a on veritablement tendeix el Capitalisme: cap a l'oligopoli, sent la desigualtat una de les seves conseqüències. I a punt va estar d'aconseguir-ho a la fi del S. XIX amb la formació dels trusts que van tenir lloc sent la Standard Oil Trust de John Davison Rockefeller el més famós de tots.
La primera part del sistema capitalista, la fase d'Acumulació Originària de Capital (1820 – 1855 / 1870, segons els països) no va ser més explotadora del factor treball, dels treballadors, que altres èpoques del passat; la diferència és que va ideologitzar l'explotació. Si l'objectiu és que hi hagi llibertat total per fer o desfer, no hi han d'haver traves, per la qual cosa la burgesia industrial, els capitalistes, poden aplicar els salaris, els horaris i els sistemes de treball que considerin oportuns, i ningú, ni l'Estat, ni possibles associacions obreres han d'intervenir-hi. Per això, els sindicats van estar prohibits durant dècades; i si els treballadors no estaven d'acord amb aquestes condicions, que marxéssin, que per això eren lliures.
Una vegada vencedor, l'individu (companyia, empresa) tendeix cap a on veritablement tendeix el Capitalisme: l'oligopoli, sent la desigualtat una de les seves conseqüències
És obvi que el raonament té parany, però com que la demanda de treball era inferior a l'oferta es van acceptar condicions gairebé d'esclavitud que van ser recolzades per l'Estat: els Màrtirs de Tolpuddle van ser un grup de treballadors de Dorset que van protestar contra les condicions laborals i van ser capturats i bandejats a Austràlia l'any 1834. Fins als successos de Haymarket, a Chicago, el 1886, l'oposició obrera era mínima i dispersa, però a partir de mitjans dels 80, i coincidint amb l'inici de la II Revolució Industrial, comencen a produir-se dos fenòmens: d'una banda, els salaris comencen a millorar (molt lentament) i les jornades de treball comencen a reduir-se perquè la burgesia s'adona que amb salaris de misèria el consum seria massa baix; paral·lelament les reivindicacions obreres augmenten a Europa i a Estats Units. Entre 1909 i 1910, el Govern d'Asquith, al Regne Unit, va introduir una sèrie de millores socials. Un dels objectius va ser reduir el creixent descontentament social. A partir d'aquest moment i sobretot des de la Revolució Russa de 1917 que va potenciar el moviment obrer en tots els països industrialitzats, comença la millora continuada de les condicions de treball de la classe treballadora per part de l'empresariat i que cristal·litza després de la fi de la II GM amb la instauració del model de protecció social en les economies capitalistes a fi d'aconseguir l'estabilitat social, és a dir, de comprar la pau social.
Millor o pitjor que abans?
Pel que fa a les primeres dècades estem millor que al segle XX perquè fins que el Welfare State engega després de la II GM, al marge de les mesures adoptades pel Govern d'Asquith i la implantació de les pensions per l'Administració Roosevelt, la implicació de l'Estat en l'economia i en els aspectes socials era pràcticament nul·la, i encara que ara el model de protecció social es troba en reculada, això és millor que res. Però en comparació amb el període 1950 – 1975 (Espanya al marge) la situació és molt pitjor a nivell de protecció social: a USA avui l'1% més ric de la població controla el 26% de la riquesa, igual que el 1928, mentre que el 1973 controlava el 7,5%. Alhora que s'està produint una concentració de capital sense parangó a la Història a causa de la formació, des dels anys 80, de conglomerats tecnològics que de forma més o menys indirecta controlen mercats de producció i distribució. Les plataformes d'Internet són el típic exemple. Això, penso que en si mateix no és ni bo ni dolent: és conseqüència de l'evolució de la dinàmica històrica en un cercle en el qual el sistema capitalista està aconseguint la seva destinació natural: l'oligopoli; senyal que ha completat el seu cicle vital.
A Espanya el 10% més ric de la població controla el 34,5% de la renda generada pel treball mentre que el 50% més pobre controla el 21,0%
La situació d'Espanya en matèria d'igualtat és pitjor que en altres països però millor que la mitjana mundial (òbviament). A Espanya el 10% més ric de la població controla el 34,5% de la renda generada pel treball mentre que el 50% més pobre controla el 21,0%. Això és a causa de l'estructura del PIB basada en el baix valor i mig valor afegit, a la baixa taxa d'activitat de la població i a la reduïda productivitat que dóna lloc a baixos salaris. A Espanya, el 14% de la població ocupada, és a dir, amb ocupació, és pobra perquè no treballa les hores suficients, desitjant fer-ho, per accedir al salari mínim. En qualsevol cas penso que el principal problema no és el que tenen els rics sinó el que no tenen els pobres. Penso que ni a Espanya ni al món el procés de concentració de la riquesa no s'aturarà perquè el capital: la tecnologia, cada vegada tindrà major protagonisme i es tornarà més imprescindible alhora que el treball es torna més prescindible. S'està arribant a una situació que tan bé descriu el títol d'aquella cançó del grup ABBA encara que la seva temàtica no sigui econòmica (o si?): The winner takes it all.
Les revolucions no estan de moda
Per tant, estic en desacord amb el nou llibre de Thomas Piketty. D'entrada avui el món és un sol lloc, mentre que al S. XVIII era un mosaic de llocs. Avui els instruments de control del poder en tots els àmbits són absoluts, mentre que al S. XVIII a Paris trigaven dies a assabentar-se del que succeïa a Biarritz, per exemple. Precisament perquè va passar el que va passar avui no existeixen els sans-culottes: s'ha comprat la pau social amb el model de protecció social i ara es comprarà amb la renda bàsica. I bé, els rics ... el poder del més ric dels rics llavors era zonal, limitat, i minúscul en comparació del d'una corporació actual. Llavors es va fer una revolució perquè la burgesia precisava eliminar a la monarquia absoluta, avui ... I bé, agafant Suècia com a exemple és cert que era un horror de desigualtat, però el capital (i el poder polític) es van adonar del que havia passat a Rússia (que està al costat) l'any 1917, i el 1938, al balneari de Saltsjobaden, els dos juntament amb una representació obrera, van signar uns acords en els quals tots es portarien bé i van inventar el lloat Model Suec que ha intentat ser copiat per molts països. Avui les revolucions no estan de moda. La pau social es tornarà a comprar i s'acceptarà el que es pagui per ella. I els rics - les corporacions - seran més rics perquè controlen l'única cosa que avui és essencial: el capital; i cada vegada ho controlen més. I si han de pagar impostos per contribuir a comprar la pau social ho faran, o la pagaran ells directament.