El copet a l'esquena
L'Administració pública hauria d'exercir com a equalitzador. Abstenir-se de fer-ho és el mateix que admetre, com a bones pràctiques, el desinterès social i la gasiveria per part dels executius més llibertins. Cal estimular el mirament pels codis ètics i la formulació de directrius especialment primoteres amb les persones. El sistema no pot dimitir de les seves obligacions i ha d'incentivar els models d'excel·lència. I això no s'està donant.
En la farsa olímpica només meriten les posicions de pòdium i mai no es tenen en compte els esforços de tots i cadascun dels competidors, tret que creuin la línia de meta arrossegant-se i facin prou llàstima. El mateix passa en el món de l'empresa. Sembla que només mereixen l'aplaudiment aquells que exporten més i aquells que han presentat millors comptes de resultats. Com si les bones pràctiques fossin intangibles que mai no vénen al cas. Com si l'estètica dels balanços i els vestits cars fossin l'únic que sedueix els decisors de la cosa pública.
Sovint ens embeuen informacions lamentables en què les divinitats polítiques visiten aquesta i aquella altra fàbrica, tot enlluernats per la presumpció i el glamur dels seus directius. Escenificat el recorregut per les instal·lacions, en les inevitables declaracions a la premsa s'enumeren els mèrits de la marca i el conseller de torn es vanta de tenir aquella empresa en els límits de la seva demarcació. Massa vegades, tant se val els codis ètics i les maneres de fer.
La cultura d'empresa no està de moda. Les empreses discretes, les que s'esforcen sense recompensa, les que arriben arrossegant-se a la meta, no reben aquell bàlsam de la visita egrègia i la irrupció de cotxes oficials. Les elits polítiques es delecten en festejar els líders de la competitivitat empresarial sense adonar-se'n que l'autèntic lideratge és el d'aquells que fan les coses a consciència, sense esperar el copet a l'esquena.